Noia en bicicleta

Semàfors de ciutat
encesos al vespre fred.
S’aviven els colors de l’avinguda,
botigues i cafès.
En l’última intimitat
del dia que declina,
una noia espera obrir-se pas
en un món que desafia.

Els tres músics

Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.

Porto

Port i pastissos
i llargs carrers humits,
ciutat marina
de mosaics i raïms,
al pendent fondo
on lluu com l’or més fi,
el riu navega
fins l’oceà embravit.

Terra mullat
de la pluja del nord,
l’Atlàntic xoca
contra espadats i cingles,
les vinyes creixen
al llarg del Douro d’or,
les barques gronxen
el vi de Porto en tines.

Olor de mar,
salabror i salines,
tota la nit
les gavines xisclant,
pica l’ullet
el sol durant el dia,
la lluna es renta
en el riu incessant.

Els ponts s’eleven
reverents, fent rodona,
damunt les vores
del musculós cabal,
les barques passen
amb les veles airoses,
les caves desen
la riquesa ancestral.

Orquestra de jazz

Corria el temps
respirant a través d’un saxo baix,
calent, lluent
com el so d’una orquestra de jazz.
Íntimament,
era la carícia d’unes mans fragants
tocant l’arrel
dels fràgils filaments més endinsats.
Batia a l’eix
del món ardent girant sempre constant
intensament,
dins de l’aire commòs, palpitant.
Feia l’olor
de la brotada nova del fullam
sota la pluja
d’una nit selvàtica i carnal
Es cabdellava
en la claror dels nostres cossos nus
en l’alta flama
on crepitaven el mesc i l’atzur.
Va córrer així
el temps cabdal, la meva joventut
de comptats anys,
vitals, vessants com ja mai més, amb tu.

Univers visible

Ull delicat
com ombrel·la xinesa,
cilis radials
t’enramen les pestanyes,
i el nervi intern,
d’una espiral perfecta,
transvasa llum
de l’astre sol a l’ànima.

Pupil·la encesa
per la claror vessada,
sol nou nodrint-se
irradiant de ple l’iris,
sencer, el món,
revelant-se en imatges,
en mòbil vida,
en univers visible.

Enlaira’t

Tiba la teva corda arran de cel
i deixa-la-hi de per vida lligada.
No davallis cap al terra erm,
sinó vés-te’n amunt
i enlaira’t.

Queda’t a l’interregne de la llum
on móns nous volen néixer i esclaten,
on ningú no et podrà posar arreus,
resta allà, a recer,
i enlaira’t.

Entre els músculs del vent tria estar,
amb núvols viatgers ben curulls d’aigua,
prop la llum que obre sempre el llindar
fes estada fervent
i enlaira’t.