Galeria

Simfonia de seducció

      En John se la mirava, llaminer. Era preciosa i lleugera, amb una mirada negríssima i brillant que cremava com el carbó encès, envoltada per aquella cabellera rossa lluent com l’or. El seu somriure era incitant, i els contorns del seu cos, rodonament angulosos. Li volia besar la boca roja, els llavis tendres i mòbils com els d’un conillet, el coll com una cúpula sota l’empara daurada del cabell. Volia prémer contra si el seu cos bellugadís i excitant, repassar la corba de la seva cintura fins a les natges. Se sentia cada cop més roent. 

     Ella anava amunt i avall amb la safata, esquivant els ors i plates del Saló Imperial del Te, les fastuoses butaques, els contorns de formes suaus de les taules. La dringadissa tènue dels gots i envasos que anava transportant i servint anunciava les seves anades i vingudes, com un picarol de sensualitat. Ni en això no podia passar inadvertida. Els clients se la miraven tots.

     En una de les seves giragonses, mentre seguia servint, en John li va picar l’ullet. Ella va seguir amb el seu mateix impertorbable somriure, en el fons, indiferent.

     Arrepapat a la pell càlida del confortable sofà, amb plena lassitud, assajant d’esma la seva expressió més seductora, en John amagava un desig delerós d’ella.

     Per la pesant vidriera d’entrada va aparèixer l’Azura. Alçada damunt les sabates de taló d’agulla, va arribar altiva, bellíssima, fredíssima, fent dissimulades tentines.

     Ara que ell ja havia aconseguit l’Azura, ja no la volia. Era una càrrega insidiosa que havia de treure’s del damunt. No se la imaginava tampoc a la mateixa taula que el seu pare, amb aquella asprivesa d’expressió, com si tothom li degués constantment alguna cosa.

     L’Azura va mirar incisiva l’amplíssim Saló, a poc a poc, buscant-lo, mentre ell s’aixecava d’un bot i s’esquitllava entre les cortines que duien al carrer per la porta falsa.

     A la nit, va esperar la noia de la safata. La seva cabellera rossa brillava més que un estel. Se li va acostar i ella es va espantar una mica, amb expressió temorenca, sense fer cas en absolut de totes les seves mostres de riquesa, ni de la reialesa del seu abillament. I aleshores en John es va adonar que amb ella començava de debò la simfonia de la seducció, com mai l’havia encara assajat, com mai no s’hi havia encara compromès, i que encetaria el repte de ser acceptat només per si mateix, sense presentar-se com a fill de l’home més ric del país, sense mostrar els seus atributs materials excepcionals, i que jugaria fort fins a tenir-la, i després, bé, després, és clar, naturalment, com no podia ser altrament, també deixar-la.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s