Deessa del fons del mar,
va captivar-me una onada,
aquella que m’inundà,
la que sens dard em va abatre.
Mestressa del carnaval,
tota tu ets força de viure,
jo et segueixo, assedegat
de la teva agua i salnitre.
Mare del sol de l’estiu,
em deixes absort quan passes,
de bellesa tens captiu
el meu amor més salvatge.
Publicat dins de Poemes amorosos
25 de desembre,
nit que penjava al calendari
damunt un insondable abisme,
foscor crua estimbant-se
i llums de Nadal
tendres com crisàlides.
25 de desembre,
nua solitud tancada
de cos únic
i silencis.
Els dies,
pals clavats com estaques,
fites,
en una terra de ningú.
Flaire aliena i estranya,
ponts damunt de rius secs
menant a més buidor.
La meva solitud anava amb mi,
closa,
un gran desert inexplorat
enfonsat en la meva corpulència.
El món,
so espaiat
de vida sense essència.
Publicat dins de Poemes de la solitud
Sense els nostres oracles,
no sabem el futur,
i sense els nostres déus
tot caduca aviat,
només el desconcert
plana riera avall
del món que ens sostingué
i que avui s’ha acabat
sota un devessall buit
d’imatges de fireta,
que amaga el coltell fosc
d’un tall a la consciència.
Escissió i solitud
i pèrdua de l’essència.
Publicat dins de Poemes de la solitud, Poemes ombrívols
Beso la boca que una altra coneix,
els llavis roents, únics i especials,
i hi ha algú a un llunyà continent
que els va tenir cada dia, molts anys.
També els meus llarg temps van ser d’algú
que sé que mai, mai no els ha desaprès,
i som tu i jo en l’enyor del passat
portant-lo aquí, fins al nostre present.
I ens besem muts, amb un petit gemec
que cus els traus que el dolor va deixar,
i va lliscant pel llavi resplendent
un avenir fet d’ahir i de demà.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes per a P., Poemes per als homes
Espai i temps
i línia d’infinit,
els escorcollo
per saber-ne els designis.
Fites enllà,
els camps sense brogit,
asserenats
sota l’hora indivisa.
Darrere sóc
de la porta que els clou:
entre l’escletxa,
la mirada precisa.
El cel, enllà,
no té segment ni jou:
de terra sóc,
animal que camina.
Publicat dins de (Sense nom), Poemes solars
Camille Claudel. Sakuntala
I hi ha llavis estremits
i ulls vellutats que es clouen,
i el temps estès es posa
damunt els vostres tors,
i hi ha una entrega densa
lliurada amb braços nus
que tanquen en anella
la veritat profunda,
i hi ha l’instant precís
d’oferiment intacte,
una hora absoluta
que aplega l’univers,
i hi ha aquella acollença
com una mar en calma
que pren tot l’estimar-se
i el sent com cel obert,
i hi ha un infinit
deturat en el gest
de l’onatge fluent
que es lliura i reverbera.
Publicat dins de Poemes, Poemes amorosos
Entre notes d’aigua,
papallona de llum
que sobreïxes el somni.
Estrella candorosa al negre cel
de l’íntim somiar de l’albada.
Seda irisada
d’un llunyà Orient.
Planetes silenciosos
en la nit callada,
melodies que bresen,
lliures en l’aire,
i perles trobades
en un mar creixent.
Cristall transparent,
lluna setinada
vidre de Murano
bufat a foc lent.
Entre boires denses
neixen les clarianes
dels somnis claríssims
que són de Ponent.
Publicat dins de (Sense nom), Poemes solars
Ramon N. Bonet
Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.
Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.
L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.
A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.
De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.
Publicat dins de (Sense nom), Poemes solars
Passió amb què t’acarono
al misteri de la brisa,
cel descobert que just roda
al temps que la mà et perfila.
Fragilitat de cristall
cisellada amb pluja antiga,
escalfor del teu ardor
a la pell dolça que vibra.
Nit que s’estén sense fi
ondulada i peregrina,
on comença el meu albor,
el meu cant de nova vida.
Publicat dins de Poemes amorosos
La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.
Publicat dins de (Sense nom), Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 