Galeria

Cadàvers humans

     Tarek va brut de sutge i de pols. En té els narius també plens, i obre la boca per respirar. L’explosió de l’autobús ha estat brutal, i després de mirar-se l’escena just un moment, Tarek ha corregut deixant enrere el foc virulent, els cossos esventrats, els udols de dolor, la sang escampada. Ha sortit disparat cap al soterrani de l’Exèrcit Islàmic, on l’espera l’Ahmed. Ha arribat tremolós, sense alè, amb l’espetec retronant-li al cap

     —Resultat de la missió? –ha preguntat escarit l’Ahmed, mirant-lo amb els seus ulls secs.

     —Exitós. Uns quaranta xiïtes morts, més molta gent del carrer.

     —Bé, acabarem netejant la ciutat d’escòria –ha respost l’Ahmed, rabiüt–. Estàs a punt per la missió de demà?

     —Sí.

     —Tens a bon recer els explosius?

     —Sí.

     —Doncs demà, a la mateixa hora, aquí.

 

     *

 

     El toc de queda ha deixat deserts els carrers de Bagdad. Tarek corre per un carrer destruït del seu barri sunnita, entremig de la runa encrostonada de sang, i s’esquitlla endins del portal de casa seva. Agafa silenciós el càntir i apura l’aigua que la seva mare, com un tresor, li ha deixat damunt la taula. Para l’orella esperant sentir els sons d’ella al fogó, però només hi ha silenci. Pensa que potser s’ha estirat al llit, amb el seu maldecap sempre persistent.

     Enfila, àgil i ressec, l’escala que condueix a la seva pròpia cambra. Vol comprovar els explosius que hi té amagats i que farà servir l’endemà.

     En entrar a la penombra de l’habitació, té un sobresalt. El seu germà Kadar l’espera dret devora la calaixera.

     —Què l’amor d’Al·là sigui amb tu, Tarek –li diu amb veu feble.

     —Què hi fas aquí, Kadar? Ha passat res?

     Kadar no contesta. Només el mira espantat, fent un respir profund.

     —Kadar, què ha passat?

     —Fa un parell d’hores… l’atemptat del mercat… la mare comprava… –encerta a dir Kadar fins que se li escanya la veu.

     Tarek serra les barres. A l’acte comprèn que la seva mare és morta.

     —Ha estat l’Exèrcit del Mehdi… Maleïts xiïtes… –diu amb la veu tibant per l’odi–. Els esventraré a tots.

    

*

    

     A la nit, enmig la foscor trencada per la celístia, removent-se desaforat a la seva llitotxa, a Tarek l’assetja un malson horrorós: entre l’explosió que ell mateix ha provocat al barri xiïta de la ciutat, hi veu el cos destrossat de la seva mare, que traspua sang fresca entremig dels altres cadàvers humans.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.