Galeria

Planeta de colors

Jo era al costat de la Lloll, una amiga que feia poc que havia tingut un disgust i em sabia greu que la poesia fos tan dolenta. Érem en un acte a la llibreria Fèmina, que només editava obres de dones, i la petita sala d’actes donava fe d’aquest axioma: hi devia haver una trentena de dones, tret de dos homes, un dels quals era l’operador del vídeo que s’estava gravant i l’altre l’editor. Al missatge que dies abans va arribar ala Llollper correu electrònic especificava que l’acte constaria de la presentació d’un llibre de poesia, d’una performance i d’un pica-pica, per la qual cosa, en el seu conjunt, prometia. Totes dues ens dedicàvem a la poesia des que érem joves i totes dues n’havíem publicat tant en llibres com en altres formats, i qualsevol esdeveniment relacionat amb la poesia per a nosaltres era una festa. I, d’altra banda, pel que fa aquest acte,la Llollhavia manifestar explícitament que li agradaria anar-hi. Potser jo hagués preferit fer una altra cosa on hi poguéssim trobar homes, també, però com que sabia que ella estava trista i jo volia fer-li costat, immediatament li vaig dir que comptés amb mi.
I bé, allà ens trobàvem, presoneres en aquella sala, ja que érem assegudes a les cadires del costat de la paret i pensar en la possibilitat d’aixecar-nos per marxar era gairebé una quimera. A més de violentar les persones de la nostra filera, això hagués suposat també trencar amb la dinàmica de l’esdeveniment, que estava en plena execució, i, en definitiva, fer un tort considerable a aquelles persones que, després de tot, ens acollien, i que al capdavall tampoc no se’n mereixien cap.
Com ja he dit, havíem anat a parar allà gairebé per casualitat, i havíem arribat just perquè abans havíem anat a prendre un cafè i ens havia passat l’estona. O sigui, que del que allà s’hi havia de coure no en sabíem res. I ara, en canvi, només que es va començar a recitar allò que s’anomenava poesia ens havia caigut l’ànima als peus: uns renglons de mal gust, tòpics, dolents, incongruents i, per acabar-ho d’adobar, pamfletaris. El tema era l’ecologia i el compromís humà que comporta. Déu meu! No havien passat ni cinc minuts que la meva amiga i jo ja ens havíem fet uns quantes mirades d’intel·ligència per comunicar-nos la nostra sorpresa i el nostre disgust. Finalment, davant la cara d’astorament dela Llolljo li havia picat l’ullet, tant per treure ferro al tema com per fer-li veure que ens tocava carregar-nos de paciència.
Em vaig fixar en l’aspecte de l’autora: era una dona d’una quarantena d’anys, de cos desgairat, vestida de dalt a baix de negre. Només destacava, damunt el pit esquerre, un arc de Sant Martí semicircular. Tenia un rostre de faccions rodones gens desagradable, envoltat per un cabell negre escarolat, però la seva mirada semblava tan fosca com la seva veu.
Em vaig girar a fer una ullada: totes les amigues de l’autora devien ser a la sala, ja que totes aquelles dones duien el llibre a la mà i escoltaven extasiades la gasòfia que ens anava lliurant l’autora amb la seva recitació. A la fila del darrere em vaig fixar en una de les dones, amb un mocador força extravagant al cap, que s’escoltava els poemes com si es tractessin d’una veritat revelada. Em va sorprendre, però no en vaig fer gaire cabal.
La cosa anava per llarg, perquè hi havia tres dones més assegudes a la taula circular de la tarima, cada una a punt per oferir-nos el seu discurs sobre les excel·lències del llibre.
Val a dir que tot aquell donam allà concentrat feia patxoca: n’hi havia d’edats diverses, vestides de manera casual però curosa, cada una amb un toc personal i exòtic, abillades amb adorns acolorits, com barrets, diademes, passes, mocadors, penjolls, que les distingia per separat, però que en conjunt feia que es poguessin identificar dintre d’un mateix grup.
Davant meu s’hi asseia una senyora gran, amb un collaret de lapislàtzuli meravellós. A la seva falda reposava el llibre de poesia, que vaig veure que duia per títol El blat corcat del femení reialme, que més aviat esgarrifava. Vaig fer un lleu toc a l’esquena de la senyora i l’hi vaig demanar. Ella, ben presta i somrient, me’l va deixar. Així és com em vaig assabentar que l’autora era membre de Planeta de Colors, una mena de grup feminista que advocava perquè tota la societat tornés a la pagesia com a solució de tots els mals. En aquell moment, la poeta recitava el pitjor dels seus anomenats poemes, que feia així:

…perquè quan totes nosaltres,
amb càvecs i aixades,
recuperem els terrenys
de les gasolineres pudents
aprofitant la imprevisió
del poderós corruptor…

Al meu costat, emès perla Lloll, es va sentir un esbufec incontrolat. Jo li vaig acostar el llibre i li vaig assenyalar la línia de la pestanya on deia allò del Planeta de Colors.
Ellaem va ferunamirada incrèdula. Va acostar els llavis a la meva orella i em va dir:
―Ens hem ficat enmig d’una secta.
En aquell moment la sala va esclatar en aplaudiments. Tantla Llollcom jo vam tenir un sotrac. Vaig mirar al voltant i em va agafar una mena de por: a la majoria d’aquelles dones els queien llàgrimes dels ulls, sens dubte per la suposada grandesa de tot el que s’havia recitat. Immediatament començaria el torn d’una de les ponents.
―És hora de tocar el dos –vaig dir a l’orella ala Lloll.
Ella per tota resposta va recollir les seves coses i es va aixecar. Jo la vaig seguir. Els aplaudiments ja s’havien acabat i s’havia tornat a fer el silenci. En aquella sala plena d’un fervor malaltís, tan dens que calia una destral per tallar-lo, el fet d’aixecar-nos va crear una gran indignació. Les dones que vam fer moure i recular al seu seient van mostrar un aversió evident, i totes les mirades de la sala eren d’odi veritable, comptant, a més, que la ponent que tenia la paraula s’estava esperant a què poséssim fi a aquell colossal destret que estàvem creant.
Amb el cor petit, vam aconseguir el passadís, però no ens va ser tan fàcil desaparèixer d’allà sense deixar rastre. La dona del mocador extravagant, asseguda a la cadira de la darrera fila, es va aixecar a l’acte i ens va seguir fins a la porta, gairebé estalonant-nos i repetint:
―És la gent com vosaltres la culpable de tots els desastres ecològics. Vosaltres sou els culpables. Vosaltres els permeteu…
Amb l’atabalament, vam obrir una porta que no era la de sortida i vam anar a petar a una habitació de mals endreços. Vam haver de recular i així aquella dona ens ho va poder repetir, exhalant-nos el seu mal alè a la cara, fins a la mateixa extenuació.
Quan finalment, alleugerides, vam sortir al carrer, ens va costar tornar a reconèixer Barcelona.
Em sabia greu de debò perla Lloll, trista com estava pel que li havia passat. Però va ser ella mateixa qui em va agafar per l’espatlla i em va dir que em convidava a sopar. Jo li vaig dir que ja pagaria jo, i així, xino-xano, ens vam encaminar cap al Born, discutint sobre quina de les dues es faria càrrec del compte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.