Oceà immens

Es trencava l’onada a l’oceà immens,
pervivies en mi, grandiós com tot el mar,
i el meu ésser alat et contenia complet
mentre nodries, tendre, els filaments més íntims.
Va durar un estiu, dins de les nits salvatges,
tresors se succeïen, absoluts, abastables,
exuberants creixien flors i arbres selvàtics
amb l’olor primigènia del començar d’un món.
Però va aparèixer el temps, indiferent a tot,
i amb un gest va plegar l’alta joia dels astres,
engolida al seu ventre, deglutida, acabada.
Insensible i mesell, el temps, amb una dalla.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s