Galeria

Dimensió absoluta

     El nostre univers era immens. Cada objecte de la casa i del món tenien la seva pròpia textura i dimensió, el seu significat i el seu símbol. S’hi podia veure, a través d’ells, la immensitat de la vida, la seva diversitat, tots els components de la civilització a la qual jo havia arribat per assaborir-ne l’essència, plenament, gustosament, intensament, amb l’èxtasi que provoca la felicitat de sentir-se viu dins d’una dimensió concreta, que té el seu eix, que avança cap al creixement i la coneixença, amb la saviesa que tot arribaria a l’hora que calia, perquè el temps, amb la seva generositat i intel·ligència, ens conduiria, amb el seu flux, cap on havíem d’arribar.

     Era el temps de la infantesa. Una casa petita plena d’olors tangibles: l’arròs a la cassola dels diumenges, el sabó de rentar, el lleixiu de fregar, la suor dels homes després treball, la roba tacada de l’oli de les màquines damunt els seus cossos, la fina aroma de colònia de la mare amb roba de dia de festa sobre el seu cos xop d’alegria i d’amor. Una casa plena de presències que connectaven amb la història: el bufet dels avis, els mobles de l’habitació que van comprar els pares quan es van casar, el mirall, que hi feia joc, amb formes sinuoses als costats, fistonejat per un llaç a la punxa de cor invertit que el tancava dalt de tot. Un mirall que reflectia tota la cambra plena de llum o de penombra, una dimensió absoluta, inacabable, la foto de noces protegida per un paper de cel·lofana. Les vànoves que formaven part de la vida de la mare en un temps molt anterior al meu naixement, el seu estampat exòtic. La sensació de la casa polida traspuant confiança, dels amorosos llits fets, de la coca feta per la mare coent-se al forn de carbó, i jo asseguda davant el petit mirall de la saleta mentre la mare, amb la seves mans destres de dits ferms em feia unes trenes circulars al voltant de les orelles. Com cada dia, m’explicava un conte tendre. De vegades era un conte tan extremadament sensible que totes dues acabàvem plorant, ella consolant-me i eixugant-se les llàgrimes asseguda a la taula circular, el seu cabell negre i íntim caient damunt meu, balancejant-se a cada petó.

     La mare era l’energia primera, la mà que em conduïa, la veu de la història, l’alegria inacabable d’haver nascut. La que donava sentit i forma al pas del temps, a cada una de les parts del dia, a les impressionants estacions. Amb la seva màgia ella em protegia i ho transformava tot en coses essencials: del sucre torrat en sortia caramel, d’una roba comprada a la botiga, la bata de l’escola, de les patates i verdures, un plat de vianda, dels seus petons i el seu amor, la meva felicitat. De les seves mans sortien fetilleries, i en el seu riure s’empeltava el meu. Qualsevol paradís remet al nostre, mare, i no pot ser més intens ni més bell.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s