L’esquirol

Saltant d’una branca a una altra
llest i viu, amb musell fi,
té orelletes punxegudes
i és un rei damunt d’un pi.

La cua li sembla un ram
amb el que es tapa a l’hivern;
menja llavors i pinyols,
li agrada el sol ixent.

Però on xala de veritat
és escorcollant les pinyes:
hi cerca els pinyonets blancs
i, golafre, menja i trisca.

De vegades estarrufa
el seu pelatge daurat:
és quan el seu cor tremola
de por o inseguretat.

És senzill, feinejador,
no s’està ni un moment quiet,
però us vindrà a fer un petó
si també sou bons amb ell.

La seva forma graciosa,
el seu moure’s de llampec
omple els boscos d’alegria
i posa contents els nens.

Endreçat i decidit,
amb dits sensitius i forts,
treu el cap pel verd dels pins
i trenca pinyons amb goig.

El pi és la seva llar
i hi fa el niu i el rebost.
Dóna-li menjar amb la mà,
t’ho agrairà de tot cor.

És de l’esquirol que et parlo,
animat, rosegador,
que sempre està de festa
i t’hi convida, joiós.

Si te’l trobes pel camí
quan vagis a passejar
serà el deliciós amic
que et vindrà a acompanyar.