Galeria

Misteri

    

     Gràcia es desvetllava plena d’una activitat incessant i riallera. Les dones regaven el carrer, el forn de pa venia les barres cruixents cuites amb llenya, els xiquets anaven cap a escola de la mà de les mares, plenes d’amor i senderi, i l’escombriaire netejava el carrer del mercat de fragments de brutícia i restes de verdura.

     Jo mirava aquell feinejar asseguda a una de les taules vora la vidriera d’un bar acollidor, on esmorzava un croissant encara calent i un cafè amb llet carregat. Tenia tremolors interns per no haver dormit en tota la nit, extenuada per haver tingut cura d’un malalt terminal: sortia de l’hospital, amb una feblesa i una foscor d’esperit esfereïdores. Però el dia, matiner i dolç, semblava que em somreia, i em sentia agraïda per poder ser-hi entremig, com un regal tan feliç que em sobrepassava.

     Deixant la plaça de la Revolució, vaig agafar el carrer Verdi. El Cíber on acostumava a anar ja era obert. Volia reemprendre la vida mirant el meu correu, escrivint a algú estimat, situant-me en la dimensió real de les coses.

     La segona de les quatre primeres taules era ocupada per un home jove. Ja a primer cop d’ull em va semblar summament atractiu: cabell negre lligat en una cua, perfil ple d’harmonia, tot ell prim i abillat amb una roba dolça plena de color i delicadesa. Portava, també, un braçalet que dringava amb el moviment del seu braç. Una imatge que condensava sencera la màgia i el misteri de la vida.

Vaig triar la taula just del seu costat, on vaig deixar el diari com a penyora mentre m’anava a esbandir la cara per segon cop. Però en tornar, no em vaig veure en cor d’asseure’m al seu costat, malgrat estar obnubilada.  Va aturar-me el no voler prendre-l’hi l’espai, el no creure en cap relació possible, en tenir per segur que l’atracció que em provocava era una cosa sobrera, sense consonància amb la realitat del món. I així, em vaig asseure una taula més enllà, deixant un espai buit entre nosaltres.

     El dia s’obria com una flor càlida, i mentre jo escrivia i ell estava concentrat en la seva recerca a la pantalla, tots dos vam aixecar el cap alhora i les nostres mirades es van interceptar. I després vam fer durar-les, mentre jo esbossava el somriure més ple, que ell va correspondre. Això va passar dues vegades, i totes dues una escalfor molt viva es va encendre al centre de mi, com un agraïment.

     Llavors ell es va aixecar i, discret, va dir al recepcionista que es canviava de lloc. Naturalment, vaig pensar que se n’anava lluny de la meva presència, foragitat pels meus somriures sobrers. Però no. Es va venir a asseure al seient buit que ens separava.

     Respirant profundament, gairebé sense aixecar la vista, li vaig preguntar:

     —Com és que t’has canviat de lloc?

     —És pel misteri que em provoques –va contestar.

     —Quin misteri? –li vaig demanar, confosa.

     —Tota tu estàs plena de vida –va respondre, deliciós.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s