Monthly Archives: febrer 2012

Escarni

La teva mà sensible restà a tocar del somni,
la joventut ardent sota el sol dels estius,
endinsada al món cíclic que fa rodolar els anys.
Però es va escapar la lluna cap al cel, cotonada,
i la nit es va fer boca de llop tancada,
amb rapaces voltant-te, nodrint-se del teu cor.
Indefensa, arraulida, amb aquella por atroç
que mai més va deixar-te, a cada dentellada
se t’escolava el somni. No te’n feies el càrrec,
i constant conjuraves, fervent com un infant,
aquella lluna jove, l’influx sota el que estares,
l’instant en què tocares el seu hàlit celeste.
Però es va quedar aturada la teva mà tan dolça,
buida d’aquella lluna, seccionada del somni,
dins la nit ominosa, fins desvitalitzar-se.
Sense cap rebel·lia, vas anar conformant-hi,
astorada que els astres no et llancessin cap corda
ni abaixessin la lluna, ni t’esperés cap alba,
ni cap final feliç vingués a rescatar-te
de l’ofec de la forca, dins la nit violentada,
tapats amb la mordassa els teus crits més agònics.
Però no vas rebel·lar-te. La teva por ferotge,
amb verí inoculada, va fer esbarriar el somni,
i vas oferir, oberta, a totes les rapaces
la teva carn formosa… fins esdevenir espectre.

Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Ull del temps

Impertorbable, l’ull del temps gira
penjant de l’alta volta del cel,
el temps etern que es difumina
per l’espai ampli, pertot arreu.

El seu ull compta la nostra vida,
els minuts minsos, els lleus segons,
i amb la greu dalla de la mort fàtua
d’arrel ens sega un dia del món.

Nou dia

Renaixia el dia,
suau, de mareperla.
La pell de drac del mar
sencera s’estremia.
L’aire sonor i alat
mormolava i somreia.
La llum, del tot vessant-se,
feia el ple a l’existència.