Monthly Archives: gener 2012

Món devastat

000 mama i jo celebrant els seus 90 anys a la Bisbal

També tu venies del no-res,
la parpella closa una nit de lluna,
les fines mans de la vellesa, delicades,
aturades al redós del pit.
De tu mateixa, què diries?,
d’aquest teu moment, últim, amb nosaltres?
Potser, com sempre, les paraules precises,
plenes de bondat i confiança,
onejant en la veu humida i càlida,
poc abans de marxar cap a la nova vida ineludible.
La teva veu per sempre avui callada
en aquest món devastat
on al teu costat eren insignificants els déus.

Anuncis

Crepuscle

 Vetes roses al cel anuncien
la imminent caiguda de la tarda.
Rosa la llum i l’hàlit de la vida,
que alena tendre sota el blau, apagant-se.

Traspàs de llum abans l’esclat de lluna,
de nit polida bategant sota els astres.
Un ull es clou, l’altre obre sens pressura
la lluentor d’una nit estelada.

Déu insondable

 

Allà on la serralada corona l’ample cel,
on els ocells remouen els arabescs de l’aire,
on les llames pasturen a vessants i torrents,
on l’argent fa lluir les muntanyes sagrades,
els teus dos peu caminen sobre ossos de mort
i les ànimes cremem en substrats de basarda.
Els indígenes pugnen per trobar al fi repòs
i el quítxua s’estén com un déu insondable.
Quan de nit apareix al cel l’Ossa Major
esguarda molt de prop la vella Potosí,
el seus ulls ametllats, la bruna pell com d’or,
i vetlla perquè visqui el seu cor pur i humil.

Galeria

Comiat

This gallery contains 3 photos.

           El telèfon no el despenja ningú. És la cinquena vegada que l’Aurora truca. Ara ja són dos quarts de dotze del migdia i la seva mare ja s’ha d’haver llevat. Tampoc no pot ser que … Continua llegint

Grandesa


S’albiraven les taques del lleopard
entre la selva atapeïda d’assutzenes,
el foc de les fogueres, crepitant, s’avivà,
la nit salvatge queia, lluent com l’atzabeja.
Un aire vibrant va sacsejar el temps
amb aleteig transparent de libèl·lula,
polsim daurat d’estrella es va vesar
i va quedar suspès, estès per la grandesa.

Esquerda

 

Es va enrunar l’amor,
el de les altes torres,
i va caure la tarda
a un llit que trontollava,
on somnis es perdien
per escletxes trencades,
on les mans no trobaven
la suau tendresa fosa.
Movia la cortina
un aire dens, salvatge,
tot just obrint la porta,
la solitud bufava
la seva cançó closa,
com una gruta fresca
on al fons raja l’aigua,
on al final s’esquerda
el laberint que tanca.

Somni

somni 0 home noi pallasso 77

No se m’escapis, somni,
no deixis que m’estimbi
damunt la neu gebrada.
Dalt del meu cel gravites
i en tu es lliga la corda
en què faig de funàmbul.
La tenebra tancada
només amb tu atura
la gran boca que glaça.
I ja veus, de pallasso
vaig vestit cada dia
temptejant d’abastar-te.
Perquè amb mi t’enjogassis
i com un nen somriguis
i vulguis acostar-te.
Perquè així puguis veure
la immensa tendresa
que per tu m’omple l’ànima.
No deixis que m’esqueixi,
somni meu, voler íntim,
únic bé que m’empara.