Selves macerades

Vents, remolins escombren les fulles d’arbres seques
amb alens d’energia, i una pluja a gotasses
deixa un altre cop neta la ciutat que camines.

Passió de mar als llavis, la mirada concisa

de jove guerrillera, amb un tèrbol beuratge

de selves macerades. El teus rulls negres l’aire

fa voleiar feréstec per un nord sense xarxes,

i la brúixola incerta que mous amb un bat d’ales

assenyala les nits on desfer-me amb tu en flames.

Sol meridional

La llum senyoreja
amb el teu embat
l’ampla terra verge.

Es fa l’ombra espessa
al teu flanc celat,
brillantor i brunesa.

Festeges la terra
amb ardor d’amant,
i ella es ret encesa.

Cap a tu s’orienta
el nervi vital
de la vida estesa.

Del teu bat s’eleven
civilitzacions
amb solars empremtes.

Vagó de nit

El vagó em torna a casa,
desolat com el dia,
el silenci em circumda
entre estrèpit de vies.
Vindran els passos secs
en la nit neguitosa,
el camí costerut
entremig de la fosca.
El llum elèctric nu
de quan arribi a casa
i el solitari llit
sobre l’abisme intacte.
L’endemà que no esborra
el diumenge sense esma,
aquest no-res tan pobre,
estàtic, que anorrea.

Sens màcula

Això és en el temps feliç,

quan dia i nit

nodreixen tendreses i paraules

en el llenç del cos polit,

l’ànima com un crepit,

lliurant-se.

Mirallejant eternament la claror

en la nuesa més fonda i contrastada,

on el cos duu per nom només amor,

vessant secrets extrems,

incandescents,

sens màcula.

Cap malvestat

Sonen les veus al fons
del dia clar i alegre,
el tren corre estacions
enmig del bosc feréstec.
Hi ha vessants de claror,
els pins ben alts es drecen,
m’espera un recer clar,
cap malvestat, projectes.