Galeria

Comiat

El telèfon no el despenja ningú. És la cinquena vegada que l’Aurora truca. Ara ja són dos quarts de dotze del migdia i la seva mare ja s’ha d’haver llevat. Tampoc no pot ser que la noia que la cuida no agafi el telèfon, si no és que té l’ordre estricta de no despenjar.
L’Aurora recorda que ha buscat el número de l’Ajuntament d’Olot per demanar quin hospital correspon a aquesta població. Va cap al seu escriptori i el cerca al replà de sota la pantalla, on recorda que l’havia deixat, apuntat en una nota, però la nota no hi és. Neguitosa, atabalada, torna buscar per internet el número de l’ajuntament. Es troba malament perquè en tota la nit no ha dormit, consternada per tot aquest horror que està passant. Li costa una mica de trobar el web, no posa les paraules, però al final li apareix. Apunta el número malament, l’ha de repetir, i després se’n va al menjador i pensa d’escalfar-se una mica de llet per prendre’s una aspirina. Deixa anar el gas però la flama no pren. Deu ser l’encenedor que no va bé, pensa. Ho torna a intentar, ara amb el fogó gros. Aquí sí que pren. Agafa un escuradents, l’encén, i acosta la flama al fogó mitjà. En un pot que treu de la nevera hi vessa llet del cartró, i torna al menjador per trucar. Però ara no torna a trobar la nota. No sap on l’ha deixada. Regira les butxaques de la bata, torna a la seva habitació, va a cuina, torna al menjador i el troba just a la tauleta de centre. L’agafa i marca el número. Just quan li responen recorda que té la llet al foc. Penja, va a apagar la llet i torna per trucar.
L’hospital que correspon a Olot és el de Sant Jaume, a la mateixa ciutat, i, en cas d’una malaltia molt greu, l’Hospital de la Garrotxa, també a Olot mateix. Però de moment només ha demanat el telèfon de l’Hospital de Sant Jaume. Hi truca, una mica tremolosa, i de seguida una veu plena, vital, feliç, li atén la trucada.
-Digui?
-Bon dia. Perdoni, aquí a l’hospital no hi tenen pas ingressat cap pacient que es digui Francesca Betriu?
-Un moment, sisplau… com ha dit?
-Francesca Betriu –respon aguantant el respir.
-No, aquí a planta no hi tinc ningú amb aquest nom.
-Ah no?
-No. Potser és a urgències.
-Ah sí? Doncs m’hi pot passar, sisplau?
-Ara mateix.
Però a urgències tampoc hi ha ningú amb aquest cognom, i l’Aurora ara es convenç que el seu germà ha prohibit a la noia que cuida la seva mare que agafi el telèfon quan aparegui el seu número. O potser qualsevol número que vingui de Barcelona i comenci amb el prefix 93. Però no s’atura. Torna a trucar el número de la seva mare, que ara s’està a casa del seu germà, com segrestada, i aleshores, al cap de pocs trucs, la noia, amb una veu alegre, despenja:
-Digui?
-Dèlia –diu l’Aurora-, bon dia. Que hi ha la Francesca?
-Sí –diu ella, amb una veu normal i animada.
I sent com la Dèlia diu a la seva mare:
-Senyora, és per vostè. La truquen.
L’Aurora té el cor en un puny. És veritat que ara apareixerà la veu de la seva mare? Sent els gestos lents i una mica taupers propis d’una persona gran, el respir fort, una mica atabalat, de la seva mare de 85 anys.
-Digui? –sent que diu la seva veu, que amb els anys s’ha aprimat.
-Hola mama, sóc jo. No hi eres, oi?
-No, amb aquesta nena hem anat a passejar.
-Ah, que bé. Avui fa molt bon dia.
-Sí, fa bon dia.
-I què, com estàs?
-Ara vinc de passejar i estic molt cansada.
-I amb aquesta noia hi estàs bé?
-Sí, molt bé.
-No trobes a faltar la Selena?
-Una mica. Em va cuidar molt bé. Ahir em va trucar. I també em van trucar les amigues amb qui anava a berenar.
-Ah sí? I et va fer il•lusió, oi?
-Sí, em va agradar. Diuen que em vindran a veure. A mi m’aprecia tothom.
-T’aprecia tothom, oi?
-Sí, però ara estic cansada i aquí estic dreta… vull anar a seure una estona.
-I em trucaràs tu?
-Jo? Avui no tinc bon dia.
-Què et passa? No et trobes bé?
-No tinc bon humor. Ja se sap. Hi ha dies que et lleves amb mal humor.
-Sí, és veritat. Doncs així si estàs dreta no et vul destorbar. Vés a descansar. Ja et tornaré a trucar.
-Si millor. Adéu.
-Adéu.
L’Aurora penja i, com sempre, com cada dia que truca i pot parlar amb la seva mare, comprova que en la veu de la seva mare no hi ha cap deix d’afecte. El meu germà, en el mes que fa que és a casa d’ell, l’hi ha girat el cervell, ha seccionat el lligam entre totes dues, l’hi ha substituït els seus propis pensaments i ara sent una mena d’animadversió cap a l’Aurora, com si ella representés una amenaça a la seva darrera possibilitat d’estar bé. Ell les separa a elles dues, i, encara que l’Aurora no en farà cas, ell li ha prohibit que vagi a veure la seva mare. I ella, la seva mare, en part ja ha deixat de ser d’aquest món, amb la voluntat perduda.
De nits l’Aurora no pot dormir i rememora el passat, l’origen d’aquesta enemistat aversiva que va fer que el seu germà es tornés un enemic desaforat i violent. El paper de la seva mare en tot l’assumpte, el paper de l’altre germà… Era el moment de rebre l’herència del pare, mort poc temps abans, i ells, aprofitant la manca de cobdícia d’ella, li volien arrabassar la seva part de l’herència. Però l’Aurora es va plantar. I, en la seva major part, no li ho van poder prendre. Però tot va quedar trencat per sempre, i la seva mare va estar sempre al costat dels nois, sacrificant-la a ella.
També pensa, de nit, amb el cor que li surt per la boca, amb una fiblada de perill que la fa panteixar, el darrer dia a casa de la seva mare, a Barcelona, el dia abans que el seu germà se l’emportés a casa seva, no per factors humanitaris, ni familiars, ni d’estimació o responsabilitat, sinó perquè volia vendre el pis on ella vivia, que era a nom dels dos germans.
I recorda la tendresa de la seva mare, quan l’Aurora li va dir que s’havia portat molt malament amb ella i la seva mare li va demanar perdó. I com, plorant, li va prometre que la trucaria cada dia.
Però potser aquesta era una altra estratègia perquè l’Aurora no s’hi oposés, perquè no toqués res de com estava, perquè no s’interposés entre ella mateixa i els assumptes que el seu germà portava entre mans.
-Mama, ja no ens veurem mai més –va dir entre sanglots l’Aurora.
-Com no ens hem de veure més? –va contestar la seva mare, amb una expressió meravellada que volia dir que no podia fer cabal del que l’Aurora li deia-. Sí que ens veurem més. Anirem a dinar, i a passejar…
-Però el Ramon impedirà que ens tornem a veure.
-Com vols que ho impedeixi?
-Com no ho ha d’impedir, si seràs a casa seva.
-Doncs ja vindré jo –tornava a dir sense solta ni volta la seva mare, que no podia anar sola enlloc. Potser ho deia, pensa ara l’Aurora, amb l’objectiu de neutralitzar els seus temors.
-I ara! Com has de venir, tu?
-Sí que vindré. I a la millor torno a viure aquí.
L’Aurora, que per atzar sap que el seu germà ja té mig emparaulat el pis amb un veí, s’estira els cabells.
Anirà a la casa on ara viu la seva mare i trucarà. No sap si l’obriran, però si l’obren està segura que no podrà entrar. Aleshores, què li restarà? Anar al Jutjat de Primera Instància, a posar una denúncia? Sap fins i tot a quin carrer és. Però, serà aconsellable, comptant amb el corrent d’indiferència que la seva mare li transmet per telèfon?
És possible que la darrera imatge de la seva mare sigui emmarcada al seu pis de Barcelona, el cabell blanc ben tallat i pentinat, estintolada al marc de la porta, tendra i plorosa, dient-li adéu amb la mà? Pot haver-hi res més horrorós, res més cruel al món si és veritat que aquest és el seu últim comiat?

Advertisements

One response to “Comiat

  1. UI, quin conte!!!, encara que , per desgràcia, passen coses semblants.
    Un relat ben tramat que sap arribar al cor del lector. M’ha agradat!

    Maria Teresa (Materile)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s