Galeria

Desconfiança

    

     La seva figura era la d’una índia: petita, rebotida, amb l’estómac i la panxa prominents, una trena atapeïda i gruixuda, la cara granulosa. El seu posat era retret, la seva expressió lacònica.

     L’Helena l’havia llogada perquè tingués cura de la casa, de la roba, del jardí. Hi havia una caseta al patí polida i asolellada. Una sola habitació àmplia que aplegava un menjadoret amb un televisor, un dormitori amb llit petit, armari de lluna i tauleta, una cuina americana i unes lleixes. Per una porta lateral s’accedia a una comuna. Allà havia d’estar-se la Maria, amb les coses de la seva maleta, minses, endreçades dins d’aquella habitació.

     No tenia papers, i l’Helena no la va poder contractar. Però, tot i així, s’hi va quedar, si bé l’Helena mai no hi va acabar de confiar, malgrat no haver trobat a faltar res, malgrat que de la feina, si bé lentament i sense aportar-hi cap iniciativa, se n’anava sortint.

     Era un ésser obscur, centrat en el seu propi interès, una dona especuladora i freda que havia deixat els fills al seu país sota la tutela d’una àvia i que no es refiava de ningú.

     Cobrava un sou ben agençat, comptant amb el fet que el viure li sortia de franc. Tenia, a més, la nit del dissabte i tot el diumenge lliures, però se’ls passava sola a la caseta, mirant la televisió i fent mitja.

     Un matí que l’Helena l’havia enviada a plaça a comprar una síndria no va tornar fins ben entrat el migdia. Va dir que s’havia trobat malament i que s’havia hagut d’asseure a un banc fins que li havien passat els dolors. La síndria la va deixar abandonada, va explicar, i a l’Helena li van augmentar les suspicàcies.

     Era ple estiu, i el Casal de Beneficència on li havien presentada era tancat per vacances. Així que l’Helena va decidir esperar que passés l’agost per buscar una substituta.

     A la matinada la va sobtar el crit d’un animaló al pati. Era com un mioleig persistent, com d’un gatet espantat. Es va intentar adormir de nou, però el so es va convertir en un crit més agut i insistent.

     Es va calçar les sabatilles i va sortir al jardí. Els llums de la caseta eren estranyament encesos i a mesura que s’hi anava acostant s’adonava que els crits provenien d’allà.

     Va buscar un racó de finestra no cobert per les cortines i el primer que va veure va ser el terra ple de sang. Abans de poder tan sols reaccionar, la seva mirada espantada va topar amb la figura de la Maria que, adusta i inexpressiva, observava com un nadó abandonat a terra es debatia en el plor. Era enmig de la sang del part, tot ell també cobert de sang.

     L’Helena va picar d’immediat als vidres, i la Maria la va veure i es va estremir. I en aquell moment l’Helena es va figurar que el fet que el Casal de Beneficència estigués tancat havia salvat la vida a aquell nadó.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s