Galeria

Viatge a través del segle XX

 

     Si un viatge, pot definir-se com un moviment a través de l’espai i del temps i, a la vegada, cap enfora i cap endins d’un mateix, puc ben dir que aquestes han estat les coordenades amb què he viatjat a través de la meva dilatada vida, —noranta anys— per tot el llarg del convuls segle XX, amb tots els seus impressionants canvis, els seus avenços i els seus milions de morts.

        Em dic Nina Berbèrova, i el fet de viure m’ha fet partícip i testimoni d’una època, la qual he intentat explicar a la meva autobiografia El subratllat és meu.

   Vaig néixer l’any1902 aSant Petersburg i avui, quan transcorre ja l’any 1992, i des de la meva casa actual a la ciutat de Filadèlfia, sé que no pot quedar lluny el meu traspàs. Però  a través de la meva llarga vida he comprès molt bé quins són els paràmetres de qualsevol viatge: el viatge no es fa en l’espai en general, sinó que s’esdevé a partir d’uns punts geogràfics determinats, i tampoc no es fa en un temps abstracte, sinó enla Història.D’altra banda, les persones que acompanyen aquest viatge no són aquelles que es van trobant pel camí, sinó les escollides per cadascú, i la clau de l’èxit del viatge és l’adaptació al món o als diversos mons que habitem al nostre pas, ja que en tots s’hi poden trobar els elements de l’ordre i del desenvolupament interns.

     Els records més diàfans de la meva infantesa són els hiverns nevats de Sant Petersburg i les vetllades a l’enorme sofà de la meva casa benestant i espaiosa. En aquest món burgès i confiat, a l’edat de nou anys vaig decidir triar l’ofici de poeta, que al llarg de la meva vida he alternat amb el d’escriptora i periodista.

     El col·legi on vaig anar fins ala Revolucióde 1914 era una institució progressista, i ni les meves amigues ni jo no érem unes ingènues i ronsajaires  filletes de casa bona amb vestidets de llacets i brocats, sinó uns éssers completament madurs, amb opinions polítiques pròpies i capaces d’emetre judicis intel·ligents i justos. El futur proper de la majoria d’aquestes companyes havia de ser tràgic: afusellaments, deportacions, suïcidis. Tal com m’estava donat a descobrir, la nostra generació era la primera que en lloc de morir estava destinada a desfer-se en pols.

     A partir dela Revolució d’Octubre, Rússia es va esfondrar com sorra d’una manera impetuosa. Només en va restar una ruïna sagnant, juntament amb la incapacitat i el terror escampat pels nous governants. A tot arreu, només tristesa, pobresa, fracàs, botes de general i el cel tardoral de Petersburg en guerra.

     Ben de pressa van començar els terribles anys de les primeres repressions, de les primeres pèrdues, deportacions, imposicions d’estadants, detencions. Molta gent era ja completament transparent, amb els ulls molt enfonsats i una pudor molt densa, i tothom estava turmentat per la fam i la por.

   Quan vaig fer els setze anys, i causa de la nostra ascendència burgesa, la meva família va ser obligada a traslladar-se a Moscou. Aquell va ser el moment en què vaig perdre totes les meves amistats i vaig passar pel mateix via crucis de fam, terror i incomprensió que tot Rússia. Moscou era aleshores una ciutat ensalvatgida i ardent per la qual jo passejava aclaparada, amb un continuat gloc-gloc al ventre. Aquesta època, però, va estar il·luminada per la meva amistat ambla Virgintxik, una noia fràgil i sensible, malalta de tuberculosi, amb la qual jo tornava a percebre les coses valuoses i indispensables que encara hi havia en mi.

     Quan tres anys més tard, juntament amb la meva família, vaig poder tornar a Petersburg, ara, però, a viure-hi com a proletaris, vaig reconèixer el perfil de la ciutat com les corbes d’una cara estimada. Però la seva grandesa i la seva bellesa ara estaven malmeses pels edificis enrunats, els monuments enderrocats, les finestres trencades, les botigues clausurades i les execucions massives que s’hi duien a terme. Aleshores havien començat ja a tot Rússia els afusellaments i la deportació a gran escala d’intel·lectuals, la repressió planificada, l’anihilament de dues generacions.

     El mateix any de la meva tornada a Petersburg, i gràcies a una valoració positiva dels meus poemes, vaig ser acceptada ala Casade les Arts, lloc on es reunia el nucli d’intel·lectuals de la ciutat. I va ser aquí on vaig conèixer l’home que durant setze anys va ser el seu company, el poeta Khodasièvitx. Aleshores ell encara tenia allò que després tots els exiliats vam perdre: una pàtria, una ciutat, una professió, un nom. El nostre amor va cristal·litzar en la profunda gravetat d’una nit gelada d’hivern a la seva cambra, on entre nosaltres va néixer una relació que m’ha nodrit fins avui. Allò no era felicitat sinó bruixeria, i una doble realitat: la seva i la meva.

     En l’època terrible que ens vam conèixer, tots dos vam decidir estar junts i sobreviure. Per aquest motiu vam decidir deixar Rússia, si bé aleshores no podíem preveure que seria per sempre.

     El dia de la partida, els meus pares estaven plantats a l’estació, desconcertats, emocionats, tristos, trasbalsats. Cap de nosaltres no sabíem que no ens tornaríem a veure. Jo tenia aleshores vint-i-un anys.

   Què en vaig extreure de tots aquests avatars en la meva vida, en la vida de les persones que estimava, en la meva estimada ciutat i en la meva pàtria? Vaig aprendre un dels conceptes fonamentals del viatge: que el canvi, tant el nostre com el del nostre entorn, en una relació dialèctica i inseparable, és la clau de la comprensió del món, i que el futur de tots està ocult i que el creem tant nosaltres com la mateixa vida, i que tant els combois que van al cercle polar, com els vaixells que s’enfonsen als oceans, com la mort de fam en un banc públic d’una capital estrangera, tot està en el futur de tots. No hi ha res predeterminat, però tot és possible.

     La primera ciutat on vam anar va ser Berlín, on ens van diluir amb el gruix d’exiliats russos que s’hi havia refugiat. No teníem diners, no teníem feina. Vagàvem pels carrers on de matí anàvem disciplinadament a escola els esquifits nens alemanys, que havien nascut a l’època dels gasos asfixiants i caurien més tard a Stalingrad.

     Seguint l’èxode rus, més tard vam anar a Praga i més tard encara a Itàlia. Corríem per Europa per por d’instaurar-nos en una realitat sòlida, acceptant que la nostra pàtria ens estava vedada. Finalment, ens vam establir a París, ciutat on m’hi vaig quedar vint-i-cinc anys.

     Entretant, Khodassièvitx havia desenvolupat la mateixa nostàlgia i la mateixa sensació de desemparament que gran nombre de compatriotes nostres. A París aquest estat psicològic se li va agreujar fins a un límit perillós. Jo no podia abandonar-lo més d’una hora: es podia tirar per la finestra, podia obrir el gas. Davant els amics jo intentava amagar la seva malaltia tant com la nostra misèria. A França teníem l’estatut d’apàtrides i no podíem treballar. A les nits no podíem dormir perquè pressentíem que estàvem perduts, que no teníem on anar.

      Però malgrat la nostra realitat, jo m’estimava massa la vida per la vida, i sabia que la nostra existència no era el resultat d’un fracàs personal nostre, sinó d’una catàstrofe nacional de la qual nosaltres participàvem. Per això, volia tirar endavant i, en primer lloc, volia ser una persona; en segon lloc, una persona culta; en tercer lloc, una persona culta moderna en harmonia amb el món amb mi mateixa i en harmonia amb la desharmonia del món terrible. I només en cinquè lloc volia ser poeta.

          Terrible i amenaçadora època aquesta dels anys vint i trenta del nostre segle. Sobre el mapa d’Europa: Anglaterra, França, Alemanya i Rússia. En una nació manaven uns imbècils, a l’altra, cadàvers vivents, a la tercera uns malvats, i a la quarta, malvats i funcionaris. La guerra a què ens van precipitar es va emportar un home de cada deu.

     Els nostres millors anys van ser quan Khodassièvitx i jo treballàvem a les revistes russes de l’exili que s’editaven a París. Amb els amics ens trobàvem de nits als grans cafès parisencs, sorollosos i extravagants. I després, va començar la guerra i sobre la nostra vida s’hi va abatre la foscor. París va caure en mans de les tropes nazis alemanyes, que la van escombrar amb l’escombra militar.

     Va ser aleshores quan, després d’una terrible agonia, Khodassièvitx va morir enmig del deliri. El meu món es va capgirar. Molts amics, per la seva condició de jueus, van ser perseguits i van morir als camps de concentració. Altres es van desplaçar. L’olor de sang era constant a l’ambient.

      En acabat la guerra, la meva misèria i la meva solitud eren aclaparadores. Tenia, a més, la sensació de fracàs de la meva vida personal, i un terrible esgotament.

     A partir de 1945, tot va canviar: els llocs d’on havia tret l’aliment espiritual ja no existien, i la seva absència em conduïen directament a la fam espiritual i a la vulgaritat.

     Aleshores va ser quan, vaig prendre una decisió fonamental: marxar a Amèrica, país on he viscut la resta de la meva vida i on ha tornat a cristal·litzar el sentit de totes les coses.

     És un miracle que hagi sobreviscut en un segle tan terrible com el que he viscut. El preu ha estat immens. Però una altra de les coses essencials que ara sé és que per la vida no hi ha ni hi pot haver cap pagament exorbitant, i que témer el pagament significa la mort interior. El teixit de qualsevol vida i de qualsevol viatge, ja sigui per un segle, per un país o per una experiència interior, és el temps, quelcom que no es pot comprar, ni canviar, ni robar, ni falsificar, ni demanar de genolls. Per tant, qualsevol tria ha de ser la de viure per al dia d’avui, amb un sentit feroç de la immanència. Amb aquest aprenentatge segueixo vivint fins a la darrera experiència, que ha de ser la definitiva i que no temo, senzillament perquè és inevitable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s