Ve l’aire sol,
i em toca en la nit,
l’aire que oneja
com un mocador,
calent, desbordant,
amb un xic de remor,
l’aire que passa
i se’n va lluny de mi.
Passa aquest aire
que és impersonal,
que ve de molt lluny,
―planetes enllà―,
i tot l’univers
senceríssim hi cap,
i passa amb corrent
i em fibla i m’atrau.
Un aire viu
que té pensament,
una entitat
que es pot travessar,
que és delicat
i esborrona la pell,
que tots els secrets
pot xiuxiuejar.
Passa per mi
com la seda suau,
amb lleus puntets
de frescor transparent,
i a través seu
penetra el meu mirar,
dins l’oxigen pur,
com si fos un forment.
Oneja al vol
com una flor suau,
i em sembla meu,
però és la immensitat,
i fa de lligam
amb l’univers sencer,
i fa voltar el temps
i el va transformant.
Fa milions d’anys
ja hi era, aquest vent,
que torna avui
a tot el que és nou,
passa i el sent
cada ésser finit,
passa, i mai més
em recordarà a mi.