Ple dret

     Aquesta terra és la nostra terra. Aquest és el nostre espai per néixer i viure. Aquesta és la part de món on només haguéssim pogut existir, allà on es troba tot allò que va constituir-nos. Aquí és on ens seguim trobant després dels segles. On som i serem, perquè la nostra voluntat és un fletxa dirigida al futur. Propulsors de temps, parlem i escrivim la llengua de la nostra pàtria, i en deixem llavors en llibres i en tots els altres pensaments.

     Per seguir sent, ens cal una força extrahumana. Tenim damunt el pes d’una roca maligne, d’una urpa d’ungles ensangonades, d’un vampir que pugna per enganxar-se al nostre coll. Però sabem crear bastions d’emancipació i país lliure, de lligams amb les altres civilitats i llengües, i posem damunt tota la nostra ferma bastida el botó d’or de nació catalana. I en fer-ho, el nostre ésser ens bull com cassola en forn.

     Gent que es crema en el seu propi odi vol subjugar-nos, però la deixem enrere com deixalles i no ens pren ni una sola unça del nostre temps. Deixem que s’esgoti ella sola en el seu esgargamelleig ple de rancúnia. Crida a cada instant i mostra ensenyes de submissió i esclavatge. I és la seva pròpia saba emmetzinada allò que la destrueix.

     Nosaltres caminen amb els llavis esbossant un somriure, un poema escrit a l’arpillera, un pom de flors a la cistella de la bicicleta, fent pàtria en tot l’aire que versem en respirar, profunds coneixedors dels indrets on nia la cultura, lliurada a les nostres mans com un objecte fràgil. Cultura que ens fa pertànyer al conjunt de la civilització humana, que en aquest racó de món porta el nom de catalana. Aquesta és la nostra terra. Aquest és el nostre temps de seguir construint pàtria. Aquest és el nostre moment d’aprendre la llibertat.

     Catalunya, al món manca el reconeixement del teu ple dret.