Galeria

La carta desapareguda

     —Miri, Sr. Smith –va dir Cordoneau obrint la sumptuosa porta-, mai a la vida trobareu un palau com aquest, tan barat, tan a prop de París i, a més, amb una història tan enigmàtica al seu passat.

     Vaig pensar que Cordoneau volia vendre i ara em faria un pamflet de l’aristocràcia del XVIII.

     —Una història enigmàtica?

     —Sí senyor!

     —Vol explicar-la?

     —Voleu sentir-la?

     —Bé, sí…

     —Mireu, aquest palau va pertànyer al marquès D’Enjolain, un habitual de la cort de Versalles. D’Enjolain tenia un rival aferrissat, D’Angeví, amb qui es disputava els favors femenins

     —Tenien poca feina.

     —Sí. Un dia, D’Angeví aparegué mort al seu palau de París, on es va trobar una única pista: el bastó d’Enjolain.

     —El va matar ell.

     —No. Més tard es va descobrir que havia estat el pare d’una duquesa seduïda pel noble. Aparegué un testimoni fidedigne.

     —Caram!

     —Però aleshores D’Enjolain ja havia estat decapitat.   

     —Què diu!

     —Sí, i això que D’Enjolain sempre jurà que hi havia una carta de Maria Antonieta adreçada a ell que feia esment de la seva trobada amorosa al bosc de Versalles… la mateixa nit que d’Angeví fou assassinat!

     —I ara!

     —D’Enjolain va rejurar que li havien robada, i que havia d’haver estat algú molt proper a ell perquè sempre la portava a la butxaca de l’armilla, que és d’on li havia desaparegut.. Però aquesta qüestió es va considerar fruit d’una paranoia.

     —Per què? No es va trobar?

     —No. Aquesta carta no va aparèixer mai, i el seu esment no es va tenir en consideració malgrat que la Genisse, una jove serventa, va declarar que l’havia vista amb els seus propis ulls. D’Enjolain la tenia també d’amistançada, si bé  sempre va repudiar violentament el fill de tots dos.    

     —Què diu, ara?

     —Sí. I això que l’única persona que tenia accés a la cambra i roba personals d’Enjolain era la tal Genisse. Però la seva paraula, sense la prova, no va ser admesa pel jurat. A més, van creure que la noia havia estat sobornada.

     —Ai, caram! I això va passar aquí?

     —Sí. Vingueu, que us acompanyaré a l’habitació de D’Enjolain. És l’única que està intacta. Els seus hereus la van voler deixar tal com estava, igual que els descendents posteriors que han usucapit la propietat.

     Cordoneau va obrir la porta.

     —Què us sembla, Sr. Smith?

     —Escolti, i el bastó d’Enjolain? –vaig preguntar, absorbit per aquella història.

     —Es veu que el mateix assassí el va col·locar al lloc del crim, per inculpar-lo. Tot era un món d’intrigues.

     —Ja ho pot ben dir!

     Vaig obrir la vidriera perquè entrés claror, amb tan mala sort que un dels batents de la porta va xocar contra un quadre que representava un jardí florit, el qual va caure a terra i es va desballestar.

     Quan Cordoneau el va aixecar, un full tot florit va voleiar com una ploma.

     —Què coi és, això? –va preguntar, recollint-lo.

     Aleshores tots dos ens vam fixar en el full, que a l’encapçalament mostrava ben visible l’escut de la Casa Reial de França, i a la signatura els traços ben dibuixats del nom de Maria Antonieta.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s