Galeria

Dimonis vermells

     —Són els dimonis vermells… els que ens han enfonsat… en aquest infern –diu Xang, assegut a terra i repenjat contra el mur extern d’un local.

     La seva veu sembla la d’un moribund, i a cada moment atura el seu parlar per inspirar aire. El seu cos és tan ressec que la seva pell damunt dels ossos sembla la d’una mòmia. Les mans li tremolen fortament.

     —Com ho sabeu, això? –pregunta amb veu escardalenca Pieng, amb el cos fet una bola damunt la catifa de joncs. Els tics del seu rostre se li disparen convulsament, i les lleus ràfegues de l’aire del vespre li fan tenir calfreds.

     —He estat… un dels funcionaris… de Lin Tse-Su… el comissari imperial de la lluita contra l’opi… el que s’oposa… al comerç dels anglesos… aquests dimonis criminals… Però jo no he pogut… seguir al seu costat  –diu amb la veu trencada pel dolor.

     —I què tenen a veure els anglesos, en la nostra desgràcia?

     —Han estat els anglesos qui… han introduït… el consum d’opi fumat… a la Xina.

     —Com ho sabeu?

     —He estat funcionari… i encara puc fer memòria… de les estadístiques… En quinze anys som… dotze milions… de xinesos addictes… Vós en podíeu imaginar… les conseqüències… al començament?

     —No. Només coneixia l’opi com a medicament, com tota la Xina. Però ara ja no hi ha remei

     —Doncs els dimonis vermells… sí que ho sabien… Ells han provocat que … deixem sense menjar… els nostres fills… per venir al fumador… I nosaltres… hem comprat la nostra destrucció… i l’hem pagada amb la nostra plata.

     —I per què ho ha permès, l’Emperador Tao-Kuang?

     —No ho ha pogut evitar… Els anglesos han creat… un tràfic atapeït… de petits traficants… incontrolables… que han emmetzinat el país.

     —Ara ja no hi ha res a fer. Jo només vull opi. No m’interessa res més.

     —Aquesta és la festa dels anglesos. I nosaltres… hem bescanviat tota la nostra riquesa… per la ruïna… que ara som.

     —També la de la nostra família és inevitable. I la de tota la Xina.

     —I ara… amb la recent prohibició… els anglesos… no deixaran d’assetjar. Us puc jurar… que no dubtaran… en atacar-nos… armats fins a les dents… si perilla el seu negoci… Potser ho veurem… aviat. Aquest 1839… estan molt encrespats… els anglesos.

     —Sabeu d’on prové, tot aquest opi?

     —De Patna… i Malwa… dues regions de l’Índia… Allà s’hi ham ensenyorit… com a amos… i han reduït la població… a l’esclavatge.

     —Esteu molt ben informat.

     —Sí… ja us ho he dit que… he estat funcionari… Vós sou artesà… i no podeu conèixer… aquests mals ardits.

     —Ho era, d’artesà. Ara només sóc una desferra humana.

     En aquest mateix moment s’obren les cortines del local i un jove els avisa que han quedat dues places lliures a les entranyes del fumador.

     En sentir les seves paraules, l’avidesa de tots dos és gairebé incomprensible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s