Dies a Polònia

La casa era enmig de la solitud i l’aïllament. Situada en un bloc desolat i a la intempèrie, en un lloc devastat i triturat, els vidres de les finestres acaparaven la misèria de l’entorn i reflectien una buidor de l’ànima.

S’hi arribava des d’una de les estacions centrals de Varsòvia, després d’un desmotivador trajecte en tren, que passava estacions atrotinades de pobles obrers, esmorteïts, on es veien les carcasses de construccions semblants. Tot l’entorn semblava tenir una ànima arrossinada i desgastada, i els pobladors es veien esvaïts i desastrats. Callats i cansats, retuts, semblaven defraudats per una força d’una constància implacable a través d’anys i anys.

Els trens eren vells i xacrosos, i feien olor de sutge i de brutícia. L’estació de Legionowów era en un lloc esmaperdut i desarranjat, d’on un volia fugir cap allà on corregués la vida.

Després del viatge en tren calia traspassar el pas a nivell i caminar per una sendera de fang d’herbes esclarissades i un camp ras.

A la vora hi havia una fàbrica de pa, tancada com una presó, que de nits desprenia l’olor insulsa de la massa.

En girar un dels quadrants de la fàbrica, es veia el teu bloc, on s’arribava després d’un pati de plantes atrofiades. Obries la porta de vidre i alumini i pujàvem l’escala de ciment fins arribar al segon pis, on hi havia casa teva.

De dins, les parets eren tristament estucades, i hi havia un menjador funcional, de mobles barats i justos, on els dies que hi vaig ser hi vaig fer vida, i la teva habitació, que em vas deixar per dormir i on vaig plorar amb tot el sentiment a les nits, desconsoladament l’última. Hi havia també la petita habitació on tu ara dormies, on hi tenies la post i la roba per planxar, una cuina mínima i un lavabo esquifit.

Havia agafat un llibre en castellà de la Christa Wolf de la teva prestatgeria, una autora de l’Alemanya Democràtica, descoratjadora com tot l’entorn, que vaig llegir al llit mentre tu escrivies al menjador i jo tremolava d’expectació que vinguessis a veure’m.

Les teves faccions eren més de turc que de polonès: moreno, de trets valents, amb uns ulls líquids plens de sentiment i un bigoti espès que et tapava el llavi. El cabell el tenies gruixut i llis. El duies llarguet i et queia, lluent i viu, sobre el front, i te l’enretiraves amb un gest estudiat i presumit. També eres alt i ben plantat, i, enmig d’aquell país en una crisi esborronadora, eres l’únic ésser que desprenia una abassegadora passió.

Hi havia una escalfor aclaparant entre el teu pit i els teus braços, que mai no et vaig arribar a tastar. I la pell del teu cos va ser la meva fita, i els teus llavis tan buscats com allò que mai no havia desitjat.

Però, dormint al teu llit, presidit pel mapa de Mèxic dibuixat com una indígena preciosa, en la cambra que em vas cedir, mai vaig fer cap al llit on dormies. Plorava i em debatia cada nit, però el meu sentiment era massa fort, massa greu, massa punyent com per buscar-te prescindint del teu amor, i només volia estar amb tu si tu també em volies. A més, pensava que si no t’havies enamorat de mi és que el que jo era no et bastava.

Una de les nits que érem junts al teu menjador, amb tot aquell entorn inhòspit i esglaiador al voltant, vaig veure el teu rostre obert, els teus ulls retuts davant meu. Com en una continuació, vaig agafar-te la cara entre les mans i et vaig recórrer les parpelles i les celles amb els llavis cremants. Abans no arribés a fer-te cap petó, et vas tornar a inhibir. Vas abaixar la cara fins al pit mentre sorgia altre cop la teva expressió mofeta i un riure nerviós et sacsejava tot. Jo em vaig aturar, desesmada.

Et desitjava tant, tots dos sols entre les quatre parets desencisades de casa teva, que havia d’agafar-me al cantell de la taula per no llançar-me contra tu, impetuosament.

Tot aquell temps vaig creure que era lletja, que no era desitjable, i ara veig les fotografies i em trobo molt bella, interessant amb el meu gest de preocupada per la teva indecisió, al teu costat, tu sempre amb el teu riure foteta i el teu posat estudiat.

El dia que vaig arribar a Varsòvia era mig matí. Vaig agafar un taxi des de l’aeroport fins al diari on m’havien dit que treballaves, el més important del país. Va resultar que era en ple centre. El preu del recorregut amb taxi em va semblar elevat, però el taxista deia que calia multiplicar la quantitat que marcava el taxímetre per quatre. Després vaig saber que, entre els seus falsos somriures, m’havia estafat.

De tu només tenia un nom: Jarek Jeszninski, que esperava que m’obrís les portes de Polònia. Me l’havia donat un periodista especialista en Països de l’Est que l’any anterior havia estat a totes les capitals i n’havia fet un seguit de cròniques, amb molt d’èxit. Aleshores, quan encara no feia dos anys de la caiguda del mur de Berlín, els nostres països occidentals tenien una gran curiositat per conèixer què s’amagava darrere les societats comunistes. Tu havies estat el seu guia a Varsòvia. El teu do era que parlaves castellà.

El poc que havia vist fins aleshores de la ciutat em va semblar lleig i deslluït. Vaig entrar a la redacció del Narodowy fent rotar les velles portes giratòries i em vaig trobar amb una recepció antiquada i decrèpita, plena de corrents d’aire. Em vaig acostar al conserge i li vaig demanar per tu.

Ja no treballaves allà, i va ser la meva obstinació i la llarga estona que em vaig esperar a peu dret el que va fer que, finalment, em donessin les dades del diari on ara treballaves.

Quan vaig sortir al carrer, amb la nova adreça desada a la butxaca dels pantalons com un trofeu, sentia la cabellera estesa i el cos prim i lleuger mentre, sota el sol pàl•lid del nord, anava a trobar-te.

Així vaig començar la primera caminada per un dels centres d’aquella ciutat, que semblava un suburbi abandonat. Les neveres i els electrodomèstics estaven plantats al mig del carrer, apilats uns damunt dels altres, com una mercaderia de bastaix, com un barem de l’específica sensibilitat de la ciutat. Els comerciants tenien un aspecte descurat i un posat fastiguejat.

La porta del teu diari semblava la dels darreres d’una casa. Tot l’espai interior era atrotinat i revellit. Vaig aturar un noi que passava de llarg per l’estança i li vaig demanar per tu. Em va portar a una saleta rònega, on tants dies després et vaig esperar, i et va anar a buscar. Va passar una estona i al final va aparèixer amb un home enlluernador. Va resultar que eres tu.

El primer moment de la teva coneixença em va provocar un fort impacte, amb uns efectes que aquell primer dia es van multiplicar. D’ençà que et vaig veure et vaig voler per a mi, abruptament, gelosament, amb tota la dimensió del meu desig.

Esperava, en secret, causar-te també impressió, tenir-te al costat molts dies més enllà de la meva estada a Polònia. Eres específicament masculí, amb tots els trets per reconèixer-te amb l’amplitud sencera dels meus sentits.

Enlluernada, com havia d’estar dolorosament tots els dies del meu sojorn al teu país, et vaig demanar que em recomanessis una pensió per fer estada.

Després d’escoltar atentament per què et buscava i de part de qui venia, em vas oferir casa teva. Incrèdula encara, tenia la sensació que m’havia tocat una rifa.

Aquell dia vas plegar d’hora i, junts, tu amb la meva motxilla a coll, vam fer una volta per la ciutat. Em va semblar que amb prou feines emergia de les catacumbes. Em vas portar als jardins del Palac Belveder, la seu del govern, feia just mig any presidit per Lech Walesa. El món sencer havia seguit de prop el moviment de Solidarsnoc, i el nom de Walesa suposava el triomf de la dignitat damunt la tirania comunista. “Però ara mana una nova nomenclatura”, vas dir tu, i les teves paraules arrossegaven un regust amarg. Més tard es van convertir en un constant deix de burla. “Quina nomenclatura?”, et vaig demanar, atenta. “Ara el principal poder l’està acaparant l’Església”. No et vaig preguntar més. No volia que cap conversa aliena a nosaltres trenqués el plaer que era estar amb tu.

Aquells jardins eren disposats com un indret romàntic, amb ànecs i aigua que s’escorria fins a un petit llac, com una excepció palesa enmig de la ciutat. De manera imprevisible, tu et vas posar a dir el nom dels arbres, sonorament, apassionadament, asseguts tots dos en un banc entre l’obaga i la molsa, com per tranquil•litzar un neguit. I jo pensava, des de la meva solitud, a frec de la teva entendridora companyia, que no hi podia haver un festejador més desitjable, ni una dona més afortunada per tenir-te meu, amb mi.

En sortir d’aquell paratge, ja vespre, vaig topar altra vegada amb el corprenedor decaïment del carrer. Vaig pensar que potser els teus focs d’artifici, la teva energia encomanadissa, eren per despistar el descoratjament.

El primer dissabte que vaig ser a casa teva volia que sortíssim a ballar, però en aquell món de profunda crisi, de saqueig i espaordiment no hi havia balls ni enlloc on s’encetés una festa. Deies que no hi havia on anar. I en veure la negror de la finestra, sense ni un llum ni un senyal, se’m corprenia l’ànima i m’adonava que tenies raó.

A la vora hi havia el poble de Legionowów pròpiament dit, i un migdia de diumenge que tu havies d’escriure un article me n’hi vaig anar a voltar i em vaig esbalair: un lloc miserable, abaltidor, sense ànima, d’on sortia la gent que pujava al tren. Vaig anar a dinar a un restaurant i em van donar una sopa amb un gust insuportable d’estómac de be. Un borratxo, proveït de dues cerveses que es va anar bevent pel camí, em va acompanyar fins a la porta del teu bloc, i de la bossa voluminosa que duia a la mà en va treure un peix i me’l va regalar. Es veu que hi havia el mateix Vístula a la vora, però no em va venir de gust anar a veure on era.

Quan vaig tornar a casa tu ja havies acabat d’escriure i et planxaves uns pantalons amb un mocador d’estrenyinar al cap, deies que per donar forma al cabell.

 *

Cada matí marxava amb tu cap a Varsòvia. No tenia res més a fer-hi en aquell món. Jo mateixa demanava els nostres bitllets de tren en polonès: dwa bileti powrotny. Dos bitllets d’anada i tornada. El primer dia em vaig quedar astorada: damunt el preu imprès, que marcava cent noranta-dos zlotys, hi havia escrit en vermell, a mà, la quantitat de sis mil quatre-cents. “Quan s’ha apujat així?”, et vaig demanar, perplexa. “Aquests preus són de després de la caiguda del mur”, em vas respondre, preocupat però alhora evasiu. I vas continuar caminant cap al venedor de diaris.

El tren s’arrossegava quaranta quilòmetres pel mig de la decrepitud i l’esfondrament i, un cop travessava el Vístula, ja érem al centre de la ciutat. Hi havia anat en el meu mes de vacances per escriure un reportatge per a la revista on treballava sobre la Polònia en crisi d’aquell any, el 91, però passaven els dies i no n’era capaç. La misèria, la teva personalitat i la meva pròpia solitud em tenien tenallada. Feia fotos per tot arreu, a tort i a dret, l’única cosa que després vaig portar i que va emplenar gairebé totes les planes, sustentades per uns magres textos.

T’acompanyava a la feina i errava per la ciutat esclafadora i hostil. Mirava la gent, pàl•lida i inerme. Els nens eren passius i quiets; no esvalotaven ni feien preguntes.

Anava a prendre tallats a les cafeteries dels hotels, entre les prostitutes i els negociants, a un preu astronòmic pel país, que qualsevol occidental es podia pagar. Vaig poder comprovar que la prostitució era un negoci ben florent a Varsòvia. Curiosament, vaig trobar diversos marxants de València que buscaven comerciar amb fruita de l’Horta.

Ensorrada en els sofàs entapissats, amb olor de resclosit, m’esforçava en escriure alguna cosa, però el món caòtic, llardós i desolat, desanimat del voltant, el meu vagareig i el pensament dedicat a tu, amb la intensitat de com voldria estimar-te, m’impossibilitaven de representar-me la realitat de Polònia amb una mínima coherència.

El diari on treballaves era el Dziennik Mlody, un lloc on t’hi passaves els dies. Periodista com jo, amb la nova nomenclatura t’havien degradat. No coneixia el teu món i no vaig treure mai l’aigua clara de qui havies estat. Segurament algú enganxat al poder, encorbat i llagoter, traient la pols de les sabates dels gestors comunistes, els homes que aplegaven l’absoluta autoritat. Però en aquell país potser no havies tingut una altra manera de viure que ajupit sota la jerarquia de ferro, sota l’absurda realitat que convertia la vida en un fet irrisori i miserable.

La mateixa Varsòvia, fora de la petita reproducció de la plaça Stare Miasto, que era un decorat, el castell i la ciutadella, era decebedora i descoratjadora, tota sencera de ciment. Sense cap atractiu, amb un horitzó que inspirava buidor i desconcert, podies caminar hores senceres sense que trobessis ni una botiga ni el més mínim estímul. Construccions pesants i altes que t’aclaparaven, blocs de pisos imposants, llocs que instaven a fugir-ne a qualsevol lloc on hi hagués caliu. Al final et feien mal els músculs de les cames i tenies l’ànima deshabitada i confusa.

La religiositat impregnava el país. A mitjans d’agost vaig veure a l’estació de Warsawa Gdánska el retorn en massa dels pelegrins de la IV Jornada Mundial de la Joventut, celebrada a Czestochowa, seu de la Mare de Déu Negra. N’arribaven a centenars. L’endemà el diari deia que en els dos dies de la celebració hi havien assistit més d’un milió de fidels, sobretot dels Països de l’Est. La major part era gent molt jove, enmig de monges amb hàbit i capellans. Portaven estendards amb imatges de Jesús i la Mare de Déu, amb consignes que proclamaven la seva fe. Aquell hauria estat un acte impensable sota el comunisme, on estaven prohibides les manifestacions religioses. Els fidels somreien beatíficament, i estaven envoltats d’una aura de misticisme i bondat aigualida. La foto del Papa Wojtyla, polonès de Wadowice, era present per tot arreu. Els diumenges, les esglésies vessaven de gent. La bandera polonesa era penjada a l’altar de tots els llocs de culte, els únics indrets on en època comunista, sota el jou soviètic, els polonesos podien reafirmar la seva identitat nacional. Sempre hi havia capellans i monges circulant per la ciutat entremig dels transeünts.

A les escales de la catedral hi demanava almoina un noi, tot pell i os, desesperat, que un dia vaig veure plorar desconsoladament perquè tenia la sida i no hi havia cap administració ni cap organisme que es fes càrrec d’ell. En comentar-t’ho, afectada, em vas dir que era un dels casos incipients de la malaltia al país, que amb la recent obertura de fronteres just hi estava penetrant. A la revista volien que sortís una de les fotos que li vaig fer, però m’hi vaig oposar fermament: m’havia corprès massa com per fer espectacle de la seva desgràcia sense que ell en pogués treure cap profit.

Una tarda que tenies lliure, al començament de la meva estada al país, quan encara la meva imatge de periodista occidental t’imposava i jo no t’havia declarat el meu amor, em vas acompanyar a fer un tomb pel centre. Em vas dur davant el monument al soldat desconegut, amb flors a terra. Al Muzeum Historyczne, un edifici situat a la rodalia, dins d’una petita estança d’aire emotiu i dens, amb gent amb llàgrimes als ulls, s’hi projectava la pel•lícula de la destrucció i crema de Varsòvia que el mateix Hitler havia fet filmar. La devastació va ser total. No va quedar una pedra damunt l’altra. El noranta per cent de la ciutat va quedar arrasada. Els quatre-cents mil jueus de la ciutat van ser exterminats, després de patir un setge espaordidor al seu mateix barri. Significaven una tercera part de la població, i era la comunitat jueva més gran d’Europa. Feia molts anys que hi eren establerts. Hi va haver més d’un milió de morts, van desaparèixer milers de línies familiars senceres, i a cada una de les persones que van restar vives se’ls va trastocar el seu destí. Milers de deportats van desaparèixer al camp de la mort de Treblinca. La plaça Stare Miasto havia estat reconstruïda posteriorment, segons els plànols d’abans de la guerra, i per això tenia aquella sensació d’excepció en el conjunt de la ciutat. Jo ara comprenia que la nova Varsòvia s’havia edificat sota la concepció del realisme socialista, que no era una altra cosa que una immensa regressió i fracàs, que es va esfondrar des de la seva magnitud, preconitzada fins al darrer moment, com un colossal bloc de ciment sense fonaments. Abans, havia estat una ciutat magnífica.

Entremig de l’esqueixament de dolor dels espectadors de la pel•lícula, jo pensava en aquella ciutat, que ara se’m feia humana. Impunement, davant l’agressió alemanya, el món havia restat impassible. Un cop acabada la guerra, Polònia havia estat lliurada als russos per Occident, altre cop traïda. Durant quaranta anys saquejada i tiranitzada pels nous capitostos, que hi campaven com a amos i senyors.

No vaig acabar de veure la pel•lícula, les imatges de la destrucció premeditada dels llocs on ara s’assentaven, damunt runes i ossos, els edificis aclaparadors de ciment. Tu t’havies quedat a fora. Vaig sortir a trobar-te. Amb el teu aire de no tenir res a veure amb aquell entorn, m’esperaves assegut en un dels bancs dels jardinets. La teva imatge resplendia enmig d’aquell indret descurat i deslluït.

Amb una nova sensibilitat, descobria el teu drama, que era el mateix que el de tota la ciutat, de tot el país.

Aquella tarda va ser quan vaig gosar, per primer cop, acariciar-te, presa d’un desig definitiu de celebració de la vida. Tremolava de tendresa. Com si a tu no et vingués de nou, gens sorprès, potser com si ho estiguessis esperant, vas deixar-me tocar-te, indecís, fins que et vas apartar amb un riure neguitós. Com si, malgrat la meva passió, tu estiguessis al marge de les passions de la vida, segurament febleses, segons tu, al capdavall.

Prop del Muzeum Historyczne hi havia un home que venia un sol model de llibre: era el relat de la deportació dels jueus i de la seva descarregada als camps de concentració, ple de fotografies de les persones que hi van morir. A tothom que passava li ensenyava un retrat d’una dona jove amb el vestit de presonera, amb una expressió exhausta. La miraves i et sorprenies de la semblança que tenia amb ell: era la seva mare. Si li volies escoltar, t’explicava llargament la seva història. Li vaig comprar un exemplar per portar, com a obsequi, al periodista que m’havia conduït fins a tu.

De seguida me’n vaig adonar de com hi era de present encara la Segona Guerra Mundial a Varsòvia. Pertot hi havia recordatoris dels màrtirs de la guerra, que la gent reverenciava portant-hi flors, igual que a les imatges religioses que s’escampaven en altars per molts racons de la ciutat.

El Palac Kultur i Nauki, del més pur estil estalinista, presidia tota la ciutat. Era una mola imponent i decebedora, el bloc de ciment més esclafador de Varsòvia, i volia ser l’exponent de la grandesa d’un imperi. Enmig d’una extensa esplanada s’alçava amb tota la impertinència, incongruent i amenaçador. De camí a la teva feina, l’autobús que agafàvem, seguint l’avinguda Marszalkowska, hi passava per davant cada dia. “I aquest edifici?”, et vaig demanar el primer cop que el vaig veure, esglaiada. “És un regal dels russos”, em vas respondre darrere la defensa de la teva ironia tan ben elaborada. Avançava l’autobús, amb nosaltres dos drets a la plataforma, per aquella ciutat fins feia poc captiva dels russos sota el símbol del seu sotmetiment, i a l’entorn se sentia una opressió que estrenyia les temples.

Ara, en les velles oficines de les seus polítiques i culturals de l’interior hi havien instal•lat botigues i magatzems. Un dia, vagarejant, em vaig trobar davant les portes d’aquest edifici i hi vaig entrar a fer un tomb. Per dins era un lloc fred i marcial que aniquilava l’expectativa de la possibilitat de compra. La mercaderia que s’oferia era vulgar i de baixa qualitat, i l’eixutesa de les dependentes acabava de dissuadir. Als baixos hi havia el recentment estrenat Casino de Varsòvia, una frivolitat arribada amb el mercat lliure.

A l’esplanada que envoltava el Palac Kultur i Nauki, un lloc on una tarda em vas acompanyar i on molts dies vaig vagarejar, hi havia un gran mercat improvisat que havien fet els emigrants russos, que arribaven a Varsòvia per remeses. Hi venien jaquetes de pell rebregades i fetes un nyap, sense cap mena de disseny, robes proletàries, eines, perfums francesos, galetes daneses i altres exquisideses d’importació, i un extens mercat de misèries que a l’Occident llençaríem i que, increïblement, tenien força èxit. Els regents de les parades manegaven uns grans grapats de bitllets polonesos, que no valien res, a ple carrer, obertament enmig de la gent. Es veu que la moneda russa tenia un valor molt inferior encara. En general tot era d’escàs interès per a un occidental, i malgrat hi havia una afluència constant de gent, no hi havia animació, sinó que un aire derrotat el dominava. Era un immens camp de refugiats. Moltes de les famílies dormien allà mateix, sota cartrons o en barraques improvisades.

Les russes eren dones fortes, de cabells rossos i rostres bonics, però anaven amb robes mal forjades, parlaven despectivament i tenien expressions sorrudes. No somreien mai. Els homes tenien l’aspecte de ser uns arreplegats i es veien ressecs i decebuts. Eren un veritable proletariat, igual que la major part de gent a Polònia.

Hi havia també russos de les regions asiàtiques, amb bigotis llargaruts i casquet al cap, esprimatxats i gastats, però que amb els seus trets i el seu aspecte remot conferien un toc d’exotisme a l’entorn.

La major part dels articles eren d’ínfima qualitat, fora dels productes aparentment de marca i de les excel•lències de consum, que venien del món occidental.

Vaig comprar dos clauers lacats amb forma de gerra i lletres russes. Vaig voler regalar-te’n un i el vas rebutjar amb una expressió de fastigueig. Jo sabia que a Polònia tothom havia après rus a l’escola durant vuit anys, però ningú volia parlar-lo ni en volia saber res, de l’invasor.

Els russos d’aquell mercat havien fugit de la misèria del seu país, on era acarnissada. Ara famílies senceres, avis, pares, nens, dormien arrecerats a les estacions. Els vaig veure molts cops, però mai em va semblar un espectacle degradant, sinó només pobre i sofert. Sens dubte era momentani: tenien força per sortir-se’n. Se’ls veia a les cares, a la fortalesa del cos, a la salut mental i física. Eren el fruit de la desfeta comunista. Mirava les dones velles, moltes amb el vestit camperol típic, amb el mocador al cap, amb una expressió consirosa però digna. Desprenien una immensa calidesa humana.

Tu menyspreaves aquella turba, aquell russos l’Estat dels quals us havia esclafat més de quaranta anys. Encara eren els invasors. Deies que tots ho duien a la mentalitat, sense exclusió. Odiaves la seva misèria, que escampaven pel teu país. No els hauries donat ni el pa ni la sal.

Una de les llargues tardes que t’esperava, vaig anar al cinema. Situat en els baixos d’un edifici gèlid de ciment, enmig la deixadesa i l’abandó, la solitud de l’entorn esbalaïa. Hi havia un anunci deslluït d’una pel•lícula musical americana dels anys 60, que vaig pensar que em podria entretenir. Era parlada en anglès i subtitulada en polonès. L’entrada, pels preus del país, era cara. A la sala, freda i precària, hi havia unes quantes parelles. Dins la grandària del local la major part de les butaques eren buides. La pel•lícula, fosca per manca de la llum adient del projector, es va tallar dues vegades. Ningú va donar cap explicació. Els espectadors de la sala van restar impassibles. Amb aquestes llargues interrupcions, la mala visió de la pel•lícula, la futilitat de l’argument i el fet que no hi entenia bé l’anglès, la sessió se’m va fer insuportable, però no me’n vaig anar perquè no sabia en quin altre lloc podia ficar-me.

A la sortida hi havia oberta una taquilla on venien articles d’importació. Comparats amb la situació del país, els preus eren prohibitius. Vaig comprar dues cerveses alemanyes, de diferents marques, i dos paquets de galetes variats. Volia obsequiar-te. Abans de pagar vaig demanar una bossa de plàstic a la caixera i em va contestar, amb indiferència, que no en tenia cap. Jo no podia transportar per Varsòvia aquells productes a mans nues, i vaig fer el gest, imitant la seva cara, de deixar-los al taulell. Ella llavors va remenar per sota uns trastos i va treure una bossa rebregada però eficaç. Era habitual que em trobés que, a l’hora de comprar, els venedors em tractessin com una persona no grata a qui havien de dissuadir.

A Varsòvia no hi havia ningú al carrer a partir de les vuit del vespre. La gent plegava de la feina, omplia els autobusos i altres mitjans de transport, i es tancava a casa seva. Hi havia pocs cotxes per la ciutat, fora dels taxis. No hi havia cap cultura d’estar al carrer, i durant la dominació comunista no havia estat tampoc un lloc segur.

Jo era una de les poques persones que de vegades hi rodava. Un dia, mentre feia estona perquè arribés l’hora que plegaves i m’entretenia mirant els minsos i esparsos aparadors d’una petita cruïlla comercial, desangelada com tot l’entorn, un home jove se’m va acostar per demanar-me el preu: “Ile kosztuje…?” Coneixia aquestes paraules perquè les feia servir jo mateixa per demanar el preu de les coses: “Quant val…?”. Ell, en veure la meva cara d’estranyesa i sentir-me parlar en un altra llengua, es va enretirar amb un posat avergonyit i em va demanar perdó. Przebaczenie, va repetir capcot.

Així, només les putes devien anar soles pel carrer aquelles hores i s’entretenien a mirar pels voltants. Un vespre en vaig veure una colla en una cruïlla del carrer Swierczewskiego, on després les trobava apostades cada dia. Anaven directes cap als possibles clients i fins els empaitaven pel carrer.

Un fet que em va impressionar de la ciutat és que a totes hores, tant si era matí, tarda o nit, al voltant de les estacions hi havia borratxos estesos a terra, inconscients, que deixaven anar des de la bragueta un rierol de pipí. Eren alcohòlics de vodka, una de les misèries que havia devastat el país sota el comunisme, deies tu que fomentat pels russos, i que seguia assolant-lo. Un home que vaig conèixer en un trajecte en autobús em va dir que cada hivern morien sepultats sota la neu desenes de borratxos. La imatge de Varsòvia a l’hivern, gèlida, colgada per la neu, amb els cadàvers dels borratxos pixats estesos a sota, em va glaçar la sang.

Cada dia t’acompanyava de matí en el trajecte de la casa al centre de Varsòvia i venia amb tu fins a la porta de la redacció del diari. Després vagava per la ciutat, abatuda i encaparrada, intentant comprendre els rètols amb el petit diccionari gastat que havia agafat de la teva prestatgeria i que, abans de marxar, vas insistir a regalar-me. Jo sentia com si, atapeït en el seu cor compacte, s’hi trobés el geni del teu esperit, juntament amb la llengua polonesa, amb el seu seguit de lletres sibilants incomprensibles.

Després, al vespre, venia a buscar-te. M’esperava a la sala anacrònica i desmanegada, on t’havia conegut el primer dia, de fusta revellida i bruta, amb una cervesa d’importació que havia comprat per a tu. Sovint hi passava algun company teu que, en presentar-se o saludar-me, em feia un petó a mà, la forma polonesa habitual de saludar una dona. Un dia un dels periodistes, en saber que era de Barcelona, la ciutat escollida pels propers Jocs Olímpics, em va fer una petita entrevista.

Mentre t’esperava, de vegades mirava alguns dels llibres que s’apilaven en un prestatge. Tots eren amb fotos descolorides i textos mal forjats, a l’estil del realisme socialista, que propugnaven les belleses d’aquells blocs morts de ciment, com un pas més en l’evolució humana. Ressaltaven blancs davant el blau apagat del cel. El ciment, sense cap indici de món vegetal, ho envaïa tot, pesant i voluminós, com un càstig caigut en blocs des del firmament. Extenses, immenses places dures, amb els edificis com reformatoris al fons, tallaven el respir. En aquelles fotografies molts jerarques grisos es donaven la mà, hieràtics, enravenats, com uns ninots que funcionessin amb un mecanisme de corda. Se’m gelava la sang de pensar que posant en marxa el mateix giny dictaminaven sentències de mort de pobles i persones.

En algun moment de l’espera apareixies tu, sempre pletòric i excitat, una festassa que em colpejava amb un desig brutal.

Camí de l’estació, un cop passat el monument a Chopin, agafàvem la gran artèria que era el carrer Jerosolimskie, on hi havia una botiga de productes envasats i formatges d’importació. Era un establiment que fins i tot a l’Occident consideraríem de luxe, amb un disseny sòlid i elegant en la sobrietat del seu estil. Aquell era l’aire en què tu desitjaves moure’t. Hi compràvem el vi, que tu triaves, normalment de la riba del Rin, i les menges pel sopar. Et feia vergonya que pagués jo i, davant el caixer, t’hi resisties amb energia. Al final, en un apart, et donava els diners perquè paguessis tu. Calladament, amb cara severa i amoïnada, els agafaves. Molts cops les postres ja les duia jo: préssecs grossos o alguna altra fruita que havia comprat per peces, a un preu que només els rics es podien pagar al país, triada d’unes minses caixetes que oferien alguns venedors pels carrers com un luxe exòtic. Venia importada d’Itàlia, i qualsevol fruita era de debò deliciosa. Jo et feia macedònia, que t’encantava, com un succedani de com hauria volgut fer-te feliç. De vegades comprava algun pastís a la cèntrica pastisseria Annette, així, amb un nom francès, d’un estil entre aristocràtic i decadent, amb sofàs rodons disposats al voltant d’una taula com si cada conjunt formés un salonet. Els pastissos eren bons i estaven ben elaborats i, cosa excepcional al país, les dependentes anaven polidament vestides i eren amables i somreien. Sens dubte era un lloc per a rics i occidentals.

En les nostres caminades fins al tren, venint o anant de Varsòvia a casa teva, et cantava cançons catalanes, que deies que t’agradaven tant, i de les quals de vegades comprenies mots. Després de cantar-te-les, te les traduïa, i el seu significat t’interessava positivament, com si t’haguessin d’aportar alguns conceptes que poguessis fer servir per viure. Aleshores la ingenuïtat que mostraves era deliciosa. Jo allargava la mà, desfeta de tendresa, i intentava acariciar-te, però tu, amb els teus ulls plens de sentiment, miraves a l’entorn amb un moviment circular i m’aturaves.

Als vespres, asseguts davant el sopar, els bons aliments abundosos que havíem comprat, a casa teva, a fora negra nit en aquell indret desesperançat del món, em parlaves de la teva història amb la teva dona. Si algun punt d’intimitat real hi va haver entre nosaltres va ser durant i després d’aquests sopars, tu bevent un got de vi negre espès després de les postres i jo un te aigualit.

Entre glop i glop, amb la teva veu calenta, l’escalfor del món que, enmig de la desolació, s’aplegava just entre els teus braços, en tot el topant del teu cos, em parlaves de la teva incomprensió de perquè la teva dona t’hagués deixat, aquesta cruesa, que no païes. De com havies demanat consell, de com havies intentat recomençar la relació, de com ella al cap de tres anys deia que no podia seguir a Polònia i se n’havia tornat al seu país. L’havies coneguda al mateix Mèxic, un temps que hi vas estar de corresponsal.

Ella era d’una família benestant, cosa que, coneixent el teu tarannà, no em va estranyar gens. Et vaig demanar per veure’n una fotografia i me’n vas ensenyar una de tots dos: al costat de la teva imatge, propera i esplèndida, ella era una noia bonica de somriure tranquil i dolç, de trets més aviat asiàtics.

Jo envejava aquella dona que t’havia tingut, que t’havia deixat, de la qual al cap de dos anys tu encara parlaves amb aquell fervor. Després pensava en el parany de país que s’havia ficat, en plena època comunista, en els braços d’un home preciós però que no comprenia els seus propis sentiments i els reprimia. Aleshores, entenia que no hi hagués restat.

Tu t’exclamaves de la teva història tan bon punt començaves a beure vi. Havies demanat consell al teu pare, i ell et deia que havies d’esperar una mica més, que ella canviaria. Jo veia a l’acte la futilitat d’aquests consells. Després venia quan intentava dir-te que t’estimava, però tu desviaves el tema destrament, sense donar-me cap resposta, sense cap explicació ni esperança.

Si alguna cosa hi havia més desesperançada i trista que la Polònia d’aquell any i el lloc on era casa teva, eren aquestes nits en què, com una ànima en pena, me n’anava sola cap al teu llit a la teva habitació. Cap cosa més amarga i gèlida, amb un dolor com una explosió.

Passava la nit desconsolada, mig adormint-me i despertant-me a sotracs, amb un desig que em cremava, però mai vaig contemplar la idea de venir a buscar-te, tan forta i plana havia interpretat la teva negativa, tan seriós era l’amor que sentia. Ben al contrari, esperava que fossis tu qui vingués, i en aquells dies no hi havia res al món que m’hagués pogut fer més feliç.

Algun cop havia sentit el renou, a mitjanit, que feies en llevar-te. Havia romàs en un enjòlit desbocat i després, en sentir que anaves al lavabo i passaves de llarg, havia caigut en la crua desesperació.

L’endemà al matí, jo cada cop més esgotada per la passada nit, recomençava la mateixa cançó de cada dia.

Anant de camí a Varsòvia en aquell tren de càrrega humana, et preguntava amb afany per què no volies dormir amb mi. T’ho havia demanat de moltes maneres, i la teva resposta era sempre la mateixa: “No sóc un violador”. Jo respirava fondo per provar de capir aquella resposta incomprensible.

En algun moment, en el punt àlgid del meu desesper, havia pensat abandonar Polònia, però tenia un bitllet tancat amb una data de tornada i, en el fons, sabia que no t’hagués deixat per res del món. Al contrari, em desesperava de veure que cada dia que passava restava un dia menys amb tu.

A casa teva, els caps de setmana que hi vaig ser, miràvem la televisió junts. Els dissabtes, en acabat de dinar, feien un programa religiós que espantava. Vaig veure-hi el mateix Papa advocant perquè s’instaurés a Polònia la penalització de l’avortament. Em vas dir que a l’escola s’hi havia incorporat l’assignatura de religió. No era obligatòria, però els pares hi apuntaven els nens per la pressió social de l’entorn.

Les pel•lícules eren emeses en la llengua de la versió original, i immediatament després de cada frase o discurs, sobreposant-se al diàleg, se sentia una veu tallant i sense modulació que feia la traducció simultània al polonès. Feia l’efecte d’una aculturalització inquietant.

Tu em traduïes els telenotícies, i jo, estèrilment, perquè després no en vaig fer res, n’agafava apunts. Abans dels telenotícies, és a dir, quatre vegades al dia, apareixien, amb l’himne nacional polonès al fons, les imatges de l’alliberament de Polònia per part dels russos. Tu feies cada cop un rictus. Et vaig demanar què significava allò per tu. Em vas respondre sense evasives: “Primer van repartir-se Polònia amb els alemanys. Després van entrar quan els va convenir, i van permetre la destrucció de Varsòvia mirant-s’ho des de l’altra banda del Vístula”. A mi, la història d’aquell país començava a fer-me mal.

El dia 19 d’agost ens vam llevar i a Rússia hi havia hagut un cop d’Estat. Ho vam saber per les notícies de la televisió, que posaves mentre esmorzàvem. Malgrat que mantenies el control, no podies evitar mostrar-te desconcertat. A l’estació de Legionowów, sempre decrèpita, es notava una lleugera agitació al voltant del venedor de diaris. A primera plana hi havia les fotografies dels tancs envaint Moscou i de Boris Ieltsin enfilat en un tanc davant el Parlament, al front de la protesta popular contra els colpistes, ocupant el buit de poder a la capital russa. Concentrat, tot el viatge en tren vas estar pendent del diari i de traduir-me allò que era essencial: Gorbatxov havia estat segrestat a la seva finca de Crimea; hi havia manifestacions a Moscou contra la involució; Ieltsin decretava una vaga general de tot el país per fer fracassar el cop; a Polònia i a la resta de països de l’antic bloc comunista es temia una involució.

Des de la redacció del teu diari vaig enviar una mala crònica a la revista on treballava per fax, afusellada directament de la traducció que m’havies fet del diari, amb algun comentari teu a banda.

Tu em vas dir que el cop significava una sacsejada de pànic als Països de l’Est, però jo vaig voltar força part del dia per la capital de Polònia i no vaig veure cap moviment especial a la ciutat: només la mateixa decepció, el mateix arrossegament i abatiment. L’única diferència, potser, és que vaig veure més gent llegint el diari. Fora d’això, no em va semblar un dia diferent dels altres, ni que ningú tingués esma de moure ni un dit ni pel retorn al comunisme ni per defensar la democràcia, sinó un esgotament absolut. T’ho vaig comentar en tornar al vespre a la redacció. La teva resposta va ser dràstica: “Per a la gent el comunisme ha estat un gran fracàs, però la democràcia no és una qüestió abstracta: esperaven que els servís per millorar el nivell de vida i perquè la societat avancés, però de moment tot ha empitjorat”.

Una prima edició de la tarda portava una entrevista a Lech Walesa, on assegurava que ni tant sols un canvi a la URSS podria fer perillar el procés democràtic engegat a Polònia amb tant d’esforç. “Qui defensa la democràcia a Polònia?”, et vaig preguntar. “Doncs, el govern, els estudiants, la gent qualificada, els enginyers, els especuladors, els estraperlistes…”. “I tu?”, et vaig demanar. Vas riure amb una ironia amarga. “I què vols que et digui? Sóc un polonès més”, vas dir, després de pensar-t’ho, estiregassant les paraules.

Amb el jersei arremangat fins més amunt del colze, que deixava al descobert, com un secret íntim i colpidor, la delicadesa de la teva pell i la finor del pèl dels braços, amb la potència definitiva del teu cos, que bategava i percudia, eres una explosió de virilitat i bellesa que em tallava el respir.

Aquell dia el meu desig de tu, que m’agullonava dolorosament, semblava una cosa obsoleta i molesta, risible i fora de lloc. Al costat de les coses importants de la vida, aquelles a les quals sí que tenia sentit que et lliuressis, m’avergonyia de la meva passió.

Al cap de dos dies el cop havia fracassat. Vaig enviar una altra ràpida crònica amb les teves explicacions i els motius que em vas apuntar del fracàs: la manca d’unitat del exèrcit rus i les accions de protesta populars a Rússia, per altra part força irregulars. Els polítics declaraven que la caiguda del mur de Berlín havia marcat un camí sense retorn.

Els dies després del cop d’estat sorties més tard de la feina. L’endemà m’ensenyaves els articles publicats al diari signats per tu.

El dissabte d’aquella setmana, només llevar-te, et vas posar a escriure un article en profunditat per analitzar els diversos aspectes de la situació, ja controlada. Jo vaig anar al mercat. Seguint les teves indicacions vaig anar a parar a un lloc que semblava de descàrrega de patates, amb escassa fruita i ben poques coses més. Tot l’indret transmetia sensació de desesperança. Després de fer una llarga cua en una fila índia obedient i silenciosa, vaig comprar dos talls de carn. Les dones, grosses, deprimides, sense encís, em miraven de dalt a baix. Enlloc encara no havia pogut comprar llet, i vaig estar-ne buscant perquè era un aliment que a casa meva prenia sovint. En vaig comprar dos envasos de cartró.

En tornar, desitjosa d’estar altre cop amb tu, et vaig preguntar com era que al país es produïa tan poca fruita i verdura. Tu vas aixecar el cap de la màquina d’escriure, darrere la qual, amb l’armilla i els punys girats, semblaves un intel•lectual decimonònic: “N’hi ha molta, però es podreix abans de distribuir-la”, em vas contestar amb el deix de ridiculització que t’era habitual. També et vaig preguntar, inquisitiva, per què la gent no parlava a la cua del mercat i era tan submisa. Em vas respondre igual de sorneguer, però amb unes paraules que em van caure damunt com un pes: “Perquè estan acostumats que qualsevol cosa que diguin pot ser utilitzada en contra seva. Qualsevol podia ser un delator”. Desconcertada, vaig mirar cap a la finestra, des d’on no s’albirava res més que el camp ras i ert, amb la mola de la fàbrica de pa al fons. Vaig voler preparar-me un got de llet, però la dels dos cartrons que vaig comprar va sortir dolenta.

El teu pare venia sovint a veure’t, sempre amb un ramet de flors. Tenia un desig primari i directe cap a mi, que no s’amagava, i em feia amb intenció els tres habituals petons eslaus. No podíem comunicar-nos directament, però davant la seva obstinació, tu ens feies de traductor. Semblava encara jove, però ja estava jubilat, i m’explicava que havia estat un militar de carrera. Jo pensava que potser tu, per aquest motiu, havies tingut una educació més rígida i autoritària que la mitjana del país, alhora que uns certs privilegis. Aquest darrer punt me’l va confirmar ell en explicar-me l’escola a què havies anat, que era d’elit, i el fet que havies rebut la casa on vivies, facilitada pel govern, a un preu molt baix. Deia que era el millor que podies haver fet perquè més endavant, fins i tot, et serviria per estalviar. Jo sabia que tu no somiaves amb res més que en tenir un cotxe, que això era entre les fites importants de la teva vida. Amb la teva dona vivies a Varsòvia, continuava el teu pare, que ja era una ciutat molt cara, però ara, amb la inflació disparada, una persona sola no podia pagar-s’ho.

Tot això m’explicava de tu, a través teu, el teu pare, amb qui jo aprenia, àvidament, coses sobre la teva vida passada. Tu li tenies un respecte reverencial i afectuós, i estava segura que no canviaves ni un mot a l’hora de traduir la seva conversa. Jo pensava que també li havies demanat consell sobre si dormir amb mi o no, i me l’imaginava enumerant enèrgicament els arguments per refermar-te en la teva negativa. Estava segura que es moria de gelos que dormissis amb mi. Era l’única persona que, a part de mi i de tu mateix, tenia la clau, i un matí de dissabte, d’hora, em va sorprendre al llit. Tu havies anat a comprar pa, i jo, d’un bot, vaig cuitar a llevar-me.

Era un home sec, ros, de caràcters fortament polonesos. Així vaig saber que l’atractiu dels teus trets foscos per força t’havia de venir per part de la teva mare.

El teu pare t’anomenava amb un diminutiu que a mi em semblava encisador: Jaruk. Escrivia també aquest nom en les notes que de vegades et deixava a la taula, sota el gerro de flors.

Jaruk, vaig dir-te algun dia, però tu no vas deixar que s’establís la complicitat on aquesta paraula afectuosa tingués cabuda.

Una tarda de pluja, asseguts dins la Warsawa Gdánska, mentre esperàvem el tren, mig xops i amb l’únic paraigua que teníem escorrent aigua, vaig tenir una clara sensació, gairebé palpable, de les forces que empenyien els canvis a què estava abocada Polònia. Com si en aquell moment hagués estat capaç de fer una síntesi d’allò que, en el meu vagar desconcertat, havia observat. Tu estaves assegut amb les cames obertes, amb els braços entremig i el cap cot, cansat i preocupat. Se’t vaig acostar i et vaig dir amb dolcesa que tot anava cap a un altre rumb, que el canvi estava anant de pressa i que també t’atraparia a tu aviat. “Sí, però cap on va, aquest canvi?”, em vas respondre, mostrant un profund decebement. “Cap a una millora. Ja veuràs, Jarek, Polònia s’està construint”, et vaig contestar, estrenyent-te per l’esquena.

Potser en el teu món només s’hi veia foscor per la pobresa, per les extremes contradiccions amb què ara us trobàveu, després de la camisa de força amb què havíeu viscut, ofegats sota aquella bota de ferro. Però ara era evident que tot es movia i burxava per prendre una altra direcció. El país havia obert fronteres i arribava, com jo, gent occidental, amb una altra interpretació de les relacions i de la vida; arribaven les empreses i els negociants foranis, que ensumaven els forats de l’economia; els límits de la censura s’havien esquerdat; el cop d’estat involucionista de Rússia havia fracassat; la societat, malgrat que costosament, començava a organitzar-se sota uns altres pressupòsits. I els vells i anacrònics conceptes ja no hi tenien cabuda ni servien.

Una mostra més dels canvis del país eren els llibres que s’hi podien trobar, prohibits i castigats amb la presó si dos anys abans el poder sorprenia algú que els tenia. Molts, però, corrien sota mà, en la xarxa de cultura clandestina que tenia un gran abast. Ara als aparadors i taulells de les llibreries s’hi podien trobar exposades les mateixes novetats que a casa meva, acabades de sortir del forn, ofertes en edicions senzilles però atractives. Els llibres eren editats als països occidentals. N’hi havia d’autors dissidents dels Països de l’Est, tots exiliats, com Kundera, Soljenitsin o Vizinczey, però també n’hi havia d’occidentals o sud-americans. Tot un ampli ventall de la millor literatura del moment. Te’n vaig comprar almenys vint, que t’anava deixant a mesura que els comprava a la taula del menjador, com una mostra més, silent, del meu amor. Tu els rebies amb una expressió inquietant i els fullejaves mentre sopàvem.

Un dia em vas convidar a venir en una de les rodes de premsa amb polítics de les que tenies sovint. Era amb el cònsol de Xile, un país on hi havia hagut una cimera sobre ecologisme i on s’havien d’exposar els acords presos.

La roda de premsa es va fer en una sala de juntes d’un hotel, un lloc fred i formal, al centre de Varsòvia. Estava ple d’altres periodistes i tu voltaves amb mi entre ells i em presentaves i m’exhibies. Les meves vambes, però, abans d’entrar-hi, t’havien amoïnat.

A la reunió hi havia també corresponsals de grans mitjans de l’Estat espanyol, que vivien a Varsòvia o en una altra capital de l’Est i cobrien les notícies de l’àrea. A causa del concepte que tenien sobre si mateixos pel fet de relacionar-se amb poderosos, se’ls havia enganxat una pàtina d’autosuficiència que els feia falsos i antipàtics. Vaig veure que allà tu eres un personatge propi d’aquest ambient, on t’hi movies al teu aire, però no hi havia cap home que tingués, ni de bon tros, la teva potència ni la humanitat que jo sentia en tu. El cònsol, a qui vaig saludar obertament, va ser pla i amable. No em vaig acabar d’avorrir perquè va parlar en castellà, amb un traductor que amb una veu autoritària, al costat de la dolçor del xilè, traduïa frase per frase.

Quan es va acabar l’acte, abans de marxar vaig anar al lavabo. En sortir em vaig equivocar de porta i vaig anar a parar al bar de l’hotel, un lloc que coneixia perquè hi havia passat estones esforçar-me en començar el meu fallit reportatge. Estava ple de prostitutes i jo estava acostumada a observar els seus tractes, civilitzats i discrets, amb els clients. De cop, sorpresa, t’hi vaig veure a tu, palplantat al replà i fent senyals a una de les noies, atractiva i vestida amb formalitat. Ella assentia amb el cap als teus gestos apressats. La comunicació entre tots dos era intensa. A mi les cames em feien figa i vaig recular.

En sortir al carrer amb tu, tremolava de feblesa i sentia com m’ensorrava per moments. Deixava que parlessis, que t’estarrufessis de vanitat enmig d’aquelles pobres ànimes que voltaven per la ciutat. Al peu de les escales de la Kolumna Zygmunta, on em vaig asseure un moment, em va sortir la veu per parlar-te: “Jarek, no vols estar amb mi i ara te n’aniràs amb una puta”. Tu et vas quedar descol•locat, i vas fer un dels teus gestos vigorosos que jo tan estimava. “Jo no vaig amb putes!”, vas encertar a dir. “Per què no vols estar amb mi?”, et vaig demanar esmaperduda, gairebé plorosa. “Perquè el Papa no ho vol”. En dir això ja havies recuperat el to irònic que tenies tant per la mà.

Vaig pensar que havia d’allunyar-me de tu per poder escriure, per poder-me centrar. Esperava, secretament, que tu també reaccionessis, que em trobessis a faltar. Havia seguit amb afany la sorgida de Solidarnosc a les drassanes de Gdánks, les més importants de Polònia, i el seu progrés fins a la victòria. Només per això Gdánks m’atreia. Per altra part, a la redacció de la revista on treballava una companya m’havia parlat de Cracòvia. Una frase que havia dit m’havia impressionat: “allà hi pots comprar coses precioses per gairebé cap diner”. Vaig decidir viatjar a nord i a sud.

Tu em vas portar la motxilla i em vas acompanyar a la Warsawa Centralny, una estació diferent que la anàvem cada dia, una mica com si descarreguessis un paquet, com si aviessis un pes del qual et quedaves descansat. Quan es va posar en marxa el tren va ser com si t’arranquessin de mi. T’estimava de tot cor.

*

Vaig anar primer cap al nord. El viatge fins a Gdánks va ser llarg i insuportable, i l’esperit que es respirava entre els passatgers, insípid i esmorteït. Els camps, del tot plans, i els pobles que passàvem, lentament i feixugament, eren descolorits i pobres, i presentaven una minsa i desgastada vegetació. Pertot hi havia bales de palla escampades sota un cel esprimatxat. Al mig del camí el tren va fer moltes estones d’aturades injustificables. Ningú es va immutar el més mínim.

A Gdánks, ja de nit, vaig buscar un lloc barat per estar-m’hi, una residència d’estudiants. Lluny del centre, al barri de Wrzeszcz, a un llarg trajecte d’autobús, després de molt demanar, vaig anar a parar a un edifici gèlid, de llum esgrogueït i somort l’interior del qual es reflectia miserablement a les rajoles brutes de les parets. Les rosses que em van atendre eren unes ensarronadores. Vaig haver de pagar a la bestreta. Estar-se a l’habitació que em van donar era com tancar-se a un pou. La primera nit em vaig morir de pena. A la segona nit vaig fer un pensament. Havia vist a la plaça Dlugi Targ un hotel en un dels edificis hanseàtics, estrets i alts, que s’alçaven des d’abans de l’hecatombe del país, amb una ombra de glòria. Vaig decidir anar a preguntar si hi havia habitació, fos al preu que fos. Va resultar que hi tenien diverses cambres buides, pràcticament al mateix preu que l’habitació de la residència d’estudiants. Sense dir res a les porteres, vaig agafar els patracols i me’n vaig anar per sempre, traient-me un bon pes de sobre. En l’autobús que em conduïa al centre vaig sentir-me per primer cop viva i lleugera, contenta per haver pres la decisió encertada. M’enduia també les claus, que no vaig tornar, temorosa que a l’hora de sortir del país me’n poguessin venir a demanar comptes. Però, tot i així, guillava encantada.

L’hotel no deixava de ser un cau. De mobles esgavellats, de llum mortuòria, tota la cambra estava recoberta d’una moqueta esvaïda que feia pudor d’humitat. A més, m’havien posat en una habitació que donava a un pati fosc. La dona de la recepció, com la majoria d’habitants, no tenia expressió.

Davant un full just començat i guixat, sense cap fil que se m’acudís per seguir, només pensava en tu, una passió que suplantava la història que havia anat a escriure. De dies no podia estar en la solitud de l’habitació, sense cap remor, i les nits eren tristes, però era al mateix centre, allà on encara s’albirava alguna bellesa, amb el brollador de Neptú com a símbol de l’esplendor del passat de la ciutat, i em sentia més conformada.

Havia comprat l’únic mapa de la ciutat que vaig trobar, mínim, en anglès, on hi havia una petita explicació de la seva història, que rellegia i rellegia: Gdánks era construïda al delta del Vístula, i era la ciutat portuària més gran de Polònia. Els inicis de la seva esplendor provenien del comerç de l’ambre. L’any 45, en acabar la guerra, estava destruïda en un vuitanta-cinc per cent, i la quarta part dels seus habitants, sobretot els jueus, eren morts. La població, que va resistir l’invasor, en ser derrotada va ser conduïda als camps de concentració d’Sztutowo, on va ser el final.

Vaig voltar sense rumb concret per tot el vell centre. A partir de la petita mostra que havia quedat intacta de la ciutat em podia imaginar la bellesa i l’opulència de què havia gaudit, amb l’arquitectura delicada pròpia dels països del nord. Però ara era també una ciutat en coma, igual que tot el que havia vist de Polònia.

Només llevar-me, no feia sinó vagarejar, sense lloc on anar, mirant al rellotge com no passava el temps. M’aturava hores seguides davant les parades de bolets, esteses a terra, minses i de productes escarransits. Vaig voltar amunt i avall pels mateixos carrers i pel moll del riu Motlawa infinitat de vegades. Traspassava un i altre cop la volta de la Zielona Brama. Hi tornava i tornava, abans d’encauar-me altre cop a l’hotel.

Et trucava cada dia: “Núvols negres i carregats de tempesta planen damunt el Bàltic”, et saludava. Era una frase d’un text del poeta rus Joseph Brodsky: així era com el seu pare començava els articles quan, els darrers anys de la seva vida, degradat de l’exèrcit de marina per ser jueu, va fer de reporter.

Eren animades, les nostres converses, i entre les paraules jo estava alerta de trobar un esqueix d’emoció cap a mi, un petit pas en fals, que mai no vaig descobrir.

A Gdánks, quan es feia fosc, al carrer no hi havia llum. En ple centre, no hi havia ni un sol bar obert. Només al Casino era el lloc on m’arrecerava. Sota la trista llum de la barra llegia, amb sensació de refugiada. Mai no vaig jugar-m’hi res. Vestia d’esport, i, com era la moda a Barcelona, amb vambes sense cordons, però això mai no va un impediment per entrar al Casino de Gdánks. Pagava el cafè al preu estipulat i amb això n’hi havia ben bé prou. Tornava a l’hotel a les palpentes. Qualsevol m’hagués pogut agredir o robar en ple centre sense que ningú l’hagués vist. Era angoixant i escruixidor, com en una pel•lícula de por, però no em va passar mai res.

La gent que vaig conèixer em va semblar severa o enfonsada, la majoria amb poca vitalitat i sense interès. Només tu, acompanyat pel dolor del teu rebuig, esclataves per totes bandes.

Em va sorprendre que molta gent parlés anglès. El dependent d’uns magatzems on vaig anar a comprar-me uns mitjons em va dir que havia estudiat altres llengües pel seu compte en cas que tingués l’oportunitat de fugir del país. Altres persones, després, m’ho van corroborar. Es veu que la gent, sota el comunisme, tampoc no tenia una altra forma d’ocupar les seves hores lliures.

Vaig anar amb vaixell a viatjar pel mar Bàltic. Allà s’alçaven les drassanes Lenin, d’on havia sortit Solidarnosc: unes grues immenses enmig la bravesa del mar, deixades de la mà de Déu. L’aire que bufava era proverbial. El vaixell feia una parada davant el monument als resistents de Westerplatte, l’indret on havia començat la Segona Guerra Mundial. Era un lloc de culte. En la travessa, vaig conèixer un noi americà d’origen polonès que també viatjava sol. Havia anat a veure la terra dels seus pares, que havien escapat de les atrocitats de la guerra, i em va convidar a viatjar amb ell. Se n’anava aquell mateix vespre cap a Gdynia. Pel fill americà d’uns refugiats polonesos que havien fet fortuna als Estats Units els preus del país devien ser irrisoris. Li vaig agrair l’oferiment, però no li vaig acceptar. Era bufonet de cara, no gaire alt, extremadament educat, i no em provocava cap mena d’atracció. Comparat amb ell i amb el que em despertaves, tu t’alçaves com un colós.

Seguia fent fotos, un extens reportatge gràfic que no demanava el recurs d’una interpretació gaire esforçada. Però les feia sense cap plaer, com el document d’un temps que hagués preferit no conèixer. Les fotos, després, a la redacció, a manca de reportatge escrit, les van trobar bé.

De dia, al centre, apareixien turistes, descol•locats darrere el guia, i de nits, al voltant de la Fontanna Neptuna, l’únic lloc il•luminat de tot l’encontorn, tan solitari que esgarrifava, s’hi apostaven les venedores d’ambre, amb collarets de dissenys antiquats. Vaig anar a preguntar alguns preus i els diners que demanaven eren abusius. Les dones no tenien cap neguit especial per vendre; per això vaig pensar que eren simples empleades del comerç de l’ambre. En els dies que vaig passar en aquella ciutat amb prou feines vaig veure ningú que els comprés res.

Un dissabte feien ball a la mateixa sala de l’hotel. Vaig sentir música i em vaig animar a anar-hi. Em va sorprendre la manca d’alegria, de somriures, l’encarcarament en el ball, la gent mal guarnida, envellida, amb càries a les dents. Al cap de poca estona, borratxa. No hi havia estrangers. Era pura salsa autòctona.

“Veus què ha fet el comunisme? Ho ha degradat tot”, em vas contestar quan l’endemà t’ho explicava per telèfon. “Compte amb els homes”, seguies, “N’has conegut gaires? Pensa que n’estic gelós”. Però no hi havia en la teva veu cap tramesa d’emoció, només la coneguda ironia.

A Polònia vaig tenir sempre present el fet de pertànyer amb totes les arrels a l’Europa del sud, la llatina i mediterrània. Restava impressionada davant la força impetuosa que tenia la natura en aquell nord. Tu mateix eres una d’aquestes forces enfront la qual tenia la sensació que m’hi estavellava.

Cracòvia, on vaig viatjar després, era una ciutat bonica. Deixada i descolorida, la voltaven pertot turistes. L’estructura medieval de la ciutat vella restava intacta. A la plaça Rynek Glówny, el pur cor de la ciutat, hi havia dansaires amb vestits típics que, a canvi d’unes monedes, tocaven i feien balls de la regió. El Sukiennice, un edifici curiós d’estil entre gòtic i renaixentista, era ple de les petites botigues que ja hi havia a l’Edat Mitjana, on ara s’hi venia artesania. A sota les voltes del Sulkiennice grups de joves cantaven, guitarra en mà, les mateixes cançons de protesta que als anys setanta havien fet forat a l’Occident. El Vístula travessava la ciutat als límits de la part vella.

Hi havia uns jardins al voltant de la plaça, restaurants de pizzes i altres de menjars ràpids, alguna agència de viatges, terrasses agradables per prendre-hi cafè i una llibreria on poder trobar una guia de la ciutat. En vaig comprar una en francès, pensant que em serviria per inspirar-me en el meu reportatge.

Tot era exigu i incipient, però dins la Polònia d’aquell any va ser l’únic lloc on semblava que es movia de veritat alguna cosa. De nit, però, fora de la plaça Rynek Glówny, la ciutat estava a les fosques, i el decandit moviment d’aquella hora i els autobusos seguien desplaçant-se enmig de la foscor.

De dia, les dones pageses s’aplegaven a les cantonades venent un mató amb escorça que tenia gust de sèrum. Els en comprava sovint. El preu era baixíssim. Totes elles desprenien una olor agrosa.

Aclaparada encara per la meva solitud, per la meva incomunicació en aquell país, per la llunyania de tu, a Cracòvia vaig refer-me una mica.

A l’hotel on m’hostatjava hi havia una petita oficina per atendre els forasters: em van explicar què podia veure de la ciutat: hi havia el castell de Wawel, el barri jueu de Kazimierz, multitud d’esglésies, la catedral Kosciól Mariacki, la casa veneciana. Ho vaig visitar tot amb certa complaença. La gent també tenia un tarannà més tractable.

Anava sola amunt i avall, pràcticament sense parlar amb ningú durant aquells dies, desvalguda davant la impossibilitat d’escriure, amb el desig de tu com un dolor que em rosegava. Esperava amb neguit el vespre, l’hora de trucar-te abans no pleguessis de la feina.

“Núvols negres i carregats de tempesta planen damunt el Bàltic”. Al tercer dia va començar a ploure a bots i a barrals. Vaig haver de comprar-me un paraigua. Feia fred. Al Casino no m’hi van deixar entrar amb les vambes. Vaig conèixer uns burgalesos que havien anat a veure el Torneig Internacional d’Esgrima que se celebrava aquells dies a la ciutat.

A Cracòvia vaig ser testimoni també de l’estat de la mentalitat del país d’aquell moment. A la terrassa on m’asseia als vespres, abans de tancar-me a l’habitació, amb el cel ja fosc, una nit vaig sentir unes fortes imprecacions masculines entre despectives i burletes. Anaven adreçades a una noia jove i ben arreglada que seia sola en una taula prop de la meva. Davant l’escridassada, la noia s’encongia i mirava a terra, com dissimulant que allò anés per a ella. Els crits eren cada cop més amenaçadors i estridents, i ara la noia es veia realment neguitosa. Per entremig de la llengua polonesa vaig entendre que aquells homes, acarnissant-s’hi, la tractaven de puta. Li deien fins i tot el lloc on exercia, amb un menyspreu absolut i una violència creixent. Ella al final es va aixecar amb la intenció d’anar a arrecerar-se dins del local. Però ells, un grup de cinc homes joves, li van barrar el pas. Jo estava indignada per l’agressió que aquells galifardeus li infligien, impunement. Estaven visiblement beguts. Com si hi tingués tot el dret, el més violent, encès de cara, va començar a donar-li empentes. Li repetia que era una puta, amb odi, com si ella no tingués dret a viure. Davant la meva incredulitat, amb una indignació impotent, ningú va moure ni un dit. Ella va tenir un gest valent i va treure un passaport de la bossa. El posava de testimoni que no era la persona que es pensaven. El jove, envalentonat, li va donar una empenta més forta, tant que els seus mateixos companys el van fer desistir. “Puta”, li cridava mentre els altres se l’enduien, plaça enllà. La noia tremolava. M’hauria agradat anar a consolar-la. Li vaig buscar la mirada, però ella tenia la vista fixa a terra mentre caminava abatuda cap a dins del local amb els ulls plens de llàgrimes.

A la nit, a l’habitació de l’hotel, vaig treure uns quants apunts de la guia de Cracòvia, que esperava que em servissin per escriure i que van quedar perduts enmig dels fulls en blanc: durant tres segles la ciutat havia estat la capital de Polònia; havia sigut la tercera ciutat de l’Imperi Austrohongarès, després de Viena i Budapest; la Rynek Glówny era la plaça medieval més gran d’Europa; l’estàtua que s’alçava a la mateixa plaça era d’Adam Mickiewicz, un dels grans poetes del país; durant la Segona Guerra Mundial pràcticament no havia estat tocada. Tanmateix, els nazis havien deportat només de Cracòvia setanta mil jueus al camp de concentració d’Auschwitz, on no n’havia quedat rastre.

Un esglai em recorria sencera. Després havia de venir encara l’esclafament per la piconadora comunista. Aquella nit gairebé no vaig dormir, ensorrada en l’horror de la història, de cop viva i sagnant, de la ciutat. Enmig de l’angoixa que sentia, et tenia entortolligat al pensament, encegada per la resplendor que desprenies, per la tendresa amb què et volia, amb el desvalor que suposava la teva negació.

Un dels llocs on a l’hotel em van aconsellar viatjar era Wieliczka, unes mines de sal a uns quinze quilòmetres a l’est de Cracòvia.

Enmig d’aquell país arruïnat, la visita a les mines em va deixar sorpresa. L’organització era exemplar, i va ser l’únic lloc de tot Polònia on vaig trobar una guia en castellà, amb bibliografia inclosa. Era del 1985 i marcava, l’any de la seva edició, cent deu zlotys. Me’n va costar cinquanta mil.

Wieliczka em va impressionar per la magnitud de l’obra humana que representava: tres cents quilòmetres de passadissos subterranis en una mina que s’explotava des de l’any 3500 abans de Crist. En el recorregut es visitaven tres quilòmetres en un total de dues hores. A les profunditats del subsòl, a més de 100 metres sota terra, em va agafar pànic de no poder tornar a sortir, però l’amistat que vaig fer amb una parella sud-americana me’n va distreure.

Tots dos eren colombians. Ell havia viscut nou anys a Varsòvia, on havia estudiat logopèdia. Parlava perfectament el polonès. Ara s’havia establert a Madrid, on treballava de la seva professió. Eren de vacances a Polònia perquè ell volia ensenyar a la seva dona el país on havia viscut tants anys.

El nostre grup, composat sobretot per polonesos, anava passant per les diverses cambres, excavades en la sal viva, en una atmosfera de densa humitat salina. El noi sud-americà anava traduint al castellà les explicacions en polonès del guia. Jo era l’única persona que anava sola. Sentia la mancança de la teva companyia com un buit material. En un moment que em vaig despistar el noi va venir a explicar-me que una de les cambres portava el nom de Swierczewski, un general que havia lluitat amb les Brigades Roges a la Guerra Civil Espanyola.

En acabar la visita encara faltava una bona estona per l’autobús de tornada a Cracòvia. Em van convidar a prendre un cafè al petit bar del mateix complex. La taula era minúscula i ens obligava a estar molt junts tots tres. Ella, morena i delicada, semblava una indígena autèntica. Ell era un home instruït que coneixia bé la cultura polonesa. Elogiava el seu sentit de l’hospitalitat, que deia que la gent tenia tan arrelat al fons que el vivien com una responsabilitat. Jo pensava en tu i en el teu immediat oferiment de casa teva just només després d’haver intercanviat unes frases. Em vaig remoure amb neguit. Em semblava que no podria suportar l’espera de tu.

Al meu amic sud-americà li dolia la situació del país.

—Tanta escassetat que han patit, i ara que el mercat està ple de productes, no poden pagar-se ni allò essencial. La gent ja ha començat a passar gana—, em deia, entristit, tirat endavant de la cadira mentre remenava el cafè. La seva dona l’escoltava amb dolcesa.

—Però sota el comunisme també eren pobres —vaig afirmar jo, segura de dir una cosa certa—. Ara almenys són lliures.

—Sí, sota el comunisme no hi havia prosperitat, ni benestar, ni llibertat, però hi havia subsidis pels béns de consum i el sistema garantia les necessitats de cada persona —va dir, donant un cop amb el dit damunt la taula a cada síl•laba—. Saps que avui dia la inflació és de més del cinc-cents per cent? Se’n pot dir llibertat, d’això? —continuava, amb una expressió amarga.

Jo havia llegit aquesta informació en alguns articles de premsa, però hi havia passat per sobre, sense fer-me’n cap representació mental. Ara comprenia que allò volia dir l’augment desorbitat de preus amb què m’anava trobant en tot moment.

—Però, ara no estan millor que sota el comunisme? —li vaig preguntar, convençuda que la seva resposta només podia ser afirmativa.

—Políticament és una època de llibertats, però la societat i l’economia segueixen sota la buidor a què les ha portades el comunisme —va mirar la seva dona i la va estrènyer cap a si, com per no deixar-la fora de la conversa—. Per això la situació és tan desconcertant —va seguir—. La gent torna a sentir-se enganyada i té un sentiment de frustració molt profund. No havien imaginat que el canvi els conduiria cap aquí.

—Sí, la gent està ensorrada —vaig dir, pensant en la desil•lusió que havia vist arreu a les cares de les persones. També vaig pensar que sovint m’havien desil•lusionat a mi. Li vaig comentar el mal tracte que havia rebut diverses vegades a l’hora de comprar.

—Bé, el comunisme ha estat un procés de degradació constant —va dir després de fer una pausa per sospesar la resposta—. Era un règim pervers que ho ha pervertit tot.

La seva anàlisi m’oferia una interpretació de tot allò que fins aleshores no havia fet més que desconcertar-me. Era una síntesi lúcida d’algú que estimava Polònia.

—Així doncs, creus que la situació és desesperada?

—Comença a ser-ho de debò. Les fàbriques són obsoletes i en tanquen cada dia. L’índex d’atur creix constantment, i no hi ha establert cap mena de subsidi. Això no havia existit mai sota el comunisme —va seguir, valoratiu—. I abans del comunisme Polònia era el graner d’Europa, amb una xarxa econòmica que el comunisme ha desfet.

—Però ara poden viatjar, sortir del país. Sota el règim comunista els estava prohibit —seguia jo, amb convenciment.

—Sí, durant aquests quaranta anys la gent ha somiat en poder viatjar a l’estranger, però avui que els està permès, no poden ni pensar en pagar-se un viatge —va dir ell, condescendent amb la meva ignorància.

Em vaig adonar que jo només havia interpretat la realitat a partir de tòpics ideològics.

—I, així, com ho veus ara? —li vaig demanar, a la fi.

Ell es va mirar el rellotge de polsera i jo, com en un reflex, també vaig mirar el meu. Ja no faltava gaire per l’autobús que esperàvem.

—Jo crec que l’única manera que canviï la situació quotidiana de la gent és que l’Occident comenci a invertir a gran escala, però planificadament. Només així l’economia començarà a funcionar —va respondre convençut.

—Així, creus que la solució depèn de l’Occident?

—Sense cap mena de dubte. Però cal més estabilitat política i financera perquè les empreses comencin a invertir.

Ens vam aixecar. Ell seguia parlant.

—I un canvi de mentalitat. La lliure empresa suposa uns problemes gravíssims d’adaptació per a tothom. A més, han viscut sota un dirigisme absolut i ningú està capacitat per prendre decisions —va afegir mentre sortíem al carrer.

La seva dona se’l mirava encisada. Només hi veia pels seus ulls. Tenien una relació càlida i atenta. No sabien com els envejava.

En tornar a Cracòvia estava ansiosa per acomiadar-me i córrer a trucar-te, amb l’esperança de trobar en la teva veu un rastre d’entendriment.

Vaig quedar amb ells per anar a visitar l’endemà els camps de concentració d’Auschwitz i Birkenau, a uns seixanta quilòmetres de Cracòvia.

*

Auschwitz i Birkenau eren llocs reals. Dalt la tanca d’entrada al camp d’Auschwitz hi havia un rètol que escandalitzava: Arbeit macht frei. ′El treball et farà lliure′, escrit en llengua alemanya. Penjat damunt la Història, gelava la sang.

En la terra plana de Polònia s’obria l’immens quadrilàter del camp, tancat amb filferro espinós, creat per exterminar els presoners polonesos que havien resistit els invasors. Després es va convertir en un enorme complex d’extermini. En els cinc anys que va existir, hi van amuntegar gent de tot Europa. Hi van desaparèixer quatre milions i mig de persones.

Ara era un museu obert prop de l’encreuament de vies d’Oswiecim. En el moll ferroviari es seleccionaven els deportats que anaven directes a les cambres de gas. La major part dels jueus d’Europa van desaparèixer allà. Igual que nosaltres, les persones que eren al recinte del museu callaven amb reverència pels morts. Una guia feia una explicació en polonès de la història del camp. El meu amic sud-americà, respectuosament, l’anava traduint. A manca de poder transmetre vivències, la guia oferia xifres.

A Auschwitz, el nom que els alemanys van donar a Oswiecim, al sud de la terra polonesa, hi havia la teva història recent. Igual que la de tot el país. Et vaig tenir sempre present.

Jo estava apesarada, però els meus amics sud-americans havien posat distància sobre els fets. No era la seva història directa, però era la meva de ple. La gent d’Europa era la meva gent, i molts catalans antifeixistes van engrossir les barraques de deportats.

Dins l’edifici del museu, un antic bloc carcerari, hi havia fotografies de l’arribada de la gent al camp. Molts eren presoners de guerra. Molts altres hi anaven enganyats, amb els nens a coll, ben protegits, plens del sentiment que servia per a la construcció de la vida. Per a tots era l’extermini.

Hi havia una cambra amb les maletes que duien, per començar de nou. Simplement els les van robar, igual que tot allò que formava la seva composició humana. Hi havia vitrines amb les dents, els cabells, les cendres. Tota la tenebra era allà mateix.

Vam sortir a fer una visita als forns crematoris i al que restava de les barraques del camp: sota el pàl•lid sol de Polònia, a les vores del camí hi havia nascut l’herba. Només em conformava pensar que el dolor d’aquelles persones, tan pròxim, ja havia passat. Esperava que restés el nostre.

El camp de Birkenau, una continuació d’Auschwitz, era a tres quilòmetres, a la regió de Brzezinka. Hi havia quatre forns crematoris. Em sentia extenuada, però hi vaig entrar com un acte de solidaritat amb les víctimes.

A Cracòvia em vaig acomiadar dels meus amics sud-americans entristida. Havien estat una companyia afectuosa i plàcida, alhora que instructiva. Amb ells, tot el que vaig visitar va guanyar en valor. Ens vam donar les adreces amb el desig de continuar l’amistat.

El dia següent, sense forces per anar amunt i avall, afectada per la visita als camps, esgotada per la teva indiferència, vaig decidir tornar-me’n a Varsòvia. El tren anava de gom a gom i vaig haver de quedar-me a la plataforma. A la vora d’on era, repenjat a una de les cantonades, hi havia un indi sud-americà amb el cabell deixat anar fins a mitja espatlla. Ensopida per la incomunicació en aquell país, segura que una de les llengües que coneixia era el castellà, m’hi vaig adreçar sense preàmbuls i li vaig preguntar d’on era. Vam tenir una conversa agradable. Pertanyia a la comunitat peruana que hi havia a Varsòvia, havia anat a Cracòvia a veure una germana. Era del grup que tocava al carrer música andina, amb un èxit sorprenent, i en el meu vagareig per la ciutat alguns cops m’havia aturat a escoltar-los.

En aquell entorn sense comunicació, em va semblar un luxe i una felicitat poder parlar amb ell. Vam quedar per l’endemà al vespre a la plaça Stare Miasto. Volia ensenyar-me alguns locals de nit de la capital per mostrar-me que la meva imatge no havia de ser a la força tan negra. Era un andí feixuc i lent, dolç a la seva manera, amb la cabellera com un toc definitivament atractiu.

*

Vaig fer el viatge de nit sola de Varsòvia a Legionowów, gelosa per si estiguessis amb algú. Em marejava només de pensar-ho. A l’estació va baixar una noia esvelta, arreglada, d’estil occidental, amb un xal a les espatlles, i vaig pensar que molt bé podria ser la teva amant.

No sabies que jo arribava i vaig fer el camí plena de neguit. Si no t’hi trobava, agafaria un taxi cap a Varsòvia i aniria a un hotel. Ja havia desistit de gastar-hi el mínim en aquell país. Tant me feia si havia de pagar per intentar estar-hi bé. Vaig trucar a la porta amb el cor encongit.

Vas venir a obrir-me, íntim i entranyable, amb la roba casolana, ple del caliu més envoltant. Però amb el posat reservat i esquiu. Estaves sol, i el teu paper va tornar a ser nerviós i excitat. En el fons, en tu, hi havia un pòsit ressentit i decebut igual que a tot Polònia.

Plena de dolor i desdeny, profundament esgotada, me’n vaig tornar a anar a dormir sola al teu llit.

L’endemà va recomençar el ritual de cada dia, però amb una petita variació: a la nit tenia una cita amb la coneixença peruana que havia fet al tren.

Vaig passar el dia pitjor de l’habitual, encara més extenuada. Vaig venir igualment a buscar-te i tu em vas acompanyar a la meva cita. Ho hagués deixat tot només per estar amb tu. No podia ni parlar del desig que sentia.

Aquella nit va ser una de les més dures. Estava en l’èxtasi del meu amor per tu. Vibraven els estels igual que les bombolles de la meva sang. En la negror de la nit resplendies com el carbó roent. Tenies l’atracció d’un imant.

Et vaig demanar que em deixessis estar amb tu, que no volia estar enlloc més, et pregava que em diguessis per què no. Els teus ulls plens de vida em miraven esverats. “No, no”, vas dir gairebé cridant, pronunciant clarament les paraules, “Vés-te’n amb ell. N’estic gelós, però és igual”. La respiració se t’entretallava, però vas restar incommovible. Jo no volia altra cosa que estar entre el teu moviment, al mateix centre del teu gir.

De nit no hi havia transport per anar a Legionowów; per tant, m’havia de quedar a dormir a Varsòvia.

Vaig veure com el meu amic peruà venia cap a nosaltres des d’un extrem de la plaça. Avançava somrient, parsimoniosament, amb la cabellera dòcil lligada en una cua. Quan va arribar fins on érem us vaig presentar. Tu vas desplegar la teva simpatia, i jo no podia respirar només de pensar que havia de deixar-te. Tenia el cor desbocat. Et vaig repetir, en un apart, que només volia estar amb tu, però tu vas mantenir la teva negativa i te’n vas anar.

Vaig haver de fer un esforç per calmar-me, per centrar-me en el meu nou company, que es veia tot animat i amatent per passejar amb mi per la Varsòvia de nit. El primer que em va dir és que al tren m’havia trobat maca.

Vam anar a un dels cafès de la mateixa plaça, d’estil occidental, polit, il•luminat, tot de fusta: un luxe per a la Polònia del moment. Com nosaltres mateixos, només hi havia estrangers. Malgrat el meu estregament, vaig sentir-me bé amb ell. Era pausat, senzill, i al seu voltant fluïa el temps, potser esllanguidament, però com una balma. Em deia coses boniques i em donava una consciència de mi mateixa que havia perdut: la dimensió d’una dona desitjable per ser seduïda.

De seguida vaig veure que fora d’aquella plaça no hi havia enlloc més per anar. Del primer cafè, vam anar a un segon, on vam sopar una mica. No em semblava malament fruir de la calidesa que em podia oferir Varsòvia, però no desitjava altra cosa que gaudir-la amb tu. Com la màxima felicitat.

No tenia resolt el tema d’on passar la nit. Li vaig demanar al meu acompanyant si podia dormir allà on ell s’estava. Em va dir que no hi havia ni lloc ni llit. Es veu que ell dormia a terra, i que la casa on vivia era tan plena que entre la seva família feien torns. Aquesta solució, per tant, estava descartada. Li vaig preguntar si coneixia una pensió que estigués bé. Em va informar que en aquell país no hi havia pensions, només hotels a preus occidentals o residències d’estudiants. Vaig optar per aquesta segona opció. Ell en coneixia una, on havien estat uns coneguts seus de la colònia sud-americana. Em va dir que vindria amb mi, que no em volia deixar sola.

Vam agafar un taxi al costat la plaça mateix, i ell, que xampurrejava el polonès, va indicar l’adreça al taxista. Amb la seva presència, en aquella ciutat com un animal que se’t tirava a sobre, em vaig sentir confortada. El taxista va fer una llarga volta pels carrers negres i freds, i a l’hora de pagar, amb l’argument que s’havia de multiplicar per sis la quantitat del taxímetre, no em va tornar el canvi del bitllet que li vaig lliurar. Es va crear una situació confusa i violenta. Aquell home anava girbat pitjor que un perdulari, i gastava un capteniment tenebrós. Va picar amb força contra el volant, i després va sortir desmanyotadament i va venir a fer-me fora del taxi. El meu amic, davant aquella torba, va ser molt tebi, i just em va instar a sortir del taxi per la seva banda, sense perdre ni l’agençament ni els papers, gairebé amb dolcesa. Jo estava exhausta. Ens trobàvem, però, davant la residència d’estudiants.

La portera era una dona desendreçada, amb les galtes enfonsades en una expressió de desil•lusió. Ens va donar una habitació de dos llits a la planta baixa. En entrar-hi em va caure l’ànima als peus. Al fons de l’estança s’amuntegaven fins al sostre piles de mobles desballestats. Un dels llits ballava, sense una de les potes, i una altra era més curta que les dues restants. Era impossible d’utilitzar. Vaig voler rentar-me les mans i l’aigua, per manca de tub de desguàs, queia directament de la pica a la paperera que havien deixat a sota. Per no inundar-se calia anar-la buidant al vàter.

Incomprensiblement, hi havia obertes les dutxes dels homes, però no les de les dones. No em van dir per què. Vaig demanar per dutxar-m’hi igualment, però era impossible perquè es tractava d’una dutxa col•lectiva. No em van donar tampoc cap tovallola. Però jo tenia la regla i sentia la urgència de rentar-me a fons. Vaig sol•licitar ajuda al meu amic. Va demanar la tovallola com si qui s’hagués de dutxar fos ell. Estant a l’aguait d’un descuit de la vigilanta, vam anar junts fins les dutxes. Eren en una habitació fosca, plena de vapor. Uns quants nois despullats es rentaven sota l’espurneig de l’aigua. Sense cap vergonya, em vaig treure la roba davant del meu amic, que amb la mateixa tovallola feia un parapet per a la salvaguarda de les mirades d’altri. Estava tan esgotada que tant me feia tot. Entre nosaltres es va crear una certa complicitat.

A l’hora d’anar a dormir, un dels llits, com ja havíem vist abans, era impracticable. No hi havia més solució que dormir tots dos al que restava sencer. Tu em vas venir fortament al pensament. Aquella situació només hagués volgut viure-la amb tu, però la teva negativa va tornar a fer forat. Vaig pensar que potser estar amb un home, casualment, com aquella nit, minvaria el punyiment del dolor que sentia, l’atracció amb què em feies sotsobrar, com si fos a punt d’un naufragi.

El peruà era un home amb poca sensualitat. Es va mantenir poca estona fent l’amor. El seu cabell s’escampava damunt meu i per sobre del coixí, mòbil i esllanguit. A mitja nit em va despertar, inflamat de desig. Encara va ser més ràpid. Feia un moviment circular que em desconcentrava. Tanmateix, la seva pell i la seva saliva eren fines. Al matí va marxar d’hora perquè havia d’anar a tocar amb el seu grup de música. Li vaig dir que passaria a veure’l, però per mi vaig pensar que l’evitaria. Així, el nostre comiat va ser per sempre.

Jo em vaig llevar per trucar-te. Eres a la redacció del diari, immers en ple treball, però em vas dir que al cap de mitja hora vindries a buscar-me. Era el temps que necessitaves per arribar.

Esplendorós, apassionat, ple de neguit, vas entrar a aquella habitació desgavellada, en una dimensió tan oposada a les teves pretensions. En veure aquell trinxament de mobles, el destret del lavabo, vas tornar al teu posat profundament sorneguer, com si fossis estalvi d’allò que t’arribava del món circumdant, i aleshores vaig comprendre que et calia aquella defensa envers aquell entorn que et deixava constantment desolat i retut. Volies marxar d’allà com més aviat millor. També volies saber amb qui hi havia dormit. Et vaig contestar que amb ningú, que només sola, amb tu al pensament. Després, caminant al teu costat pel carrer, mig topant amb el teu cos fragant, que em donaves, el desig que sentia per tu era més fort que mai.

Si jo algun cop, indignada, arremetia contra Polònia, t’enfadaves: “I a tu què t’importa? D’aquí a uns dies te n’aniràs i no caldrà que tornis mai més!”, responies, irat. Aleshores jo callava. Encara que te n’avergonyies, estimaves amb un desesperat dolor la teva dissortada pàtria. Et comprenia a bastament.

Abans de venir a Polònia m’havia documentat a grans trets sobre la situació del país. Sabia que era en una profunda crisis, però “crisi” era només una paraula buida i neutra que sortia als diaris d’Occident, sense aportar, per a una gran part de la població, cap representació ni dimensió específica. En alguns textos que vaig llegir s’hi apuntava que la situació era pitjor que la de la mateixa postguerra. Així, la crisi m’havia bufetejat d’ençà que vaig baixar de l’avió. Entre altres coses, sabia que Polònia havia estat i encara era un dels països més barats de l’Est, amb preus irrisoris per a un occidental. Un dia, comentant-ho amb tu, el teu dolor per Polònia va aparèixer nu. Em vas explicar que havies vist com alguns emigrants àrabs de l’Alemanya Occidental, els “moros”, els anomenaves amb un gest despectiu, que anaven a dinar sovint als hotels i restaurants de luxe del centre de Varsòvia, es fotien obertament, a la cara de tothom, dels preus ridículs i de la misèria en què estava enfonsat el país.

Caminant per Varsòvia, en el trànsit d’espera abans de venir a buscar-te al vespre al diari, ja després d’haver viatjat pel país, amb una certa serenor, mirava més objectivament la ciutat. Gairebé com tu mateix, era un país negat en les contradiccions, entre la decepció i el desconcert. Feia la sensació que no sabia ben bé cap on anava. Al costat de les revistes pornogràfiques, fins feia dos anys escassos prohibides i castigades, s’hi venien les pietoses fotografies del Papa, cosa que feia les portades més vulgars i descarades i el Papa, amb la seva disfressa, més contrit i fora de lloc.

Quan et sentia parlar polonès, se m’escapaves. Encara desitjava retenir-te més amb mi. Només aleshores és quan veia que estaves fet d’una altra matèria, d’una altra substància que no pas jo. El parlaves a la redacció del diari, amb el teu pare, quan compraves, a la roda de premsa on et vaig acompanyar, amb coneguts amb qui t’aturaves pel carrer. Un dia, caminant per la plaça Pilsudskiego, vam trobar-ne un que havia estudiat amb tu a la Facultat de Llengües de Varsòvia. En saber d’on era jo, va passar immediatament a parlar castellà. Aquest noi ens va explicar un acudit il•lustratiu del que havia estat la dominació russa a Polònia: «Un rus i un polonès van pel carrer i es troben una cartera farcida de bitllets. “Ens els repartirem fraternalment”—diu el rus. “Fraternalment, no —respon el polonès—: meitat i meitat”». Ara, tanmateix, s’havia acabat aquesta era i, enmig la desolació que deixava, a cops de batzegada anava entrant el capitalisme, amb tot allò que arrossegava de comoditat, confort, enlluernament, falsos plaers i consum.

Igual que els electrodomèstics, la carn també es venia al carrer. Topava amb les parades en els meus voltejos per la ciutat, abans de venir a buscar-te. En unes taules de fusta, a ple dia, hi havia les peces de vedella esteses, les llenques i els tous de carn gruixuts i sangonosos, que de vegades feien un rierol de sang a terra. Al seu voltant hi havia una sensació especial de mort recent, d’aniquilació sobtada de la vida enmig de la indefensió que em feia pensar en els camps de concentració. Evitava sovint aquestes parades, i mai no hi hagués pogut comprar res.

Una nit, poc abans de deixar jo Polònia, vas accedir que sortíssim tots dos. Jo estava feliç, i tu molt més distès del que era el teu costum. A la tarda t’havia volgut comprar un regal. Per això havia entrat als poc atractius magatzems del centre, en un edifici que semblava una immensa caixa de sabates amb finestres. Caminant per aquelles plantes, amb els articles deslluïts veritablement amagatzemats a les prestatgeries rectilínies, amb les dependentes com guardianes d’un reformatori, vaig tornar a ser al carrer de seguida. Et vaig comprar una colònia al mercat dels russos, una marca que vaig pensar que potser era falsa d’Ives Sant Laurent, a un preu occidental, i que tu em vas assegurar que era autèntica. El venedor somreia amb una satisfacció profunda. Li havia lliurat el que per a ell era un veritable capital. Et vaig regalar la colònia a la nit, després de venir-te a buscar al diari, i, sense donar-me gairebé les gràcies, amb un gest indecís, te la vas desar a la cartera. Segurament després la vas tornar a bescanviar.

Pel carrer d’aspecte imposant, negra nit, amb poca llum i buit de persones, jo t’agafava de bracet o per l’espatlla amb la mà, que no em vas retirar, i fins semblaves estar-ne complagut. Deies que volies anar a jugar al flamant Casino perquè volies fer diners. Aturats enfront del Palac Kultur i Nauki, davant les llums grosseres i estridents que eren com un anacronisme enmig d’un desert, davant per davant de les barraques dels russos, jo et deia que t’hi acompanyava però que no m’hi pensava pas jugar res. Tu només estaves preocupat per la teva imatge, i, encara que a mi em semblava que anaves molt arreglat, tu no et trobaves a l’altura de les circumstàncies. Tampoc no m’hi trobaves a mi, amb els texans i les vambes, però deies que jo, com a occidental que era, tenia un passi. Al final, tu sol, amb una indecisió que m’esgotava, et vas desdir d’entrar-hi.

De camí cap a anar a sopar, et cantava fluixet les cançons sud-americanes que tu coneixies de Mèxic, i en algunes estrofes mig em seguies, sempre amb el teu posat descregut. Et sentia tan indecís com en el tema del Casino. Vam anar a seure a un local del carrer Nowotki, a la vora de l’estació, per assegurar-nos de no perdre el tren. Era un dels bars esmorteïts que volien assemblar-se al fred disseny occidental de cantina americana, de parets de vidre que donaven al carrer, enmig d’una de les cruïlles esmaperdudes del centre. La llum era mortuòria i les parets estaven plastificades de groc. No m’agradava estar amb tu en aquell lloc, que desfeia tota intimitat. Per tot sopar em vaig menjar un simple dònut amb un cafè amb llet. Tu vas demanar un entrepà. En un moment de la conversa vaig deixar anar una riallada forta i la minsa gent que hi havia es va tombar de cop, esglaiada. No era el primer cop que em passava. En jo preguntar-te vas dir-me que feia molts anys que no se sentien mostres rotundes d’alegria en un ambient social. Jo vaig pensar que era molt probable que tampoc se sentissin en els àmbits íntims. El comportament dels clients del bar em va donar la dimensió de la por a què havien estat sotmesos.

Aquella nit havien sortit les estrelles, altes i titil•lants dalt del cel, i la mateixa estació, amb tu tan a prop meu, esperant l’últim tren, em semblava nocturna i íntima, encomanada de la teva calidesa. Asseguts costat per costat a un dels bancs, gairebé recolzats l’un en l’altre, t’acariciava amb tendresa el cabell, mentre tu rebies amb un plaer contingut les meves carícies, mai del tot lliurat, constantment pendent de si es veia al lluny de les vies l’arribada del tren. Tanmateix, aquella nit vam ser una mica feliços. Sols enmig del món i del nostre temps, en aquell encreuament de vies que ens haguessin pogut portar a qualsevol lloc, compartíem la consciència d’estar junts. Jo t’estimava més que mai. Tenia la sensació de ser en un indret remot i llunyà de casa, però que, estant amb tu, casa meva seria sempre a tot arreu.

En el viatge de tornada en tren, et vas tancar altre cop en la teva reserva habitual. Temies la intensitat i la intimitat. Et protegies en una closca de sornegueria i indiferència que era impossible traspassar. Jo em desesperava. “Jarek, per què no?”, et vaig preguntar. “Jo em vull quedar a Polònia”, em vas respondre, tancat en tu mateix, amb la cara amagada entre les mans. Jo m’esborronava només d’imaginar que em podia quedar atrapada en aquell país desfet que constantment em desvitalitzava. Aleshores et mirava en la teva solitud sense amor, en aquell lloc desemparat i enfonsat, en una situació de postguerra, i encara sentia més la insignificança de qui era jo per tu, la inutilitat del meu amor. Aquella nit tampoc no vas voler cap carícia meva i, malgrat tornar a pregar-te, també me’n vaig anar a dormir adolorida i sola.

Un cop, a casa teva, una nit que jo també havia begut vi, et vaig demanar que només deixessis que jo t’estimés, que només em deixessis estar amb tu, en la teva escalfor. Res més. “No, no”, t’hi vas oposar. “Jarek, per què?”. Vas treure un nou argument: “Per què véns de part d’un periodista molt important del teu país, i tinc l’obligació de cuidar-te”. Què volia dir, allò? Que et pensaves que jo anava de mans d’un protector a un altre protector? Restava esparverada pels mals entesos que hi havia entre nosaltres. Podien ser més destrobats els nostres camins, més torbadora i inintel•ligible la nostra història?

Et vaig escriure en un full que t’estimava i te’l vaig lliurar. Tu et vas emocionar. “El guardaré sempre”, vas encetar a dir. No trobaves enlloc el teu riure sorneguer, ni t’arribava l’hora d’anar-te’n a dormir. Jo vaig continuar: “Escolta’m, ara és el nostre moment —et vaig dir—. Després tot haurà canviat, i tu i jo ja serem uns altres. No veus que tot haurà passat?”. “Però per què? Per què tot ha d’haver canviat?”, demanaves tu, incrèdul. “Perquè tot canvia, i ràpidament”, et responia. Aleshores érem nosaltres allà, amb la nostra vida, com mai més no tornaríem a estar, amb tot el futur per construir. Però mai no hi va haver res que, de cap manera, pogués convèncer-te.

Estant amb tu tenia un dolor de lleopard. L’escalfor del teu cos s’expandia just fins arribar a mi, en l’angle on et circumdava, i et robava el contacte, la gènesi del moviment, la rojor dels llavis, l’ombra del cabell sobre el front, el privilegi d’estar al teu costat, a l’aixopluc de la teva mirada, el naixement del pensament. A cada gest que feies els músculs del teu cos s’estremien, i tot l’aire de la vida vibrava en tu, que el somovies i l’escampaves. Fora d’això, no quedava res, només el desig despullat de tu i aquella passió atuïdora. Les conques de les teves mans feien rodar tot un món, on jo restava al marge, com un ésser expel•lit per desvaloració.

Aliena del teu anhel, cap dels teus focs no m’acollia; en mi mateixa em cremava. A les nits plorava com si la vida m’hagués foragitat. Així sentia el teu rebuig per mi.

*

El matí que vaig marxar, el darrer dia que vam fer junts el trajecte de casa teva a Varsòvia, a mi se’m trencava el cor perquè deixava a Polònia allò que més estimava. Aquell mateix matí em vas dir que cada nit havies esperat que anés al teu llit. Jo m’esglaiava de veure tot allò que s’havia perdut torrent avall per sempre. Amb el teu posat sorneguer, que dissimulava els teus sentiments sota una ironia descreguda, t’estimava més que sempre. Com a última mostra tangible d’amor et vaig deixar, damunt la cadira de la teva habitació, tots els diners que m’havien sobrat del viatge.

En l’últim viatge en autobús et vaig fer un petó als llavis i tu, per primer cop, parcialment emocionat, una mica fins i tot perdut, no et vas enretirar. L’autobús avançava i jo estava morta de por que arribés el moment d’acomiadar-nos. Una senyora sud-americana, en sentir-nos parlar castellà, ens va preguntar d’on érem, i jo li vaig contestar a contracor, mortificada per perdre un instant d’aquell temps preciós amb tu.

Quan vas baixar, agençat per anar a aquella roda de premsa entre polítics, que deies que era tan important, amb el teu posat de lacai, a punt per raspallar i cedir, vaig seguir-te amb el pensament, sabent que la part que estimava més de mi s’arrencava i caminava allunyant-se a pas lleuger pels carrers coneguts de Varsòvia, que formaven de ple tot el teu món. I la meva desolació, que m’enduia endinsada en l’ànima, s’estenia i s’eixamplava fins abastar-me completament. Com podia deixar els teus braços, intactes de mi, perduts a l’atzar del món?

A l’aeroport de Varsòvia encara esperava trobar-te, que vindries a buscar-me, a donar una solució a aquell amor que al final era cert que em corresponies. Fins que no vaig pujar a l’avió no vaig perdre l’esperança. Els fils amb la realitat es tallaven, mentre jo els estirava, llarguíssims i duradors, en el sentiment. Dalt l’avió enlairat vaig mirar el cel: era l’única cosa que restaria per albergar-nos a tots dos.

Vaig pensar en les plats de l’esmorzar, que havien quedat damunt la taula del menjador com una burla de la nostra intimitat, que tu trobaries al vespre. Un lloc on jo ja no retornaria. Deixava definitivament aquella ciutat que, buscant-te i retenint-me, tant vam caminar.

El senyor que hi havia assegut al meu costat, un alemany alcoholitzat que tramitava un negoci entre Varsòvia i Barcelona, es va fer creus que hagués passat un mes sencer a Polònia.