Galeria

Abducció

     Em va sorprendre la forma com va aparèixer al meu costat al Gran Cafè de Barcelona. Subreptíciament va relliscar a la cadira de la meva taula i de cop jo ja tenia molt propera la seva presència. No el vaig reconèixer per la foto que me n’havia enviat el John des de Londres. En aquell retrat semblava una altra persona: plenet, de cabell llarg, de mirada somiadora. Ara era algú d’un cos descarnat, sensiblement esprimatxat i llarg, de mirada esverada, i el cabell, que seguia sent daurat, molt arranat. I quan va parlar li vaig trobar les dents grogues i separades, especialment lletges.

     Encara teníem els telèfons a les mans, amb els quals ens acabàvem de parlar per dir-nos que ja érem al lloc de la cita. El seu accent anglès era molt exagerat. Em va reconèixer perquè vaig contestar la seva trucada que va fer des de la barra del local, tot i que em va dir que m’assemblava molt a la foto que el John, el nostre amic comú, li havia mostrat.

     Ja assegut a la meva taula, vaig mirar-me’l fredament, com de lluny. En ell hi havia alguna cosa, la mirada, els ossos marcats de la cara, la sensació que desprenia, que m’inquietava. Però no en vaig voler fer cabal. Es tractava del Nic, l’amic del John, el meu veí a la Ribera durant el darrer any i, tot i que l’esperava després de l’estiu, volia rebre’l bé a Barcelona.

     Duia una camisa vermella que accentuava la seva pell de ros i que, en conjunt amb els llargs texans blaus, li conferia una certa elegància.

     De cop, després de les primeres expressions de sorpresa i de les mútues salutacions, em vaig trobar sota el torrent del seu monòleg. Com una serp se’m va enroscar la seva angoixa, les seves explicacions de com l’acabava de deixar la seva dona, el seu dolor, els motius d’ella –els darrers anys, ell bevia-, tot de vivències inconnexes i concentrades extretes de la seva relació de divuit anys.

     Jo em sentia aclaparada, una mica desconcertada per aquell monòleg directe, sincer, sense traves, al qual ell s’havia lliurat. Tanmateix, el sentia llunyà i era incapaç de penetrar el seu món, i ell tampoc no m’hi incloïa en absolut. Només continuava amb aquell timbre roent de la veu, en certa manera exaltat, incomprensible i dolorós.

     Vaig tallar una mica en sec i li vaig preguntar on vivia, si ja s’havia instal·lat, si allò era definitiu, quan temps es quedaria. Ell va respondre escaridament, una sola frase per a cada resposta: el mateix dilluns que havia arribat –érem a dimecres- havia llogat un estudi al Raval. Li agradava molt: quan era a l’ordinador, tenia un despatx gran, quan menjava –a l’única taula que hi havia-, tenia un menjador gran, quan dormia, tenia una habitació gran. I s’hi quedaria fins que hagués complert el seu objectiu, que no em va dir quin era però que vaig intuir que tenia a veure amb que la seva dona l’hagués abandonat. Vaig pensar que potser pensava que l’estada a Barcelona l’ajudaria a pal·liar el dolor.

     Eren més de les cinc de la tarda i jo encara no havia dinat a causa d’un curs d’estiu que seguia la Universitat des de les dotze del migdia fins a les quatre, i li vaig dir que tenia la necessitat d’anar a menjar alguna cosa. Ell es va oferir a acompanyar-me i, en tota l’estona, mentre baixàvem Rambla avall, no va deixar de parlar-me de la seva història. A mi em semblava algú blindat a la sensibilitat i a qualsevol altra emoció. Fins m’havia agafat maldecap i intentava desconnectar.

     Davant el local de tapes de la Boqueria, tampoc no es va aturar ni acomiadar, sinó que va venir a seure amb mi i es va demanar una cervesa.

     ―Que no havies deixat la beguda? –li vaig preguntar.

     ―Sí, però de tant en tant prenc alguna cervesa –va dir, sense importar-li quin podia ser el meu judici.

     I va continuar amb el seu monòleg monolític, no exempt de tendresa ara que jo ja m’havia acostumat una mica al seu accent i al seu to de veu, i els dos personatges, la seva dona i ell, ja em començaven a ser familiars.

     Després del meu dinar, em va seguir Rambla amunt, sense callar en cap moment, cap al local on jo tenia previst assistir a un acte de poesia. Feia temps que hi anava i coneixia la gent, i vaig pensar que potser li agradaria que li comencés a presentar algunes persones de Barcelona. El lloc on es recitava era a l’interior d’un cafè íntim i agradable, i ell em va seguir fins a dintre. No tenia ganes de quedar-se, i acte seguit em va convidar a sortir per prendre alguna cosa abans d’acomiadar-nos. Jo vaig accedir i ell es va demanar una altra cervesa i jo un te. Jo ara ja m’havia començat a interessar per la seva història d’amor, pel l’entendriment amb què ell en parlava, per la forma com tots dos s’havien conegut, per l’aire que envoltava la història, per l’amor que desprenia, pel dolor que ell sentia, per la seva culpabilitat per haver begut… i la veia també a ella, una dona bonica, delicada i generosa, que un dia s’havia enamorat i havia estimat aquell home durant divuit anys… fins tota la foscor que havia esdevingut fins arribar a deixar-lo.

     I ara, a mesura que passava el temps, jo trobava més atractiu aquell home anglès que anava al meu costat, sense deixar-me de petja, i que m’acompanyava en els actes senzills de la meva vida quotidiana com si ho hagués fet sempre. Amb tot, hi havia un transfons que seguia inquietant-me, i em seguia semblant l’ésser més inaccessible que havia conegut mai, aïllat al castell inexpugnable de la seva història, protegit per ella. I aquell vespre, al final, no vaig entrar a sentir poesia, sinó que em vaig quedar amb ell i vaig seguir escoltant la seva història obsessionant i obsessiva.

 

*

 

     Pocs dies després d’aquella trobada amb el Nic, jo ja havia mig oblidat el seu torrent de paraules que dibuixaven i descarnaven la seva història dolorosa. Aleshores va sonar el mòbil i era ell. Em convidava a dinar sí és que jo tenia temps i, tot inclinant-me per la cortesia, vaig acceptar.

     Aquell dia estava força canviat i als ulls hi tenia una expressió commovedora. Semblava que hagués plorat i jo em vaig apressar a consolar-lo. Aquest va ser el detonant pel qual es llancés a parlar altre cop de la seva història i que jo me’l prengués més seriosament, amb més interès que el primer dia.

     Jo acostumava a ser una persona parladora, però en les trobades amb ell esdevenia muda. I sabia, tanmateix, que tot allò que jo pogués explicar-li a ell no li interessava, ni tampoc li interessaria res de ningú altre que intentés trencar aquell flux incessant de la narració de la seva vida de parella, del seu apogeu, de la seva decadència i la seva ensulsiada. Amb el transfons del seu alcoholisme que la traspassava sencera.

     Però no vaig penedir-me d’haver quedat amb ell perquè, malgrat la seva expressió profundament decebuda, la seva mirada blava a cops esverada i la seva obsessió, aquell home havia començat a interessar-me i agradar-me. Em començaven a entrar desitjos d’estar molt pròxima a ell, en una situació d’intimitat completa. Potser era perquè seguia veient-lo blindat i se m’havia imposat el repte de traspassar la seves parets de ferro. A més, hi havia moments que li trobava una fragilitat absoluta per sota del seu monòleg obsessiu, i sabia que estava sol i també desemparat a Barcelona. Potser ell ho va intuir i en acomiardar-nos em va fer un petó als llavis. Em vaig quedar sorpresa i amb el gust de la cervesa sense alcohol que s’havia demanat al restaurant vegetarià que jo havia suggerit.

     I de camí cap al metro vaig començar a somiar amb la història que ell havia tingut amb la seva dona, els seus inicis, la seva tria definitiva, el seu esperar-se, el seu començar-se a estimar. Definitivament, jo també m’estava obsessionant. I a la nit, em vaig despertar somiant-hi de nou, com un neguit que no podia abandonar-me.

     Així van passar dos dies, amb aquella història dins meu de la qual jo volia desfer-me’n però que alhora m’atreia i es generava sola en mi. I de la qual m’hagués agradat ser-ne la protagonista i, d’altra banda, em feia patir per no haver-ho sigut.

     Aleshores vaig intentar parlar amb el John, però el seu company de pis, a Londres, em va dir que era de vacances a l’Àfrica i que no tornaria fins al cap d’un mes. I a l’Àfrica no hi havia manera de connectar amb ell a través del mòbil. Es veu que era a la selva i no hi havia cobertura en molts quilòmetres a la rodona. I bé, hauria de passar-me tota sola aquell neguit que m’havia sobrevingut, descobrint el Nic jo sola, sense ningú que m’orientés.

 

*

 

     Tres dies després de la nostra darrera trobada, el Nic va tornar a trucar-me per convidar-me altre cop a dinar. No m’anava perquè havia quedat amb una companya de la Universitat, però immediatament li vaig dir que sí. I ella ho va entendre.

     Vam quedar davant del mateix restaurant i, en trobar-nos, ens vam fer directament un petó als llavis. I després de demanar els plats ell va tornar al discurs adolorit de l’abandonament de la seva dona. L’única diferència amb les altres vegades és que jo ara començava a immirscir-m’hi i li començava a fer preguntes. I així, aquella història aliena esdevinguda en una ciutat desconeguda ja vivia definitivament en mi i jo li obria camí de manera voluntària.

     En acabat de dinar em va dir que em volia ensenyar unes fotos i em va convidar a anar a fer un cafè a casa seva.

     Jo vaig accedir i, un cop allà, vaig passar molta estona mirant fotografies seves, les fotografies de la seva felicitat amb la dona que l’havia estimat, que l’havia deixat. Fotos d’abraçades, petons i mirades, i festes amb amics i viatges.

     -Aquests som nosaltres. Un dia vam estar enamorats –em va dir, immers dins l’aire de les fotos, recuperant-se a si mateix, mirant-se dins del món del qual l’havien desterrat i al qual ja no podia tornar.

     La seva dona em va semblar molt propera a la imatge que me n’havia fet, només que potser en la realitat tenia la pell més fina, l’escot més bonic, i una mirada una mica de garsa que contrastava amb el seu somriure de figaflor.

     Tanmateix, molt aviat vaig notar que en aquelles fotos hi havia un element inquietant, que em va anar sorprenent a mesura que van anar apareixen les de la casa de Londres on vivien, perquè tenia la sensació que jo ja coneixia aquella casa, i hi havia esta i fins i tot hi tenia algun record.

     ―I aquest cobrellit? –li vaig preguntar, senyalant el llit. Perquè era el mateix que havia vist de lluny en una foto.

     ―L’he portat amb mi –va respondre sense aixecar el cap ni deixar d’explicar la història de la seva vida.

     I aleshores vaig pensar que potser jo m’estava deixant impressionar i capficant massa per coses que no tenien la importància que els estava donant.

     El seu apartament era realment acollidor, molt més gran del que m’havia imaginat, i amb les seves fotos de persona amb una vida normal, de cos cepat, de cabell llarg i ros, de mirada somiadora i enamorada, i amb una dona per estimar i a la qual dedicava gestos i abraçades tendres, li vaig anar agafant confiança. Més tard es va crear un ambient de complicitat en el qual jo era una comparsa de la seva obsessió, que ja em tenia atrapada. I malgrat tot jo sabia que en aquelles fotos hi havia un element degradant, que era el seu alcoholisme. Però d’això no en vaig parlar perquè tampoc no me’n va deixar oportunitat.

     De manera un pèl tímida, un pèl sobtada, em va agafar per l’espatlla i vam començar a fer-nos un petó. Però jo no em sentia del tot còmode ni segura. I en aquell estiu xafogós em sentia suada i poc apte per a la relació es plantejava. Per això li vaig dir que havia de marxar, i ell es va quedar molt moix i abatut, però va voler acompanyar-me al metro, i pel camí va tornar a recuperar l’ímpetu de la seva història, tota la descàrrega de vivència que oscil·lava entre la tendresa i el final desesperat que ella l’hagués abandonat.  Em vaig adonar que en acomiar-nos al metro ell no es va ni fixar en la passió com vaig besar-lo.

     Aquella nit em va agafar una pena com un desfici en pensar en ell i la seva dona, en la seva joventut, en la trobada del seu amor, en com portaven tots dos aquest amor per tot arreu on anessin o visquessin o passegessin. Encara no me n’acabava d’adonar, però la seva història ja estava suplantant la meva pròpia vida. I el que més desitjava era viure aquell amor jo mateixa.

 

*

 

     El dia següent era un dissabte, i el Nic em va trucar per anar a prendre una copa a la nit. Li vaig dir immediatament que sí, perquè tot el dia havia estat pensant en ell i desitjava veure’l. Encara que sabia que jo no comptava en realitat, ja que ell ja tenia la seva protagonista, la qual omplia tot el seu passat i tot el seu present.

     Va suggerir de passar a buscar-me per casa meva, però jo, com a vague mètode de precaució, en aquell moment vaig decidir que no volia que sabés on vivia ni tampoc tingués la meva adreça.

     Vam quedar a les onze al passeig del Born i, quan ens vam trobar, vam coincidir en que no teníem ganes de tancar-nos a cap local i vam decidir anar a passejar pel mar. Vam enfilar el fosc camí de la Barceloneta, i al seu costat tenia més la sensació d’anar amb un ésser eteri que no pas amb un home. Ell caminava al ritme de la seva conversa, altre cop obsessiva, sempre la mateixa, aturant-se aquí i allà per donar èmfasi a una o altra qüestió, i jo el seguia, encisada per la seva levitat, pel seu cabell com l’or que feia brillar la llum d’un fanal en passar-hi per sota, per la propera olor del mar. Però ell no sentia res, només girava en la seva pròpia espiral, i aquella dona i el seu dolor eren l’única carn que semblava que el constituïa.

     Tot estava fosc i solitari, i jo tenia una mica de por. El so del mar m’atreia cap a la seva vora, però temia que no sortís un lladre o algú amb males intencions.

     ―Escolta, no tinguis por –em va dir com en una sentència en veure que no el seguia-. No puc creure que aquí hi hagi algú esperant-nos per fer-nos mal.

     I en aquell moment, sota l’influx de la seva seguretat, vaig sentir que m’estava enamorant d’ell, que volia viure amb ell una història d’amor, la mateixa que m’estava explicant, que havia estat un èxtasi, una felicitat absoluta.

     Vam caminar al llarg del mar, a frec d’aigua, en aquella nit sense lluna, amb el pes de la seva història, inesgotable entre tots dos. Aleshores jo ja la compartia i la vivia amb passió i dolor. Els seus trets, a la foscor, gairebé no es percebien. Només els ulls blaus llampaguejaven una mica extraviats.

     Més tard vam tornar al Born amb la intenció d’anar a prendre una copa, i a l’últim tram del camí em va agafar la mà amb la seva, una mà esllanguida, sense cap força. I em va estranyar aquell contrast amb l’energia que posava en les seves paraules, en el foc del seu record tot explicant sense detura la seva relació amorosa i el seu desesper actual.

     Ja dins del local, em vaig demanar una caipirinya i ell, al seu torn, va demanar el mateix. Jo sabia que no havia de beure, i l’hi vaig dir, però la seva expressió mostrava que jo no n’havia de fer res. Tanmateix, va respondre:

     ―Ara ja no m’afecta.

     I jo em vaig quedar intrigada i trista, perquè em semblava que havia tirat definitivament la tovallola en un moment que desitjava que em mirés a mi i decidís anar endavant amb força. Però el seu monòleg, lluny d’exhaurir-se, continuava inundant-me amb l’únic tema que tenia sentit a la seva vida.

     Quan vam sortir a fora jo tenia mal de cap. M’havia pujat la beguda i estava desorientada. Ell em va tornar a agafar la mà lànguidament i em va fer seguir-lo, sempre sense parar de parlar, al llarg d’Argenteria i, un cop travessada la Rambla, per Hospital fins arribar a casa seva. Jo tenia sentiments contradictoris, però per res m’hagués volgut sostreure a l’atracció definitiva que aquell home havia aconseguit tenir sobre meu. I en la nit negra, vaig seguir-lo. Hi havia en ell un abisme que jo volia conèixer, però respecte al qual, ja des del primer dia, jo m’estava protegint. I la seva història obsessiva continuava, sense fer cabal de mi, que em sentia marejada, sense fer cas de la pluja que va començar a caure, sense ni adonar-se dels dos homes desastrats que pel Raval van venir a oferir-nos haixís. Seguia el seu to i seguia, tan fresc com si ens haguéssim trobat en aquell moment.

     Vaig pujar davant l’escala del seu apartament amb el cor batejant fort. El contacte del seu cos, ja al seu llit, era descarnat, quasi sense pes, amb uns moviments com si fos dins de l’aigua. Esllanguit en els petons, eteri en el contacte. Però, amb tot, summament desvalgut, lliurat a mi, subjugant.

     Després vaig dormir amb un son pesat, sense cap pau, en un somni on em venien les imatges distorsionades de les vivències que ell durant la nit m’havia explicat, i jo ara ocupava el lloc de la seva dona, amb un sentit de culpa feridor, ara els veia viure la seva felicitat com un espectador amb un dolor més feridor encara.

    

*

 

     Així va començar la meva relació amb en Nic durant aquell mes calent d’estiu, on jo no tenia ni amics a Barcelona, i on encara que n’hi hagués tingut no els hagués volgut parlar de les al·lucinacions i els somnis, freqüentment malsons, que em posseïen dia i nit, ni de la història poc clara que havia començat amb un home fosc i devorat per una obsessió cada cop més terrible, que ara jo ja interpretava com una paranoia.

    Va passar gairebé un mes en què no vaig veure ningú més que el Nic. Vaig abandonar les classes de la Universitat i no perdia ocasió, ni de dia ni de nit, d’estar amb ell, però ara havia aparegut un element nou en la seva personalitat: a més de la història de la seva vivència amb la seva dona, havia començat a emergir en ell un instint aclaparador de mort.

     I aquesta presència de la mort, que es va anar fent més i més corpòria, m’havia fet estimar-lo més i dependre’n, progressivament, en un grau més i més alt. Per altra part, la descoberta de la seva extrema vulnerabilitat m’havia fet estrenye’l de nits com si la meva escalfor pogués preservar-lo del perill al qual el veia abocat. Passava les nits horroritzada, amarada per la suor de tots dos, i tenia la consciència que ell no dormia perquè era a l’aguait d’alguna cosa incomunicable i, per aquest fet, més espaordidora.

     Ja en aquell temps es va revelar que ell no m’estimaria, i davant aquesta realitat feixuga i dolorosa jo ja no volia viure en absolut la meva vida, sinó que tornava i tornava a desitjar ser la seva dona divuit anys enrere, quan es van conèixer i tots dos van despertar a la més gran de les tendreses, al més grans dels amors. Només volia reproduir amb ell aquella vivència que era l’única que podia omplir la meva vida i donar-li sentit.

     Va quedar palès, però, molt de pressa, que jo no tenia entitat per en Nic, sinó que ell només transferia en mi el dolor de la seva història per descarregar-se’n: sense importar-li qui era jo, sense voler-me conèixer-me, sense fer-se responsable d’aquell joc tan perillós que practicava amb mi.

    I entre febres, al costat de la seva suor freda, abraçant el seu cos lliurat al meu, gairebé eteri, vaig començar a pensar, presa de terror per aquest mateix pensament, en la possibilitat de deixar-lo.

    I aleshores va començar en mi un procés nou, que va esdevenir lentament, però que feia que, com més intensitat hi havia entre nosaltres, més intentés jo apartar-me de la seva influència, més desitgés recuperar qui era jo, encara que la meva ment havia començat ja a viure pel seu compte a crear i a generar, fora del record, noves vivències de la seva història mútua d’amor que el Nic no m’havia explicat mai. Quan va començar aquest procés, primer lleuger, després imposant, vaig començar a sentir por de mi mateixa.

     Ara ja no sortíem pràcticament del seu apartament si no era per anar a comprar, sempre junts, o per anar, ja de vespre, a una de les terrasses de la Ronda a prendre alguna cosa -jo, un cafè, ell, una cervesa. Allà, mentre ell seguia i seguia parlant amb una expressió que s’havia convertit en paranoica, jo mirava com n’era, d’infeliç, i com me n’estava convertint jo mateixa, fora de l’atracció cada cop més fosca, cada cop més insana que sentia per ell. I van ser aquells dies que vaig comprendre que seguia bevent, encara que a casa sí que intentava amagar-m’ho. Però a la nit, l’olor de l’habitació traspuava alcohol, i a la seva pell apareixien taques vermelles i la seva expressió es convertia en un rictus.

     I de sobte vaig començar a sentir-me dins d’una gàbia de la qual la porta només podia obrir-la jo. Perquè havia començat a témer que el Nic no em deixaria marxar i em barraria el pas en cas que volgués anar-me’n. Ara m’havia adonat que tancava la porta i n’amagava la clau, i per això la meva decisió es va afermar, si bé no sabia quan podria tenir l’oportunitat de fugir. Van passar dos dies més, en els quals vaig esperar una ocasió per marxar.

     Va ser un matí que no hi havia butà. A l’apartament se sentien els cops metàl·lics que, al carrer, donava al carro de ferro el paquistanès que en repartia. Ell va sortir al balcó, però el noi ja era a la cantonada i, per més que el va cridar, no va sentir-lo. Jo entretant ja m’havia passat el vestit pel cap i posat les xancletes. Sabia, també, on la nit abans havia amagat la clau, perquè d’ençà que ell l’amagava jo tenia agusats tots els sentits i interpretava tots els seus gestos i moviments, per més imperceptibles que semblessin.

     Ell encara era d’esquena i jo vaig fer com si anés al bany, però abans vaig agafar la meva bossa de mà i vaig aixecar la cortina de la finestra que donava a l’escala. Damunt l’ampit, reposava la clau. No m’havia equivocat.

     La vaig agafar i vaig obrir la porta amb naturalitat. I vaig baixar ràpida les escales, però no tan de pressa com havia pensat en aquelles nits que, de tant neguitosa, havia sentit l’arítmia del cor. També em dolia deixar aquell home que estimava embargat en el seu propi instint de mort. Però també sabia que, en el meu intent de salvar-lo, era ell qui m’havia vençut a mi. I per això havia de marxar.

     Ell anava nu i no vaig sentir que fes res per deturar-me. Potser va pensar que anava a buscar el noi del butà, però jo em vaig esquitllar per la cantonada que des del balcó no es podia veure, i aquest va ser el meu comiat d’aquella relació que m’havia desposseït de mi mateixa.

     Just al sortir, vaig llençar el mòbil al contenidor d’unes obres. Em cremava només de pensar que em podia telefonar.

     Vaig tornar a casa i, fent un gran esforç, vaig trucar a amics, vaig parlar amb la meva mare, que ja havia tornat de l’apartament de Calella, vaig anar a comprar a les botigues que em coneixien, al forn on abans m’agradava el pa de llavors. Però entretant, com si es tractés d’una inoculació que s’havia produït en mi, no deixava de viure, en la meva emoció i en la meva ment, amb una potència aclaparadora, la història del Nic com si fos l’única que jo havia viscut a la meva vida, com si la seva importància hagués esborrat tot allò altre que hagués pogut existir.

     No hi podia fer res, i aleshores se’m va acudir trucar urgentment al John. Acabava d’arribar d’Àfrica. Jo just ara m’adonava que l’estiu s’estava acabant.

     ―A quin país has estat –li vaig preguntar.

     ―A Tanzània! Oh, no et pots imaginar les aventures que he viscut.

     ―I, no saps qui ha vingut a Barcelona?

     ―Qui ha vingut –em va demanar, amb un certa estranyesa a la veu.

     ―El Nic. Ara fa un mes que va venir. I ja t’explicaré què m’ha passat a mi, John.

     A l’altra banda del fil vaig notar un silenci sepulcral.

     ―Ei… ets aquí? –vaig preguntar.

     Ell es va escurar la gola.

     ―Estàs de broma, oi? –va dir seriós, sec.

     ―De broma? No, per què? Que no ets tu qui li va donar el meu telèfon?

     Ell va tornar a callar. Jo sentia el seu respir feixuc per la línia.

     ―Escolta Maria, això és seriós –va dir greument-. M’escoltes bé?

     ―Sí, sí, és clar… -vaig respondre totalment alarmada.

     ―Doncs el Nic no podia venir perquè es va suïcidar abans de l’estiu, just després que el deixés la seva dona.

    Vaig fer un xiscle espantós i del tremolor em va caure el telèfon. Convulsa, el vaig tornar a agafar.

     ―Però, això és impossible! –vaig xisclar-. He estat amb ell, he viscut amb ell… –vaig repetir diverses vegades, alçant cada cop més la veu fins a escanyar-me.

     ―Calma, Maria –va dir aleshores el John, molt fluix, molt lentament–. Calma. Aquí hi ha una confusió… T’ho dic de debò. És enterrat al cementiri de Highgate, jo mateix vaig anar a l’enterrament…

     Jo ara no podia contenir-me. Vaig llençar el telèfon lluny de mi i vaig sacsejar el cap per intentar desfer-me d’aquell malson.

     Corroïda pel desfici, vaig sortir al carrer i vaig córrer les escales de casa, les escales del metro… i a l’andana, plena de gent, anava topant amb tothom com si fossin embalums. Ara tenia una necessitat vital, inajornable del Nic, de comprovar la seva existència, de tornar a abraçar el seu cos i intentar, aquest cop més de veritat que mai, salvar-lo de la mort.

     Durant les tres parades de metro que em separaven de casa seva no vaig poder parar quieta. M’enfonsava com si fos al fons d’un pou dins l’efervescència de la història d’amor del Nic, del seu desesper, del seu suïcidi, i les imatges se m’interposaven, es devoraven les unes a les altres, en consumien a mi.

     Vaig baixar a la parada de Liceu i, pantejant, vaig travessar com una exhalació tot el carrer Nou, vaig pujar rabent la rambla del Raval i no em vaig aturar fins arribar a Príncep de Viana. Allà vaig intentar calmar el cor i la respiració i, a pas lleuger, vaig caminar cap el portal de l’apartament del Nic. Però vaig arribar al cap del carrer, el vaig tornar a baixar, vaig canviar de vorera i no vaig poder trobar, de cap manera, la porta d’entrada al seu edifici. Vaig tornar a pujar i baixar el carrer, esperitada, un munt de vegades, vaig preguntar als

veïns pel número quaranta-tres del carrer, però ningú me’n va donar raó.

     Incrèdula, exasperada, sense poder donar crèdit a allò que estava passant, vaig arribar a la conclusió que aquest portal no existia, que jo havia viscut una al·lucinació, que m’havia passat alguna cosa tan extraordinària com terrorífica.

     Exhausta, em vaig asseure a un portal. Sense ni adonar-me’n, ja s’havia començat a fer de nit, i jo em trobava a la part del carrer que s’anava fent més i més ombrívola. Sentia dins meu una buidor absoluta, un no-res aclaparador. I aleshores, immersa en tot moment en la història entre el Nic i la seva dona, vaig començar a formular la idea que potser ell havia vingut del més enllà per inocular-me la seva història, perquè malgrat ell ja no existís la seva vivència seguís vivint i fructificant a la terra, empeltant-la en una altra dona perquè el seu cervell la reproduís i en creés la continuïtat.

     Asseguda en aquell carrer, que ara ja era del tot nit fosca, aquesta explicació s’anava afermant en el meu si, s’anava consolidant i prenia cos i forma. Però malgrat comprendre’n els entrellats que me l’havien fet viure, em vaig adonar que el seu procés de vampirització havia arrelat en mi de manera irreversible, perquè ara no desitjava altra cosa que reviure-la amb tota l’extensió de la realitat i, per fer-ho, volia anar a Londres i tornar a caminar els camins que ells van fer, les seves anades i vingudes per aquells carreres reals, i tornar a habitar l’apartament on van viure, que ara jo sí que estava segura que hi havia estat, perquè era el mateix on jo havia viscut amb el Nic a Barcelona, encarnat per la força que a ell li restava a l’ultratomba. L’apartament on s’havia consumat, definitivament, la meva abducció irreversible.

 

One response to “Abducció

  1. una història excel·lent, interessant fins al final. felicitats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.