Galeria

Això és normal

 

    El noi em guaitava amb la seva expressió dolça. El seu cos negre i el seu cabell rinxolat quedaven retallats per la blavor del mar, enllà del passeig marítim de Calella.

     Tots dos érem drets enmig del carrer, al costat de la platja, ara incendiada per la fortor del sol. Ens resguardàvem d’aquella calitja a l’ombra d’una palmera, on el noi havia estès la seva mercaderia damunt un drap. Hi mostrava un ventall de bosses de mà luxoses i polides, totes d’imitació de marca.

     Decididament, m’havia aturat la seva simpatia.

     —Toca, toca —em deia ell, suaument, mostrant-me una bossa daurada amb voravius nacrats—. Només val vint-i-cinc euros.

     Jo li vaig somriure, afalagada pel fet que m’hagués triat de clienta, i vaig fer una ullada al llarg del passeig, on altres africans oferien diversos productes de consum també sota l’ombra de les palmes.

     —Vint-i-cinc euros? –vaig dir allargant la mà cap a la bossa.

     —Mira, és bon material –seguia ell, seductor.

     Del Turó de Llevant venia un aire saludable que s’enduia la saladina que embafava l’ambient. Vaig respirar fondo abans de disposar-me a baratar.

     —El trobo car –vaig dir, seguint el joc.

     —Sí? Doncs quant en pagaries?

     Però abans no vaig poder contestar, una agitació enèrgica va recórrer la filera sencera d’africans. D’una revolada els nois van fer un farcell amb les mercaderies i van córrer enllà de la barana del passeig.

     Entretingut amb mi, però, el meu venedor no va tenir temps d’escapolir-se, i per enmig nostre, com una tromba, va passar una dona que d’una estrebada va arrabassar el farcell del meu venedor. Desconcertada per aquella violència, vaig veure com ell, amb les mans buides, es reunia amb la seva colla.

     —Què ha passat? –els vaig preguntar, acostant-me a ells.

     —Res. Era la policia. Això és normal –contestà pacientment el meu venedor.

     —Com, que és normal? –vaig demanar, confusa.

     —Sí, això és normal –va respondre el noi amb qui jo feia tractes­–. No t’hi amoïnis.

     La meva indignació per aquell atropellament flagrant creixia per moments.

     —Però així no es pot tractar cap persona –vaig mussitar, mentre els nois ja s’allunyaven, platja enllà, abatuts pel sol i la decepció.

     Desconjuntada, vaig anar a la terrassa de la platja, on cada dia prenia un granissat abans de fer el primer bany. Però aquell dia vaig demanar dues aspirines. Me les vaig empassar amb un glop d’aigua mentre no podia deixar de repetir en veu baixa però audible:

     —Això és intolerable…

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s