Panteix de petons

Pols de joventut,
la teva finestra,
reclam de la lluna
des del sol del vespre.

Blau com els teus ulls
el cel s’hi emmiralla,
sols jo sé el misteri
que darrere amaga.

Alts els esglaons
fins la teva cambra,
no, no obris, no,
finestrons, sols vànova.

Panteix de petons,
vermell a la galta,
el teu cabell ros
s’estremeix al tacte.

I com la tendresa
nua, de pell blanca,
besa amb llavis molls,
cenyeix amb llaçada.

Finestra anodina
pel vianant que passa,
darrere teu deses
la fonda frisança.

Olor de la nit,
del carrer que calla,
del lent pas del temps
que alena amb nosaltres.

La meva mirada
sempre més t’esguarda,
finestra que clous
l’infinit que passa.

Ratolí Pitiminí

Content i rabent
et porto regals
quan les dents et cauen,
petitó estimat.

Mirant-te als ulls
intento esbrinar
què t’agradaria,
i ho vaig a buscar.

Sota del coixí,
ben embolicat,
amago a la nit
un regal triat.

Busco la denteta
sota del teu son
i l’agafo prest…
Ai, que ja et somous.

Que t’agradi, amic,
el dolcet present,
i avança en la vida,
i fes-te valent.

Louisiana, 1927

Els déus de l’Àfrica no et poden fer costat,
esclaus com tu d’uns blancs qualssevol,
i quan el riu rugeix desaforat
resten corpresos, amb un rictus d’horror.

Els déus de l’Àfrica escolten el brogit
del riu mortal arrasant plantacions,
segant d’arrel la teva terra humil,
i es desesperen a dins del calabós.

Els déus de l’Àfrica senten, esgarrifats,
el frec dels cossos arrossegats pel riu,
i armes dels blancs tornant a amenaçar
els teus fills negres, tornats a fer servir.

Els déus de l’Àfrica, vexats fins l’infinit,
encadenats, camí del paredó,
clouen el puny sagnant per fer sorgir
Panteres Negres esbotzant l’horitzó.

La patata

La patata, fina i llisa,
sempre fa de bon menjar,
és a la llar dels més pobres
i a la dels més benestants.

Imitant la rodonesa
creix endinsada en el fang,
la terra molla la bressa
i xala entre el patatam.

El pagès, amb una aixada,
la planta any rere any,
i ella treu les tiges verdes
per rebre el sol rutilant.

Sota la terra fa grills
com delicades arrels
i estén una xarxa fina
on creix i es reprodueix.

Tímida i també austera,
però sòlida com rocam,
fa fillada silentment
per a plaer del gormand.

Regna a les verduleries
i en els plats dels restaurants,
i per delit dels menjaires
se la pot trobar tot l’any.

Igual que l’espècie humana
té races i dots flamants,
gustos i sabors diversos
i geni individual.

Ella sap que és bona a taula
i li agrada alimentar
qui amb esforç l’ha criada,
qui amb plaer l’ha cuinat.

Dauradeta quan és rossa,
blanca en el puré nevat,
és un element versàtil
de gust i color al guisat.

Ella s’impregna, feliç,
dels sabors agermanats,
i s’estima els nens petits
que amb ella es van fent grans.

L’esquirol

Saltant d’una branca a una altra
llest i viu, amb musell fi,
té orelletes punxegudes
i és un rei damunt d’un pi.

La cua li sembla un ram
amb el que es tapa a l’hivern;
menja llavors i pinyols,
li agrada el sol ixent.

Però on xala de veritat
és escorcollant les pinyes:
hi cerca els pinyonets blancs
i, golafre, menja i trisca.

De vegades estarrufa
el seu pelatge daurat:
és quan el seu cor tremola
de por o inseguretat.

És senzill, feinejador,
no s’està ni un moment quiet,
però us vindrà a fer un petó
si també sou bons amb ell.

La seva forma graciosa,
el seu moure’s de llampec
omple els boscos d’alegria
i posa contents els nens.

Endreçat i decidit,
amb dits sensitius i forts,
treu el cap pel verd dels pins
i trenca pinyons amb goig.

El pi és la seva llar
i hi fa el niu i el rebost.
Dóna-li menjar amb la mà,
t’ho agrairà de tot cor.

És de l’esquirol que et parlo,
animat, rosegador,
que sempre està de festa
i t’hi convida, joiós.

Si te’l trobes pel camí
quan vagis a passejar
serà el deliciós amic
que et vindrà a acompanyar.

El gat

Amb potetes enguantades

d’encoixinat silenciós,

camina delicat i àgil

i escodrinya de per tot.

 

Les orelles punxegudes,

ulls que semblen dos diamants,

es renta i es repentina

com si fos un gran galant.

 

Uns llargs bigotis l’adornen,

cua llarga i cargolant,

la forma d’ombra xinesa

i dents xiques i punxants.

 

La llengua la té rasposa

per llepar-se el pèl suau

viu de nit igual que els tigres

amb qui són cosins germans.

 

Té un món misteriós i frèvol,

un esperit inquietant

que comparteix amb els fèlids,

l’espècie a la qual pertany.

 

A cada pota hi amaga

cinc urpes corbes, flamants,

que quan s’enfada presenta

com vint esmolats tallants.

 

És escalador de mena

i s’enfila als arbres alts,

salta marges i teulades

i fa la vetlla als terrats.

 

Sota la lluna més plena

es troba amb contertulians

que s’expliquen grans conquestes

i on són els caus del ratam.

 

És dolç i salvatge alhora,

molt xamós i amic cordial,

i es refrega per les cames

amb el seu pèl enllustrat.

 

Quan se sent bé ho demostra

roncant de felicitat:

íntim i sensible alhora,

se t’arrambarà extasiat.

 

Molt delicat i finolis,

destre, expert i primmirat,

li fa una gran por l’aigua,

però el peix li agrada la mar.

 

Et diran que té set vides

perquè mai cau de costat,

però no és cert, i et farà veure

la seva fragilitat.

 

Et parlo del gat que miola,

que estarrufa, enravenat,

tot el pèl de l’espinada

si algun perill l’ha sobtat.

 

Per això estima’l sempre

i tingue’n cura amb bondat,

que tenir un gat per amic

és un regal molt preuat.

http://bibliopoemes.blogspot.com.es/search/label/Carme%20Cab%C3%BAs

El tatú o l’armadillo

El tatú porta armadura,
per això es diu també “armadillo”,
però és un ésser sensible
amb cor tendre i espantívol.

Fa forats a sota terra
que esgratinya concentrat;
cerca la humitat intensa
per sentir-se refrescat.

Amb les potetes s’eixuga
el musell, molt llargarut,
s’allisa amb cura el bigoti;
no vol ser gras ni panxut.

És un presumit de mena,
educat i timidot;
té una cua llarga i forta
i viu content i cofoi.

Molt finet, esmerilat,
us olorarà de lluny,
perquè amb el seu bon olfacte
endevina els nens al punt.

El cos l’articula àgil
i l’arrossega trempat;
és un animaló dòcil
si l’estimes de veritat.

Toca-li ben dolçament
la carona, el caparró,
que et farà una llepada
d’amic amb molta dolçor.

L’ós panda gegant

Entre el bosquet de bambú
una figura s’hi mou,
que escura branques i fulles
i que s’amaga quan plou.

Una figura peluda
tacada de negre i blanc:
porta un petit a l’esquena,
que s’hi penja i va menjant.

Amb les orelles rodones,
taques rodones als ulls,
sempre us mira amb confiança
i amb el posat us acull.

Les altes tiges fulloses
agafa per aliment:
en dóna al noi de la mare
que en cruspeix golafrement.

Ve d’un país allunyat:
la Xina dels mandarins;
viu en coves, al costat
de la família i amics.

Les urpes allargassades
les fa servir com a mans:
s’enfila alt dalt dels arbres
per jugar-hi amb les companys.

Mira el cel i veu ocells
que voleien reposats:
els diu adéu amb la mà
i ells contesten encisats.

El seu pèl tan suau d’ós
fa olor de sucre de canya;
sempre el trobareu sedós
si l’acaroneu amb traça.

Corre i fa mil tombarelles
si ha satisfet la gana.
Ja sabeu doncs de qui us parlo:
ho heu endevinat, del panda.

Quan aneu al seu país
saludeu-lo en el meu nom;
serà un amic molt simpàtic
si li oferiu també el cor.

El ratpenat vampir

Amb punxes a les ales,
membrana a tot el llarg,
és negre, i té la cara
com el xic ratpenat.

És gros i vola altíssim,
s’orienta per radar,
se’n va a menjar mangos
a selves tropicals.

Orelles punxegudes,
dents esmolades, grans,
té els bigotis sensibles
i pot creuar oceans.

Estén grandioses ales
com un gran mantell volant
i gira, majestàtic,
damunt petits i grans.

És del vampir que us parlo,
mamífer eixerit,
que vola i dorm als arbres
o en coves arraulit.

Si el veieu, saludeu-lo,
és amic dels nens bons,
si li caieu simpàtic
fins us vetllarà els sons.

Molsa

Si t’esperés a tu en la dolçor del dia
existiria el temps, i no claudicaria.
I jo seria aquella dins la teva alegria
a la cambra olorosa on l’amor baixaria.

En conjunció amb els astres i amb les fonts primitives,
dins la meva nuesa el teu cos nu estendries.
Un batibull de sang, de besos i de riures,
de sospirs i cabells, de seda i de carícies.

A recer del meu pit molt més tard t’acollia,
amb el meu cos ofert, on sencer et protegia.
No s’enduu el vent l’absència d’una història finita,
jo penso en la bellesa, molsa d’aquella vida.