Galeria

Flors brodades sobre desig blanc

    

     A la vora del llac Balaton venien panotxes de blat de moro torrades a la brasa, banyades de mantega pura. Les oques s’afanyaven pel corriol del molí a demanar-nos-en, i tot l’entorn tenia un aire de diumenge campestre que feia la vida lleugera i apta, conciliada amb la felicitat del món.

     Al jardí de sota la nostra habitació tocaven sonates des del vespre, i la música era tan suau que semblava que vingués de l’aigua mansa i olorosa del llac. Aquella era la natura que embolcava les nostres nits.

     Era l’estació de l’estiu, també a les nostres vides, i jo vaig arribar amb motxilla i el desig de pitjar el plaer fins al final.

     L’habitació de la pensió era casolana, al primer pis, amb mobles de fusta, una àmplia finestra i un cobrellit acolorit de flors silvestres delicioses.

     Quanta claror hi havia, al costat del llac. I quin atzar que fossis el meu veí en aquella casa familiar feta habitacions d’hostes, i que també viatgessis sol. Quan em vas veure arribar, vas venir a demanar-me l’hora, amb el teu alemany suís, la llengua materna que parlaves.

     El llac va ser el nostre principal comunicador: patí d’aigua al matí, carícies a la riba a totes hores sobre la pell que de dolçor i sol es colrava, riures, exultació, felicitat, peix saborós en tots els àpats, i les estones de vaixell passant els ports d’aquelles poblacions hongareses impronunciables.

     Keszthely, la ciutat de la riba, amb el seu grandiós castell classicista, resplendia als vespres, quan havia remès el sol i, sota les circulars làmpades cristal·lines, com si haguéssim estat des de sempre sòlids monarques, escoltàvem les simfonies que l’orquestra tocava.

     Era l’any de l’esfondrament del comunisme, i els balls populars d’Hongria desplegaven altre cop la seva força contundent, l’ànima de flors brodades sobre el desig blanc d’un poble.

     Aquell va ser el nostre temps que, allargat fins al límit del possible, va arribar al seu final.

     La matinada abans de separar-nos va desvetllar-me el pensament de la meva vida real, l’oficina sòrdida on fitxava, els vespres que feia voltes per la ciutat abans d’arribar a la meva casa solitària, el meu silenci quotidià d’alpaca, el no-res, la buidor. I vaig plorar per aquella realitat que havia pres cos i alhora per nosaltres, que no teníem cap futur més enllà dels dies de vacances.

     Te’n vas anar tu primer, en tren. Hores després marxava jo, cap a direccions oposades.

     Només l’aigua polida del Balaton, i la superfícies rodones de les taules d’alumini dels refrescos, i les llàgrimes que pengen de les sales del castell, del qual vam ser-ne profunds habitants temporals, conserven en els anys el nostre reflex.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s