Monthly Archives: març 2011

Galeria

Dies a Polònia

This gallery contains 3 photos.

La casa era enmig de la solitud i l’aïllament. Situada en un bloc desolat i a la intempèrie, en un lloc devastat i triturat, els vidres de les finestres acaparaven la misèria de l’entorn i reflectien una buidor de l’ànima. … Continua llegint

Galeria

Un instant d’absolut

This gallery contains 2 photos.

     La imatge m’assalta com un incendi. Una explosió de colors, vida i contrastos, en la qual tots dos lluïm. No ens he convocat expressament, buscava només una fotografia de la platja. Però la pantalla de l’ordinador ens ha retornat a tots dos, intactes, i he hagut de fer el cor fort per mirar-nos, … Continua llegint

Galeria

Misteri

This gallery contains 1 photos.

          Gràcia es desvetllava plena d’una activitat incessant i riallera. Les dones regaven el carrer, el forn de pa venia les barres cruixents cuites amb llenya, els xiquets anaven cap a escola de la mà de les mares, plenes … Continua llegint

Joc de la nit

  

Tumult, llengües barrejades, com fil insegur l’anglès,

desig clar com flor de nacre, curulles mans, foc, festeig.

El teu cabell, rulls fins, molles, balancejava la nit,

riure esplèndid a les boques, i als teus ulls, color blavís.

 

Ballàvem, tot jugant, hàbils, i érem joves, i érem rics;

jo del sud solellós, càlid, tu del nord, fred i escondit.

Ens vam dir que ens desitjàvem amb les puntes dels cinc dits

encara sense tocar-nos. Volia jugar, la nit.

 

Els meus ulls, surenys i foscos, et bressaven, ja colpits,

i tu, fort, cos d’arbre altíssim, m’estrenyies contra el pit.

Quan van començar els petons?, quan la fosa de la lava?,

quan la impressió, amb cinc sentits, de l’oreig de tramuntana?

 

Quin home tan deliciós! Els teus anys, quaranta-quatre;

jo te’n duia ben bé tres, però en res no se’ns notava.

I en tot el nostre festeig, la música sacsejant-nos,

vam albirar un nou camí, amb casa meva esperant-nos.

 

Hi va haver encara una treva: el cotxe per la muntanya;

mira, això és el Tibidabo, guaita, pins, senglars i planes.

La nit sobre Barcelona, ciutat negra i afruitada,

el mar, descansant al lluny, i les llums, reguitzells d’ambre.

 

Et desitjava sencer, de temps que no festejava;

eres bell, eres intens, t’anhelava la pell blanca.

Els teus llavis s’endolciren en entrar abraçats a casa;

eres galant, amistós, i els orgasmes tremolaven.

 

Et vaig prendre dolçament, tu un xic rude, urgent i mascle,

fort, fresc, joliu i polit, encès i amb un puntet aspre.

Un rossinyol s’elevà del meu llit, i allà cantava;

no eres de cap altra: meu, i la sort seguia honorant-me.

 

Ros el teu cos, ros el pit, ros el teu sexe amb mel blanca;

ple de concert, el meu cos, es delia quan m’entraves.

Belles les tan belles mans quan els pits m’acaronaven;

rojos llavis, com robins, que amb els petons s’amollaven.

 

Llargament et vaig sentir; que eres feliç, xiuxejaves;

i encara jo n’era més quan el plaer prenia ales.

Després et vas adormir, la respiració  tan sana;

tan bell eres tu per mi que només volia somiar-te.

 

L’endemà el dia era moll, mig blau, i plovisquejava.

Et vaig acompanyar amb tren enmig del bosc: flors i arbres.

Ens vam agafar la mà, i el temps venia amb nosaltres.

Ara no et vull perdre però no sé si vols contestar-me.

Galeria

Joc de cartes

This gallery contains 1 photos.

       —Si tens un punt o un tres, guanyes.      És la veu de la meva àvia ensenyant-me de petita a jugar a cartes.      Però el trumfo el tira ella i arrossega la jugada cap al seu munt. … Continua llegint

Imprescindible Janis Joplin

 

Crema foc a la pira dels anys

i deixa abandonats al voral del camí

somnis i groselles,

i l’aire que va vibrar amb el teu so

s’ha fet dens,

i resta astorada la teva cabellera.

Rodes de cotxes pintats de colors han deixat

la seva empremta d’atrotinada carrossa

i tu ens mires des de dalt, riallera,

al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat.

I encara se sent la remor

del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida,

de la joventut potent abocada

al seu propi instint

abraçada al perill,

a una crema instantània

sense mirar l’abisme.

Quin gust té aquesta potència

entre les dents,

viscuda a mossegades?

Quin és el sabor de la sang

que raja de les punxades?

 Quin enlluernament,

el dels focus de les tarimes

improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar?

Quina força la d’oferir-se

a cor obert

al trement impetuós

d’aquell riu desbocat?

Les heures de les teves notes

tenen ressonàncies d’acer,

i la tendresa les poleix

amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen

fins a tots els extrems de dins teu,

com un fuet que et traspassa,

una serp d’aigua,

el plor esqueixat d’un ferit.

La teva veu, que penetra i arrasa,

textures fiblants i escapçades,

porosa càrrega humana

que busca empeltar-se

de més humanitat.

I la resposta és a l’aire,

traspassant l’abast del teu micro,

un crit llançat a les forces tel·lúriques

i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes,

tremola la terra de la teva passió

que es torna àvida de tu, i t’espera.

Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món

damunt les seves crueltats esgarrifoses.

I entremig corre un àcid mortífer

que arrasarà els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust

de la vostra sang emmetzinada,

de tantes i tantes flors corrompudes

en cementiris gegants?

Era estiu a Amèrica, aleshores,

quan tu t’elevaves damunt els escenaris,

fascinant de joventut fascinada,

i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica,

de la tendresa a la desesperació. 

Torrent de dolçor,

torrent de fúria,

el teu sotragar-nos

és la descoberta

d’un nou camí d’iniciació.

El teu magnetisme tremola

en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps

com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps,

magma imprescindible

per als nostres somnis,

per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica

i al món que t’escolta,

bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica

de la teva indomable cabellera,

de la teva energia tendríssima i salvatge,

del teu blues fet de veritat oberta,

de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

Galeria

Flors brodades sobre desig blanc

This gallery contains 1 photos.

          A la vora del llac Balaton venien panotxes de blat de moro torrades a la brasa, banyades de mantega pura. Les oques s’afanyaven pel corriol del molí a demanar-nos-en, i tot l’entorn tenia un aire de diumenge campestre … Continua llegint