Daily Archives: 25 febrer 2011

Absort de tu

Deessa del fons del mar,

va captivar-me una onada,

aquella que m’inundà,

la que sens dard em va abatre.

 

Mestressa del carnaval,

tota tu ets força de viure,

jo et segueixo, assedegat

de la teva agua i salnitre.

 

Mare del sol de l’estiu,

em deixes absort quan passes

la teva bellesa és niu

del meu amor més salvatge.

Anuncis

25 de desembre

25 de desembre,

nit que penjava al calendari

damunt un insondable abisme,

 

foscor crua estimbant-se

i llums de Nadal

tendres com crisàlides.

 

25 de desembre,

nua solitud tancada

de cos únic

i silencis.

 

Els dies,

pals clavats com estaques,

fites,

en una terra de ningú.

 

Flaire aliena i estranya,

ponts damunt de rius secs

menant a més buidor.

 

La meva solitud anava amb mi,

closa,

un gran desert inexplorat

enfonsat en la meva corpulència.

 

El món,

so espaiat

de vida sense essència.

Escissió

Sense els nostres oracles,

no sabem el futur,
i sense els nostres déus
tot caduca aviat,
només el desconcert
plana riera avall
del món que ens sostingué
i que avui s’ha acabat
sota un devessall buit
d’imatges de fireta,
que amaga el coltell fosc
d’un tall a la consciència.
Escissió i solitud
i pèrdua de l’essència.

D’ahir i de demà

parella 0 petó 8938438

Beso la boca que una altra coneix,

els llavis roents, únics i especials,

i hi ha algú a un llunyà continent

que els va tenir cada dia, molts anys.

 

També els meus llarg temps van ser d’algú

que sé que mai, mai no els ha desaprès,

i som tu i jo en l’enyor del passat

portant-lo aquí, fins al nostre present.

 

I ens besem muts, amb un petit gemec

que cus els traus que el dolor va deixar,

i va lliscant pel llavi resplendent

un avenir fet d’ahir i de demà.

De terra sóc

Espai i temps

i línia d’infinit,

els escorcollo

per saber-ne els designis.

Fites enllà,

els camps sense brogit,

asserenats

sota l’hora indivisa.

Darrere sóc

de la porta que els clou:

entre l’escletxa,

la mirada precisa.

El cel, enllà,

no té segment ni jou:

de terra sóc,

animal que camina.

Onatge fluent

Camille Claudel. Sakuntala

 

I hi ha llavis estremits
i ulls vellutats que es clouen,
i el temps estès es posa
damunt els vostres tors,
i hi ha una entrega densa
lliurada amb braços nus
que tanquen en anella
la veritat profunda,
i hi ha l’instant precís
d’oferiment intacte,
una hora absoluta
que aplega l’univers,
i hi ha aquella acollença
com una mar en calma
que pren tot l’estimar-se
i el sent com cel obert,
i hi ha un infinit
deturat en el gest
de l’onatge fluent
que es lliura i reverbera.

Perles trobades

Entre notes d’aigua,

papallona de llum

que sobreïxes el somni.

Estrella candorosa al negre cel

de l’íntim somiar de l’albada.

Seda irisada

d’un llunyà Orient.

Planetes silenciosos

en la nit callada,

melodies que bresen,

lliures en l’aire,

i perles trobades

en un mar creixent.

Cristall transparent,

lluna setinada

vidre de Murano

bufat a foc lent.

Entre boires denses

neixen les clarianes

dels somnis claríssims

que són de Ponent.