El gat

Amb potetes enguantades

d’encoixinat silenciós,

camina delicat i àgil

i escodrinya de per tot.

 

Les orelles punxegudes,

ulls que semblen dos diamants,

es renta i es repentina

com si fos un gran galant.

 

Uns llargs bigotis l’adornen,

cua llarga i cargolant,

la forma d’ombra xinesa

i dents xiques i punxants.

 

La llengua la té rasposa

per llepar-se el pèl suau

viu de nit igual que els tigres

amb qui són cosins germans.

 

Té un món misteriós i frèvol,

un esperit inquietant

que comparteix amb els fèlids,

l’espècie a la qual pertany.

 

A cada pota hi amaga

cinc urpes corbes, flamants,

que quan s’enfada presenta

com vint esmolats tallants.

 

És escalador de mena

i s’enfila als arbres alts,

salta marges i teulades

i fa la vetlla als terrats.

 

Sota la lluna més plena

es troba amb contertulians

que s’expliquen grans conquestes

i on són els caus del ratam.

 

És dolç i salvatge alhora,

molt xamós i amic cordial,

i es refrega per les cames

amb el seu pèl enllustrat.

 

Quan se sent bé ho demostra

roncant de felicitat:

íntim i sensible alhora,

se t’arrambarà extasiat.

 

Molt delicat i finolis,

destre, expert i primmirat,

li fa una gran por l’aigua,

però el peix li agrada la mar.

 

Et diran que té set vides

perquè mai cau de costat,

però no és cert, i et farà veure

la seva fragilitat.

 

Et parlo del gat que miola,

que estarrufa, enravenat,

tot el pèl de l’espinada

si algun perill l’ha sobtat.

 

Per això estima’l sempre

i tingue’n cura amb bondat,

que tenir un gat per amic

és un regal molt preuat.

http://bibliopoemes.blogspot.com.es/search/label/Carme%20Cab%C3%BAs