Galeria

Joc de cartes

 

     —Si tens un punt o un tres, guanyes.

     És la veu de la meva àvia ensenyant-me de petita a jugar a cartes.

     Però el trumfo el tira ella i arrossega la jugada cap al seu munt.

     —La sota val dos punts. Ves, que no et descomptis!

     Torna a ser la seva veu prima mentre, àvidament, jo compto els meus punts i torno a comprovar, desesmada, que novament he perdut.

     Amb la manteleta de mitja damunt el seu cos corbat, els ulls amb una lluïssor de vidre i les llenques de cabell blanc recollides en un monyo, és una atxa en el joc de la brescambrilla.

     La taula braser damunt la qual juguem té un fi tapet treballat per ella a la llum de la llàntia d’oli, quan encara era fadrina al seu poble, en una època remotament llunyana.     

     Parla el català occidental de la Terra Alta, on va néixer, i té un sentit de família tan arrelat com un arbre: el tràfec d’informació, de productes, de renovades fidelitats amb els seus no s’ha aturat mai.

     —Talla! –em diu mentre, destra, assenyala la baralla que acaba de remenar.

     És un dels últims dies que pot jugar. Ha perdut gairebé per complet la vista, però encara n’ha tinguda prou temps per poder ensenyar-me els jocs que coneix. Això la fa sentir satisfeta. Ara només veu les deus de claror, tacades per ombres tan petites com escarabats. Però admet el preu de la vellesa, igual com sempre ha acceptat el preu de la vida.

     És una dona forta feta en una terra dura, on de jove anava a arreplegar l’oliva, l’ametlla, l’avellana, pels camins aspres a lloms del ruc. Més tard va canviar la feina de pagesa per la de minyona a ciutat, el lloc on jo vaig néixer.

     Només la vaig sentir plorar un sol dia, xisclant, per una carta arribada de l’Argentina: anunciava la mort de la seva germana, després de cinquanta anys de no haver-se vist. Rebregava el davantal entre les mans nuoses en un gest desesperat i inconsolable. Llavors va ser quan vaig comprendre la seva immensa solitud.

     Ens vam conèixer quan ella ja se n’anava i jo acabava d’arribar. La nostra va ser una trobada senzilla: una vella i una nena jugant a un joc de cartes com un metàfora de la vida, com dos extrems d’una corriola que amb ella no s’havia deixat de perllongar.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.