Guerra

La guerra apunta de dret contra tu
amb la seva violència esgarrifosa,
dona de cos ocult i mutilat
sota un teixit absolut de blavor fosa.
La guerra es cenyeix al teu pit
que ni tant sols alenar gosa,
i ni els cops que d’arreu sents venir
esquives dins la nul·litat que se t’imposa.
A cap indret on ets no neix cap cant,
només hi ha cops a plom, pesos de roba
amagant-te com un ésser delirant
que no es pogués suportar ni a sol ni a ombra.
Dona suau, perfecció de la natura,
no tens més horitzó que ser vexada,
cap més tria que aquesta que et despulla
de la teva humanitat, que és sobirana.

Viatge a través del segle XX

This gallery contains 1 photos.

       Si un viatge, pot definir-se com un moviment a través de l’espai i del temps i, a la vegada, cap enfora i cap endins d’un mateix, puc ben dir que aquestes han estat les coordenades amb què he … Continua llegint →

Transcurs

Cauen a pes
els sols que són els dies
rodant ben lents
fins acollir la lluna
i sota els vents
cardinals que pergiren
s’obren camins
a recer de foscúria.

La pluja cau
amb la mullena blava
gran cabellera
del cel escorredissa
les seves trenes
degotant en l’oratge
alenant l’aigua
que tot ho vivifica.

I arriba el fred
rigorós de gelades
reflectint cels
amb flors de gel i vidre
esclarissant
esperances badades
fent un apart
abans l’esclat de vida.

Incert camí

Significat desconegut del dia,
lleis ocultes de l’existència humana,
transitem l’eixut camí de la vida
amb la mort, al bell mig, com a companya.

Incert camí menat a les palpentes,
clos de fredor, silenci impenetrable,
i albes noves damunt nits de tempesta,
esperonats tan sols per l’esperança.

Aire desconegut

Polida nit de via làctia i planetes,
al voltant la vida palpitava,
el mar s’empaitava en onades
ens mullava amb la seva salabror.
Per primer cop vaig tocar-te
quan per pujar a les roques
em vas agafar les dues mans.
La nit resplendent ens inundava
amb la seva humitat de brisa dolça.
Ens vam asseure abraçats
a la petita planura d’un pedra.
Hi havia el so de cristall de l’aigua
i el cel tornejat per testimonis,
i un batec de sang punyint al pit.
Un aire desconegut,
embruixat, ple de miracles,
parpellejava a la teva cambra,
esperant que jo hi entrés
amb una revolada de maga,
sent ja escollida per conèixer
les meravelles ocultes als humans,
i aquella manera pertanye’ns
de la quan mai més podrem desfer-nos,
ni després de dolorosament perdre’ns
empesos per les turbulències de l’atzar.

Cos d’alba

Lleugera dorms, nua que nua,
cauen els àngels en el teu son,
i un home vetlla feliç, tot sol,
el teu cos tendre, fruita madura.
Has caminat les estacions,
pluja, neu, vent i solellades,
i els teus ferms fills són el rebrot
de tant voler del teu cos d’alba.
L’home que et vol ha germinat
la teva terra de fèrtil horta,
i amb ell somia el teu cos alat,
fonda carícia que sempre et porta.