Poema inacabat

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel·lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel·lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva desesperada súplica.

Ull del temps

Impertorbable, l’ull del temps gira
penjant de l’alta volta del cel,
el temps etern que es difumina
per l’espai ampli, pertot arreu.

El seu ull compta la nostra vida,
els minuts minsos, els lleus segons,
i amb la greu dalla de la mort fàtua
d’arrel ens sega un dia del món.

Nou dia

Renaixia el dia,
suau, de mareperla.
La pell de drac del mar
sencera s’estremia.
L’aire sonor i alat
mormolava i somreia.
La llum, del tot vessant-se,
feia el ple a l’existència.