This gallery contains 3 photos.
La casa era enmig de la solitud i l’aïllament. Situada en un bloc desolat i a la intempèrie, en un lloc devastat i triturat, els vidres de les finestres acaparaven la misèria de l’entorn i reflectien una buidor de l’ànima. … Continua llegint
This gallery contains 2 photos.
La imatge m’assalta com un incendi. Una explosió de colors, vida i contrastos, en la qual tots dos lluïm. No ens he convocat expressament, buscava només una fotografia de la platja. Però la pantalla de l’ordinador ens ha retornat a tots dos, intactes, i he hagut de fer el cor fort per mirar-nos, … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
Gràcia es desvetllava plena d’una activitat incessant i riallera. Les dones regaven el carrer, el forn de pa venia les barres cruixents cuites amb llenya, els xiquets anaven cap a escola de la mà de les mares, plenes … Continua llegint
Tumult, llengües barrejades,
com fil insegur l’anglès,
desig clar com flor de nacre,
curulles mans, foc, festeig.
El teu cabell, rulls fins, molles,
balancejava la nit,
riure esplèndid a les boques,
i als teus ulls, color blavís.
Ballàvem, tot jugant, hàbils,
i érem joves, i érem rics;
jo del sud solellós, càlid,
tu del nord, fred i escondit.
Ens vam dir que ens desitjàvem
amb les puntes dels cinc dits
encara sense tocar-nos.
Volia jugar, la nit.
Els meus ulls, surenys i foscos,
et bressaven, ja colpits,
i tu, fort, cos d’arbre altíssim,
m’estrenyies contra el pit.
Quan van començar els petons?,
quan la fosa de la lava?,
quan la impressió, amb cinc sentits,
de l’oreig de tramuntana?
Quin home tan deliciós!
Els teus anys, quaranta-quatre;
jo te’n duia ben bé tres,
però en res no se’ns notava.
I en tot el nostre festeig,
la música sacsejant-nos,
vam albirar un nou camí,
amb casa meva esperant-nos.
Hi va haver encara una treva:
el cotxe per la muntanya;
mira, això és el Tibidabo,
guaita, pins, senglars i planes.
La nit sobre Barcelona,
ciutat negra i afruitada,
el mar, descansant al lluny,
i les llums, reguitzells d’ambre.
Et desitjava sencer,
de temps que no festejava;
eres bell, eres intens,
t’anhelava la pell blanca.
Els teus llavis s’endolciren
en entrar abraçats a casa;
eres galant, amistós,
i els orgasmes tremolaven.
Et vaig prendre dolçament,
tu un xic rude, urgent i mascle,
fort, fresc, joliu i polit,
encès i amb un puntet aspre.
Un rossinyol s’elevà
del meu llit, i allà cantava;
no eres de cap altra, meu,
i la sort seguia honorant-me.
Ros el teu cos, ros el pit,
ros el teu sexe amb mel blanca;
ple de concert, el meu cos,
es delia quan m’entraves.
Belles les tan belles mans
quan els pits m’acaronaven;
rojos llavis, com robins,
que amb els petons s’amollaven.
Llargament et vaig sentir,
que eres feliç, xiuxiaves,
i encara jo n’era més
quan el plaer alçava ales.
Després et vas adormir,
la respiració tan sana,
tan bell eres tu per mi
que sols volia somiar-te.
L’endemà el dia era moll,
mig blau, i plovisquejava.
Et vaig acompanyar amb tren
enmig del bosc: flors i arbres.
Ens vam agafar la mà,
i el temps venia amb nosaltres.
Ara no et vull perdre però
no sé si vols contestar-me.
Publicat dins de Poemes amorosos, Poemes del desig, Poemes per als homes
This gallery contains 1 photos.
—Si tens un punt o un tres, guanyes. És la veu de la meva àvia ensenyant-me de petita a jugar a cartes. Però el trumfo el tira ella i arrossega la jugada cap al seu munt. … Continua llegint
Crema foc a la pira dels anys i deixa
abandonats al voral del camí, somnis
i groselles, i l’aire que va vibrar
amb el teu so s’ha fet dens, i resta astorada
la teva cabellera. Rodes de cotxes
pintats de colors han deixat la seva empremta
d’atrotinada carrossa i tu ens mires
des de dalt, riallera, al cim d’una època
que el vent ja ha escombrat. I encara se sent
la remor del motor d’aquell temps violent,
del xoc dels colors amb la vida, de la joventut
potent abocada al seu propi instint
abraçada al perill, a una crema instantània
sense mirar l’abisme. Quin gust té
aquesta potència entre les dents,
viscuda a mossegades. Quin enlluernament,
el dels focus i tarimes improvisades,
dels escenaris on et vas enfilar.
Quina força la d’oferir-se a cor obert
al trement impetuós d’aquell riu desbocat.
Les heures de les teves notes tenen
ressonàncies d’acer, i la tendresa
les poleix amb la seva pell rosada.
Notes negres que s’ondulen fins a tots
els extrems de dins teu, com un fuet
que et traspassa, una serp d’aigua, el plor
esqueixat d’un ferit. La teva veu,
que penetra i arrasa, textures fiblants
i escapçades, porosa càrrega humana
que busca empeltar-se de més humanitat.
I la resposta és a l’aire, traspassant l’abast
del teu micro, un crit llançat a les forces
tel·lúriques i entremig, el galop d’un cavall.
S’encenen els fils elèctrics del so
en l’espai on et projectes, tremola la terra
de la teva passió, que es torna àvida
de tu, i t’espera. Flors que ragen en diluvi
per bastir de nou un món damunt les seves
crueltats esgarrifoses. I entremig
corre un àcid mortífer que arrasarà
els vostres fèrtils camps.
Quin és el gust de tantes i tantes flors
corrompudes en cementiris gegants.
Era estiu a Amèrica, aleshores, quan tu
t’elevaves damunt els escenaris, fascinant
de joventut fascinada, i ens duies, a batzegades,
del desafiament a la súplica, de la tendresa
a la desesperació. Torrent de dolçor,
torrent de fúria, el teu sotragar-nos
és la descoberta d’un nou camí
d’iniciació. El teu magnetisme
tremola en la densitat de l’aire espès,
traspassa el gruix de temps com el tir d’una fona,
i el teu ímpetu reneix de la pira
on es va sumint el temps, magma imprescindible
per als nostres somnis, per a les flors trenades
amb les mans d’aquesta època eixuta.
I torna a ser estiu a Amèrica i al món
que t’escolta, bressolant-nos a la teva falda,
sota la remor iniciàtica de la teva
indomable cabellera, de la teva energia
tendríssima i salvatge, del teu blues fet
de veritat oberta, de terra esqueixada,
d’incombustible foguera.
Publicat dins de Poemes del desig, Poemes i balls, Poemes ombrívols, Poemes per a poetes
This gallery contains 1 photos.
A la vora del llac Balaton venien panotxes de blat de moro torrades a la brasa, banyades de mantega pura. Les oques s’afanyaven pel corriol del molí a demanar-nos-en, i tot l’entorn tenia un aire de diumenge campestre … Continua llegint
This gallery contains 1 photos.
És d’una bellesa que sulfura, d’una delicadesa que venç. El pèl moix del cos i dels braços li irisa de tornassol la pell. Estirada prop meu damunt les rajoles calentes, les dues nues, em mira i em parla dolçament. … Continua llegint
Deixa’m que torni a estar premuda contra tu
i senti el bategar del teu cor, el fregament de la pell,
la remor del torrent de sang. Deixa’m
que escolti les més lleus agitacions del teu cos,
els seus tènues espasmes, el subtil parpelleig
d’una pestanya. Deixa’m que torni a resseguir-te
amb la llengua els contorns infinits de la molsa
dels teus llavis, a xuclar-te tots els racons
i planures de la cara, allà on es formen
les expressions i els miracles. Deixa
que conegui amb els dits aquest esperit
que et balla als ulls, la conca fonda de damunt
les parpelles, el front tranquil, les celles asserenades.
Deixa’m que torni a llepar-te en tota
la teva llargària, que arribi al centre de tu
i et faci desdoblar-te en els molts altres que hi ha
en tu mateix. Deixa’m que amb la llengua i els llavis
explori el teu sexe polpós i suculent
com la destinació última del meu commòs anhel.
Deixa’m que torni a tastar-te la saliva,
la suor, el semen i la sang, les llàgrimes
salades i ardoroses, la mullena dels rius
dels teus vessants. Deixa’m que et torni a olorar
sota l’aixella i enmig de l’entrecuix,
aquest plaer deliciós que em torna a fer saber
que ets mascle des de la teva concepció original,
la part meva indispensable per tornar-me
a procrear, per fer-me immortal. Deixa’m
que et torni a conèixer amb els límits variables
del meu cos, amb la percepció diversa
i mal·leable del meu amor. Deixa’m que et pugui
tenir una altra vegada en la multiplicitat
inabastable del teu ésser, que conclou per si sol
el seu sentit de viure. Deixa’m que torni a assajar
amb tu totes les carícies i besos i acoblaments,
rotant en l’ordre imperceptible de les nostres
mil·lenàries lleis, com en una vida primitiva
que encara no l’ha aconseguida el temps.
Em consumiu sens detura
amb verga de porcellana.
Ardorós i submarí
m’estremiu com l’argelaga.
Sou aquell que em posseïu,
sou el meu únic senyor,
i us esclata entre les cames
un tronc per fer plantació.
Entreu-me prest i furient,
penetreu-me quan vulgueu,
dreta contra la paret
o bé estesa al llit m’ho feu.
Claveu-se’m fins les entranyes
i endins i fonda escorreu
la sement blanca de mascle,
que altre cop vull que em prengueu.
Cardeu-me pels descosits,
i empleneu mes obertures
feu escolar el vostre piu
en mes plecs i carnadures.
Una bretxa tinc oberta
perquè vós us hi enfonseu,
sacsegeu-me en l’escomesa
i trempeu, fiqueu, furgueu.
Verga dura amb què somio,
m’encasteu per la meitat:
la figa alço a la vista
de vós, que us vull encalçat.
Cavalqueu-me, ensementeu-me,
recardeu-me el cony batut:
vostra sóc per enfonyar-vos
de cara, d’esquena i cul.
I mentre jo us excito
esmolant-vos l’eina grossa
vull que els mugrons em premeu
mentre em refregueu la soca.
No sentiu com regalimo
sudoracions orbitals?
Torneu a trempar, us prego,
i feu-me esclatar les sangs.
Oloreu la meva xona,
rellepeu-me el turonet,
xucleu-me entremig les natges,
soscaveu el meu domeny.
Ensenyoriu-vos, senyor,
entre els meus plecs relliscants,
i gemegueu sense fi
dins el meu cony implorant.
Escorreu-vos dins ma boca
i entre els meus pits embogits,
i endins la meva carn fonda
sigui al cony o entre el palpís.
No ens cal tàlem per cardar,
només joiós bé de déu:
plaer sexual gegant
fins al fruïment extrem.
Publicat dins de Poemes eròtics
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 