Galeria

Bellesa exultant

     Primer li vaig posar al sobre 50 euros, després els vaig canviar per 30 i, finalment, els vaig tornar a treure i hi vaig posar un bitllet de 20, i el vaig desar a la bossa de mà, al costat de la petita capsa de bombons de licor embolicada amb un llaç, que sabia que eren els que més li agradaven.

     Tenia el dia lliure, però, malgrat que era el seu aniversari i sabia que estava sol a la ciutat, no l’havia volgut passar amb ell. Li havia dit que treballava i havia quedat amb ell a les vuit del vespre a la sortida dels Ferrocarrils Catalans. Havia de venir a esperar-me, amb la seva bellesa insultant, el seu posat entendridor, el cabell llarg de vetes platejades, el seu cos magnífic sota la jaqueta elegant i els texans, i, a dintre la butxaca, la cartera amb els set euros que li quedaven per tota fortuna al món.

     Les seves paraules encara em ressonaven: “estic en una situació límit. Sisplau, deixa’m els diners per pagar l’habitació. Aquest és l’últim mes que te’ls demano”. Érem a la terrassa de la plaça del Pi i una mena d’opressió em burxava el pit. “Sisplau, mira’m, t’estic dient la veritat, te’ls tornaré així que comenci a treballar”. La seva bellesa se m’oferia, totalment a la meva disposició. I tanmateix, era una bellesa a la quan mai no havia pogut arribar, perquè la nostra història quedava en un joc superficial i extern, sense arribar a l’oferiment, sense deixar-se conèixer, sense pretendre tampoc coneixe’m a mi. Només aquell reclam d’ajuda que feia tres mesos que durava, en els quals jo ja havia deixat anar més de dos mil euros.

     Tanmateix, coneixia la seva habitació, en un immoble lamentable prop de la catedral, on tenia llogada aquella cofurna sense finestra. El matalàs era brut, les mantes estaven fetes estrips. La llum del sostre feia una claror mortuòria. Però semblava una mena de cel comparat amb anar a espetegar al carrer.

     Aquell era un hivern molt dur, plujós i gelat. De vegades anàvem a la Boqueria i li comprava menjar. No cal dir que feia tres mesos que, a més, li pagava tot. Vivia literalment de mi. Però jo, fins i tot imaginant que podia ser un estafador, no volia que ocupés un lloc entre aquells persones pudents, al costat de les seves andròmines miserables, assegudes al terra moll de les vores del mercat.

     I tornant a pensar en aquells indigents, mig embogits per l’alcohol i la duresa de la situació, vaig tornar a agafar el sobre de la bossa de mà i en vaig treure els 20 euros. Vaig dubtar un moment entre els 50 i els 30 i, finalment, hi vaig tornar a posar el de 20. Perquè? No me’n refiava en absolut, i estant al seu costat em queia a sobre una mena de buidor desoladora.  Però la seva bellesa era tan exultant que vaig decidir que esperaria que arribés el bon temps per deixar-lo definitivament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s