Imprescindible Janis Joplin

 

Crema foc a la pira dels anys

i deixa abandonats al voral del camí

somnis i groselles,

i l’aire que va vibrar amb el teu so

s’ha fet dens,

i resta astorada la teva cabellera.

Rodes de cotxes pintats de colors han deixat

la seva empremta d’atrotinada carrossa

i tu ens mires des de dalt, riallera,

al cim d’una època

que el vent ja ha escombrat.

I encara se sent la remor

del motor d’aquell temps violent,

del xoc dels colors amb la vida,

de la joventut potent abocada

al seu propi instint

abraçada al perill,

a una crema instantània

sense mirar l’abisme.

Quin gust té aquesta potència

entre les dents,

viscuda a mossegades?

Quin és el sabor de la sang

que raja de les punxades?

 Quin enlluernament,

el dels focus de les tarimes

improvisades,

dels escenaris on et vas enfilar?

Quina força la d’oferir-se

a cor obert

al trement impetuós

d’aquell riu desbocat?

Les heures de les teves notes

tenen ressonàncies d’acer,

i la tendresa les poleix

amb la seva pell rosada.

Notes negres que s’ondulen

fins a tots els extrems de dins teu,

com un fuet que et traspassa,

una serp d’aigua,

el plor esqueixat d’un ferit.

La teva veu, que penetra i arrasa,

textures fiblants i escapçades,

porosa càrrega humana

que busca empeltar-se

de més humanitat.

I la resposta és a l’aire,

traspassant l’abast del teu micro,

un crit llançat a les forces tel·lúriques

i entremig, el galop d’un cavall.

S’encenen els fils elèctrics del so

en l’espai on et projectes,

tremola la terra de la teva passió

que es torna àvida de tu, i t’espera.

Flors que ragen en diluvi

per bastir de nou un món

damunt les seves crueltats esgarrifoses.

I entremig corre un àcid mortífer

que arrasarà els vostres fèrtils camps.

Quin és el gust

de la vostra sang emmetzinada,

de tantes i tantes flors corrompudes

en cementiris gegants?

Era estiu a Amèrica, aleshores,

quan tu t’elevaves damunt els escenaris,

fascinant de joventut fascinada,

i ens duies, a batzegades,

del desafiament a la súplica,

de la tendresa a la desesperació. 

Torrent de dolçor,

torrent de fúria,

el teu sotragar-nos

és la descoberta

d’un nou camí d’iniciació.

El teu magnetisme tremola

en la densitat de l’aire espès,

traspassa el gruix de temps

com el tir d’una fona,

i el teu ímpetu reneix de la pira

on es va sumint el temps,

magma imprescindible

per als nostres somnis,

per a les flors trenades

amb les mans d’aquesta època eixuta.

I torna a ser estiu a Amèrica

i al món que t’escolta,

bressolant-nos a la teva falda,

sota la remor iniciàtica

de la teva indomable cabellera,

de la teva energia tendríssima i salvatge,

del teu blues fet de veritat oberta,

de terra esqueixada,

d’incombustible foguera.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s