s’encén mentre el beduí passa,
alt el tors, esvelt el cos,
com una vara de salze.
Molt lentament va fent via
protegit per la gel·laba,
el sol, tentacle del dia,
se li arrapa a cada passa.
I les roses del desert
s’escampen a banda i banda
a sota del cel obert.
Dins del blau, espurnes d’ambre.
Mil·lenari com el temps,
el desert impertorbable
obre un espai refulgent
de meravellosa aigua.
L‘ornen els verds palmerars
que fan senyals amb les palmes
des de lluny als caminants
per guiar les caravanes.
L’home guaita l’horitzó,
la parpella mig tancada,
recitant una oració
al seu déu, que l’acompanya.
De cop la verdor el sorprèn
allà al lluny, i sent frisança
pel paradís que el corprèn.
El desert és transitable.
Humilment fa una pregària
agraït per la fortuna,
la seva ombra s’allargassa
ondulada per la duna.
Al llindar del vell desert
la caravana l’espera.
Ara ell la guiarà amb seny
amb l’oasi per estrella.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 