Daily Archives: 25 febrer 2011

Absort de tu

Deessa del fons del mar,

va captivar-me una onada,

aquella que m’inundà,

la que sens dard em va abatre.

 

Mestressa del carnaval,

tota tu ets força de viure,

jo et segueixo, assedegat

de la teva agua i salnitre.

 

Mare del sol de l’estiu,

em deixes absort quan passes,

de bellesa tens captiu

el meu amor més salvatge.

25 de desembre

25 de desembre,

nit que penjava al calendari

damunt un insondable abisme,

 

foscor crua estimbant-se

i llums de Nadal

tendres com crisàlides.

 

25 de desembre,

nua solitud tancada

de cos únic

i silencis.

 

Els dies,

pals clavats com estaques,

fites,

en una terra de ningú.

 

Flaire aliena i estranya,

ponts damunt de rius secs

menant a més buidor.

 

La meva solitud anava amb mi,

closa,

un gran desert inexplorat

enfonsat en la meva corpulència.

 

El món,

so espaiat

de vida sense essència.

Escissió

Sense els nostres oracles,

no sabem el futur,
i sense els nostres déus
tot caduca aviat,
només el desconcert
plana riera avall
del món que ens sostingué
i que avui s’ha acabat
sota un devessall buit
d’imatges de fireta,
que amaga el coltell fosc
d’un tall a la consciència.
Escissió i solitud
i pèrdua de l’essència.

D’ahir i de demà

parella 0 petó 8938438

Beso la boca que una altra coneix,

els llavis roents, únics i especials,

i hi ha algú a un llunyà continent

que els va tenir cada dia, molts anys.

 

També els meus llarg temps van ser d’algú

que sé que mai, mai no els ha desaprès,

i som tu i jo en l’enyor del passat

portant-lo aquí, fins al nostre present.

 

I ens besem muts, amb un petit gemec

que cus els traus que el dolor va deixar,

i va lliscant pel llavi resplendent

un avenir fet d’ahir i de demà.

De terra sóc

Espai i temps

i línia d’infinit,

els escorcollo

per saber-ne els designis.

Fites enllà,

els camps sense brogit,

asserenats

sota l’hora indivisa.

Darrere sóc

de la porta que els clou:

entre l’escletxa,

la mirada precisa.

El cel, enllà,

no té segment ni jou:

de terra sóc,

animal que camina.

Onatge fluent

Camille Claudel. Sakuntala

 

I hi ha llavis estremits
i ulls vellutats que es clouen,
i el temps estès es posa
damunt els vostres tors,
i hi ha una entrega densa
lliurada amb braços nus
que tanquen en anella
la veritat profunda,
i hi ha l’instant precís
d’oferiment intacte,
una hora absoluta
que aplega l’univers,
i hi ha aquella acollença
com una mar en calma
que pren tot l’estimar-se
i el sent com cel obert,
i hi ha un infinit
deturat en el gest
de l’onatge fluent
que es lliura i reverbera.

Perles trobades

Entre notes d’aigua,

papallona de llum

que sobreïxes el somni.

Estrella candorosa al negre cel

de l’íntim somiar de l’albada.

Seda irisada

d’un llunyà Orient.

Planetes silenciosos

en la nit callada,

melodies que bresen,

lliures en l’aire,

i perles trobades

en un mar creixent.

Cristall transparent,

lluna setinada

vidre de Murano

bufat a foc lent.

Entre boires denses

neixen les clarianes

dels somnis claríssims

que són de Ponent.

Tinta xinesa

 Ramon N. Bonet

 

Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.

Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.

L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.

A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.

De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.

Albor

noia noi home dona parella petó.jpg

Passió amb què t’acarono

al misteri de la brisa,

cel descobert que just roda

al temps que la mà et perfila.

 

Fragilitat de cristall

cisellada amb pluja antiga,

escalfor del teu ardor

a la pell dolça que vibra.

 

Nit que s’estén sense fi

ondulada i peregrina,

on comença el meu albor,

el meu cant de nova vida.

Tela blanca

 La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
 
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
 
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
 
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.