Aire que oneja

Ve l’aire sol,

i em toca en la nit,

l’aire que oneja

com un mocador,

calent, desbordant,

amb un xic de remor,

l’aire que passa

i se’n va lluny de mi.

Passa aquest aire

que és impersonal,

que ve de molt lluny,

―planetes enllà―,

i tot l’univers

senceríssim hi cap,

i passa amb corrent

i em fibla i m’atrau.

Un aire viu

que té pensament,

una entitat

que es pot travessar,

que és delicat

i esborrona la pell,

que tots els secrets

pot xiuxiuejar.

 

Passa per mi

com la seda suau,

amb lleus puntets

de frescor transparent,

i a través seu

penetra el meu mirar,

dins l’oxigen pur,

com si fos un forment.

Oneja al vol

com una flor suau,

i em sembla meu,

però és la immensitat,

i fa de lligam

amb l’univers sencer,

i fa voltar el temps

i el va transformant.

Fa milions d’anys

ja hi era, aquest vent,

que torna avui

a tot el que és nou,

passa i el sent

cada ésser finit,

passa, i mai més

em recordarà a mi.

Advertisements