Esmorzar

Queia el sol iridiscent a la plaça,
el cel lluminós era just a tocar,
en l’aire tot net els ocells hi piulaven,
els arbres alçaven la saba vital.

Entre el temps sedós la pau s’hi gronxava,
jo era asseguda a una taula del bar,
pels punts cardinals la joia fimbrava,
cafès fumejaven entre els esmorzars.

Indígena

Giro damunt deixalles
i remeno la runa
amb una ala trencada.

Sóc la infància vençuda
d’un poble en captiveri,
la casa arrabassada.

Sóc la indigent sotmesa,
l’aprenent de fracassos,
la indígena humiliada.

Most diví

 

Pàmpol de parra et corona,
oh Bacus, el déu del vi.
jugues amb l’ànima humana
quan el seny s’ha enterbolit.

En una plana bromosa,
d’un cel confós i ennegrit,
voluptuós i amb consciència
convides al most diví.

Dins hi has posat una essència
que és part del teu esperit,
déu del vi i de la riquesa
que alliberes els sentits.

Deixatant-se al teu beuratge
se’n van senderi i trellat,
i llavors l’espècie humana
creu en la felicitat.

Boirós és el teu missatge,
d’un voraviu enganyós:
lleuger fas tornar tot ésser
dins la seva pesantor.

L’home no pot sospesar-se,
ni ell mateix ni el seu entorn;
ja no respon a paraula,
ni a judici ni a raó.

I així, perdut tot albiri,
pres per la teva escalfor,
té cabòries i deliri,
se li entortolliga el món.

I de resultes del caos
comença de veure-hi clar:
In vino veritas, deien
nostres familiars romans.

I s’adona que tot límit
no és res més que condició
que marca per erigir-se
la dea de la raó.

Deixem-la, doncs, reposar,
en les estones de gresca:
que la festa prengui part,
que Bacus mostri l’ensenya!

Platxeriosa, la virtut
amb el vi prest es deslliura;
que la saó del raïm
fermenti en la nostra vida.

Pòsit de l’arrel llatina,
de la grega, de l’etrusca,
tu, vi, ets ofrena divina
que neix dins de la cultura.

Fem-ne, així, cultura, doncs,
i sapiguem escandir-lo;
prenguem de Bacus els dons
i no deixem d’enaltir-lo.

Però, ull viu, que el jocós déu,
vol jugar al gat i a la rata;
no li donem nostre feu:
fem que ell sigui la comparsa.

Pont romà

S’encaua el riu entre gorgues,
un pont de ciclop s’alzina,
fort s’arrapa tot un poble
sobre un fondal de vertigen.

Nius d’ocells sobre espadats,
resistint segles i abismes,
seny i cor desafiant
la colossal geografia.

Encara Roma batega
entre els avencs i els afraus,
fins a aquest confí de terra
escampa civilitat.