Galeria

La secta del tarot

 

     Vam anar a mirar el pis ara que ja hi havia algunes de les vies d’accés acabades.

     ―Han destruït tot el turó –va dir el meu fill, amb la mirada concentrada en l’horitzó.

     ―Però aquí hi ha d’anar un parc –li vaig respondre, fent un gir de volant.

    ―On? –va contestar ell, irònic-. Entre els blocs?

     Tenia raó. Entre els edificis a penes quedaven petits terraplens on plantar-hi algun arbre o situar-hi un jardí escarransit.

     Una carretera solitària, amb desangelades rotondes, portava a l’habitatge que ens havia tocat de promoció oficial. A les vores de la carretera s’anaven alçant els esquelets dels pisos a preus de mercat, amb promotores de noms tan capciosos con Colonial, Privilegi o Divinitat. Al costat d’aquestes denominacions inflades, la nostra promotora tenia el sincrètic nom de ProTarot.

     Es tractava de la promotora municipal del nou equip de l’ajuntament i, com que els pisos els havien adjudicat per sorteig a les persones suposadament més desfavorides, el nom de “tarot” l’associàvem inconscientment a la sort del destí.

     El nostre bloc de pisos, plànol en mà, havia de trobar-se a un extrem de la urbanització, en una situació que estimulava la imaginació, ja que el tècnic ens havia dit que donava a un camp d’ordi.

     Vaig fer unes quantes giragonses amb el cotxe per mirar de salvar les piles d’argamassa escampades per terra i vaig enfilar per la carena del turó. De seguida ens va arribar el so somort de l’autopista, seguit de la seva visió.

     ―Passa l’autopista, per aquí? –vaig preguntar, contrariada.

     ―Doncs sí –va dir el meu fill-. Es veu que els camps d’ordi no han pogut sobreviure.

     En arribar a dalt, l’autopista es divisava ben a tocar. La llum de la tarda també s’havia enfosquit a causa dels fums del fluid trànsit.

     ―Però quina història és aquesta? –vaig cridar-. I aquí hi ha d’haver el nostre pis?

     ―No vam comprar-lo fa tres anys, sobre plànol? –va dir el meu fill, amb un to foteta-. Es veu que des de llavors hi han fet alguns canvis.

     Vaig agafar-li el plànol de les mans i vaig comprovar que no havia errat el camí.

     ―Anem bé, mama. Mira això –va dir ell, assenyalant l’estrambòtic cartell amb el nom de ProTarot i amb l’anagrama d’un mag revisant concienciosament un plec de cartes.

     Davant nostre s’alçava l’edifici de protecció, mal construït, mal acabat, de pèssim gust.

     ―Mare de déu, quin disgust! –només vaig encertar a dir amb veu a penes audible.

     ―Anem! –va dir el meu fill per resposta.

     Gairebé a corre-cuita, vam fugir d’allà.

  

*

 

     ―Quin rebrec no hem rebut avui! –vaig dir al Pere, l’amo de la nostra cafeteria habitual, on vam anar a refugiar-nos.

     ―I doncs? –va preguntar ell, sol·lícit com sempre.

     ―Ens han ben enganyat, amb el pis de promoció –vaig dir, indignada-. Aquest ajuntament és una màfia!

     ―Una màfia? Ca! És molt pitjor –va respondre, amb aire confidencial-. És una societat secreta que en tres anys ha proveït dels millors pisos a tots els de la seva secta.

     ―Una secta? –va preguntar el meu fill, incrèdul.

     ―Ja ho pots ben creure! –va afirmar en Pere-. La secta del Tarot, que s’ha colat per tots els intersticis i ara acapara el poder polític. Si un no en forma part, no aconseguirà pas res de bo.

     Tant el meu fill com jo ens vam sumir aleshores en un breu però intens mutisme, fins que a mi em va sortir de cop, de manera involuntària:

     ―I què hem de fer, per apuntar-nos-hi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s