Galeria

Això demostri-ho

      Assegut al cantell del seu escriptori, l’inspector Carl es mirava amb escepticisme la rossa que hi havia davant seu. La tenia molt a prop, amb el seu cos esvelt i tens assegut al voral de la cadira. La seva cabellera estesa semblava de blonda, i la rodonesa dels seus trets l’embolcaven en una impressió d’ingenuïtat. Tanmateix, tenia la mirada desafiant.

     Els ulls de l’inspector Carl s’escapaven involuntàriament cap el seu escot generós, adornat per un collaret llampant de boles grosses de colors.    

     Feia estona que la interrogava i ja començava a estar-ne cansat. El reflex de la llum esmorteïda de la tarda entrava per la finestra del despatx. Des de l’estança contigua se sentia el monòton repicar d’una màquina d’escriure.

     —La seva versió no s’aguanta per enlloc –va dir en Carl, sever–. De què diu que coneix l’Orson Random?

     —Ja li he dit abans –va contestar ella, morruda–. El vaig conèixer al Whisqui Club dilluns passat.

     —És a dir, la mateixa nit que van atracar la Joeria Sammy’s.

     —Si vostè ho diu…

     —No només ho dic jo. Ho diu el mateix Random, que aquest matí ha confessat ser-ne el lladre. I també ha dit que vostè era la seva còmplice.

     —Això demostri-ho –va dir ella, sense immutar-se.

     —En Random afegeix que vostè li va disparar i el va deixar tirat a la cuneta, donant-lo per mort. I, per acabar, també diu que vostè es va quedar amb el botí.

     —Doncs trobi’l –va respondre ella, frívolament.

     En Hlieb, l’ajudant d’en Carl, va tornar des del corriol dels arxius amb un expedient a la mà.

     —Està fitxada, per casualitat? –va preguntar en Carl.

     —Sí –va contestar en Hiebl, distant i cansat.

     En Carl va observar la fitxa de la noia. Va veure que era de Milwauke, a la riba del llac Michigan, i el seu pensament el va transportar al matí que hi passejava en bot amb la seva dona. Celebraven el seu desè aniversari, i ell li havia regalat un collaret de perles que havia comprat aquell mateix matí.

     Sense saber com, li va venir un rampell sobtat. Amb un gest enèrgic va estrebar el collaret de la noia i l’hi va arrencar del coll. Ella es va debatre i va fer un crits de fera.

     Amb les puntes dels dits, en Carl va prémer amb força una de les boles, que immediatament es va escrostonar. Entre els fragments de guix lluïen, enlluernadors, els brillants tallats.

     En Hlieb va deixar anar un xiulet de sorpresa. Els ulls de la noia s’havien convertit en la mateixa expressió del pànic.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s