Galeria

Somnis sense complir

     cafè de l'òpera pintura 235346567 tallada

El va veure dret a l’entrada del Cafè de l’Òpera, en posició d’espera, el cos com enravenat, els ulls vidriosos, l’expressió realment de penjat, i amb aquella gorra de llana estrafolària que el feia semblar un pidolaire a punt de parar la mà. Li va venir una sensació d’angúnia, però va caminar cap a ell i el va saludar somrient, sense acostar-se-li gens, però, ni fer-li el petó que sabia que ell estava esperant. Ell també es va mantenir distant, a l’expectativa.

―Què hi fas aquí fora? No entres? –li va preguntar.

―Acabo d’arribar –va respondre ell, amb aquell català mig parlat, de deix italià.

Però ella no se’l va creure i no li va agradar que no l’esperés a dintre. Aquesta era una altra cosa que ara afegia una mena d’estranyesa anguniosa a tot el que de cop envoltava el personatge. I això que havia estat ella qui aquesta nit l’havia convidat al concert.

―I què, doncs, entrem? –li va preguntar.

Ell va assentir.

Es van asseure a una de les taules rodones de vora l’entrada, en aquell cafè mig buit de dos quarts de nou del vespre. Ell es va treure la gorra, i els cabells, mal lligats amb una cua, li van quedar esborrifats, amb grenyes electritzades que apuntaven en diverses direccions. La seva expressió era de total abatiment, com anihilat per un sentiment de frustració. En aquell moment ella es adonar que la distància era insalvable.

Es tractava d’una trobada plantejada prèviament com a amorosa, després d’haver passat una petita història de coneixença, dos dies abans, que començava en un ball calorós de Ciutat Vella, el convit d’ell a sortir a fora, a la nit freda, el comentari d’ella d’anar a fer un cafè i la invitació d’ell d’anar a prendre’l a casa seva. Vivia a Ciutat Vella mateix, prop de la plaça Reial, i no calien gaires passes per arribar-hi. Agosarada com era, sempre a punt per conèixer el que s’amagava més enllà de la realitat aparent, ella de seguida li va dir que sí. Ell no li provocava cap sensació negativa, i li havia agradat com se li havia acostat, el fet que era italià, com havien parlar planerament, com li havia posat la mà al maluc. Ella, per mostrar-li que l’acceptava, li havia posat la mà damunt la seva, i així havien ballat una estona curta. La roba d’ell feia olor de romàtic, però ella va atribuir-ho al fet que vivia sol. La música era fantàstica i era la principal via de comunicació. També li agradava el seu cabell ros, la cua informal que duia, el jersei gruixut de llana, inadequat però bonicament estampat en vermell, els ulls blaus brillants i, en conjunt, el rostre regular, amb una barba vermellosa. El fet que li hagués dit que tenia quatre fills li donava confiança.

Quan van sortir a fora van passar per davant de l’Ocaña, el gran cafè vidriat que fa cantonada amb un dels carrerons de la plaça Reial, on ella havia estat abans, sola, envoltada de taules animades i alegres, prenent una tònica i fent els mots encreuats del diari. Ara, un parell d’hores després, la seva situació s’havia transformat: caminava al costat d’un home que podia ser interessant i amb qui es posava d’acord per complir junts alguns projectes. Potser també podrien complir junts alguns somnis, va imaginar. Fins i tot va pensar que allà potser s’acabaria la seva anguniosa època de conca.

Ell la va agafar per l’espatlla i se li va acostar per fer-li un petó, però ella el va frenar. Encara no sabia si li acabava d’agradar, i de moment no el desitjava gens.

Van fer giragonses per alguns carrerons mig il·luminats, on ella, tota sola, de nit, no hi hagués posat els peus, i al final van arribar davant una portalada de fusta. Ell es va avançar per obrir-la.

―És aquí –va dir.

L’entrada era espaiosa, polida, de parets graciosament decorades, pintada de nou. Li va fer bona impressió. Van anar pujant per l’escala blanca i les portes pesants de fusta dels pisos eren pintades d’un granatós brillant. Li va seguir fent bona impressió.

―Després t’acompanyo al metro –li va dir ell.

―Sí, millor –va respondre ella.

Quan va obrir la porta del seu pis, ella es va trobar en un espai a mig construir.

―Està desordenat –va dir ell, amb un deix de preocupació.

―No pateixis, casa meva està pitjor –va comentar ella per tranquil·litzar-lo.

Només entrar, ja s’era a la cuina, realment desendreçada, i davant s’obrien dues habitacions sense portes, moblades només amb un llit doble cada una, cada llit tapat amb un edredó. Al mateix espai de la cuina hi havia un estenedor on s’assecava la roba.

―És teva, la casa? –li va preguntar.

―Quan acabi de pagar la hipoteca –va respondre ell amb un gest vague.

A mà dreta de la cuina, amb l’espai just per a una taula arrambada a la paret i tres cadires, hi havia el bany, amb la porta mig oberta, a simple vista brutós.

Ell es va posar de cop una mà al front i va dir:

―No tinc cafè.

―No passa res –va respondre ella―. Tens te?

―Tampoc.

Ell va obrir la nevera. Li va ensenyar un cartró encetat de suc de poma, però ella va fer que no.

―Prefereixo aigua –va dir.

Ell va agafar dos gots llargs, els va esbandir sota l’aixeta i hi va posar aigua d’una garrafa.

Com que només hi havia estufa a un dels dormitoris, ell la va convidar a entrar-hi i a asseure’s a l’espona del llit, de cara al feix d’escalfor. Ella es va estremir de la solitud aclaparadora d’aquell lloc, de la seva vida sòrdida, del xivarri del carrer, just a la porta del bar de baix, a sota mateix de la cambra.

―Els meus fills viuen al pis del costat –va dir ell.

―Amb la seva mare? –li va preguntar ella, alleugerida perquè ara semblava que minvava una mica la sensació d’abandonament.

―Sí.

―Fa gaire que t’has separat?

―Tres anys.

―Quina edat tenen, els teus fills?

―El més gran en té quinze i la petita vuit. El primer és un nen, i darrere van venir tres nenes.

Ella volia preguntar-li perquè havia tingut tants fills, però no li va semblar adient. Potser alguna cosa se li havia escapat de les mans en algun moment de la seva vida, va pensar, fins arribar a la desolació en què vivia.

―La teva dona, treballa?

―Sí. Té una parada d’artesania al final de la Rambla, i li va molt bé.

―Però només s’hi posen els caps de setmana, no?

Ell va assentir.

―Però així i tot guanya prou –va dir

Tot seguia semblant precari, aguantant-se per fils, i, entremig, les quatre criatures per pujar.

―M’has dit que feies de taxista. Et va bé?

―No bé, però faig el que puc.

―Has treballat avui?

―Sí.

―És teu, el taxi?

―No, treballo com a assalariat. I a tu, com et va?

―Amb les traduccions? Normal, bé, no em queixo. M’agrada molt, la meva feina.

―Molt bé.

―Saps que jo volia trobar un amic italià? Pensava que m’ajudaria a millorar la llengua.

―Només tradueixes de l’italià?

―Bàsicament. Vaig començar amb contes infantils, però la traducció d’obres literàries m’agrada molt més. Tu, llegeixes?

Ell va assentir amb el cap, però ella ho va dubtar. En aquell pis tan desmantellat no havia vist ni un sol llibre enlloc. A l’habitació, amb un armari encastat, fora del llit i l’estufa no hi havia absolutament res més.

Entretant, ell s’havia estirat. Semblava esgotat, sense esma, abaltit.

―Vine –la va convidar.

Ella no es va moure.

―Escolta, he de marxar aviat. I també he de trucar al meu fill –va dir, buscant el mòbil a la bossa demà.

Quan el va trobar va veure que el seu fill l’havia trucada des del mòbil de la seva xicota. Ell de moment anava sense perquè se li havia espatllat feia poc. Va marcar el número. Va respondre la noia i li va dir que el seu fill just ara se n’havia anat. No duia la bicicleta, i sabia que a peu trigaria una mitja hora a arribar a casa.

Un cop va penjar, ell la va estirar pel braç. Ella tenia mitja hora. Després trucaria al seu fill al telèfon fix de casa. Es va deixar portar. Es va estirar al seu costat i ell la va abraçar i li va acariciar els cabells, sincopadament.

―Ara em diràs quants anys tens? –li va preguntar ell.

―Ah, no. Ni pensar-ho.

―Per què?

―Perquè t’enganyaria. Tu, quants en tens?

―Vaig néixer al 66.

Ella havia nascut deu anys abans. Va calcular a l’acte que ell en tenia quaranta-sis.

―Quants me’n fas, a mi?

―Doncs els mateixos que tinc jo.

―Bé, algun més i prou.

―Algun més? Quaranta-vuit?

―No.

―Quaranta-nou.

―No.

―Ja has fet els cinquanta?

―Sí. Però ho deixem aquí.

―Està bé.

―Escolta, em sembla que me’n vaig –va dir ella, seriosa, al cap d’un moment.

Ell la va estrènyer més fort.

―Fes-me un petó –li va demanar.

―Un petó? –va preguntar-li, alhora que s’adonava que precisament era així començava tot.

―Sí, un petó ―va repetir ell.

―D’acord. Però no me’n recordo.

Li va fer el petó, lent i llarg.

―I dius que no te’n recordes? –va dir ell, una mica perplex.

―No gaire, no. Però és que això és massa ràpid, per a mi.

―És ràpid… sí. Per què dius que no te’n recordes?

―Perquè fa temps que no faig petons.

―Quant?

―Un any.

―Un any? –va preguntar, alarmat―. Però la relació íntima és molt, molt important.

―Sí, oi? –va respondre ella, mentre pensava que què li havia d’explicar ell. Com si ella no ho sabés―. Però has de trobar la persona idònia, oi?

―Vols dir que no files massa prim?

―Potser sí –va respondre-li, sincerament.

Es va incorporar i va tornar a agafar el mòbil. Va marcar el número de casa seva però no va tenir resposta.

―No contesta, el teu fill?

―No, encara no.

Ell va tornar a abraçar-la i a acariciar-la, amb una intensitat més sexual. Ella no el va rebutjar, però no el seguia.

―És massa ràpid, per a mi. Encara no et conec, i encara no hi ha hagut temps perquè naixés res.

Ell es va aixecar la camisa i va deixar al descobert el pit i la panxa, dolçament peluts. Ella va acariciar-lo.

―M’agrada el pèl –li va dir, comprenent el caliu que ell necessitava―. Però ja t’he dit que he de marxar. No puc deixar el meu fill sol, aquesta nit.

―No m’has dit que té disset anys?

―Sí, però no li he dit res i no el puc deixar abandonat.

―Està bé. Jo prefereixo que et quedis, però si vols marxar, t’acompanyo al metro.

Ella es va sentir entendrida, i va tornar a acariciar-lo.

―Per què no et despulles? –li va proposar ell.

Ella va caure en què perquè passés alguna cosa calia despullar-se. No li desagradava la idea, sobretot ara, que li pesava la barbaritat de temps que no estava amb un home. Ara en tenia un a punt que no li desagradava, que li oferia el seu cos per jugar.

―Que em despulli?

―Sí.

―Doncs sí.

―Sí? ―va respondre ell, una mica indrèdul.

―Sí –va dir ella, incorporant-se.

Ella es va aixecar i es va estirar el vestit cap amunt. Ell es va incorporar darrere d’ella. Després de treure’s els sostenidors, ell li va acariciar els mugrons. A ella tot li semblava el més normal del món. Després es va treure les mitges i les calces i ràpidament es va anar a colgar sota l’edredó.

―Ara despulla’t tu –li va dir a ell.

Ell va deixar aparèixer la blancor del seu cos nu i bonic. Es va estirar damunt d’ella, besant-la, i després va anar cap al seu sexe i la va xuclar una estona. Ella va començar a sentir un plaer lleuger i espasmòdic, però no estava preparada per deixar-se anar.

―Vine –li va dir, estirant-lo cap al seu cos.

Ell li va besar els mugrons. Ella es va escapolir un altre cop.

―Prefereixo escalfor, de debò –va dir.

Ell li acaronava el cabell i fregava el seu cos contra el seu.

Ella li va agafar el sexe amb la mà i el va acariciar. Ell es desfeia en gemecs.

―Tens preservatius? –li va preguntar.

―Sí ―i ràpidament en va treure una capsa de sota el coixí.

Un cop ell va tenir el preservatiu posat, ella va ajudar-lo a penetrar-la. Va comprendre llavors que d’això era del que se sentia més òrfena, de la intimitat d’un home damunt seu, furgant-la, i de l’acceptació i el plaer implícits en aquest fet. Just quan ella començava a sentir plaer, la intensitat d’ell va créixer ràpidament, fins que de sobte es va ensorrar. Ella va comprendre que ell havia arribat al final.

―Perdona –es va disculpar ell―, és que sentia molt de gust. No m’he pogut aguantar.

―No passa res –va respondre ella.

―Em sap greu –va repetir ell.

―No passa res. Tot va bé.

Ell va tornar a buscar el sexe d’ella i va començar a llepar-lo. Ella el va tornar a estirar cap amunt, el va besar de ple a la boca i va fer que jagués al seu costat, abraçant-lo.

―Vine. Descansa ―li va dir, mentre li feia carícies al llarg del cos.

El respir d’ell es va anar fent més lent i profund. Després van passar una estona abraçats, acariciant-se, entrant en confiança. Les carícies d’ella eren més sentides, més completes, més intenses. Ell estava com deixatat.

―Abans m’has dit que has viatjat sola. On has estat? –li va preguntar més tard.

―Sola? A força llocs… però sempre per Europa.

I li ho va explicar alguns petits relats apassionats dels seus viatges. Després li va preguntar a ell on havia estat.

―Jo quan era jove vaig viatjar sol a l’Índia, al Nepal, a Indonèsia…

―Ah sí? Explica’m…

I ell va comentar algunes coses que havia vist. Però tot el que anava dient, ella ho trobava dissipat, sense vigor, sense esma.

―Tenies diners, per viatjar?

―Sí, treballava de paleta a Milà. Treballava mig any i l’altre mig any viatjava. També he estat a Amèrica del Sud…

A ella li agradava realment aquest concepte de vida. Coneixia perfectament les inquietuds i els somnis que comportava, que eren els mateixos que els de la seva època. I que encara tindria, si el món no hagués canviat. I alhora pensava en l’abisme que s’obria entre l’home jove que ell havia sigut, ple de fervor, i la sordidesa a la qual havia arribat la seva vida. I per afegidura amb la càrrega de quatre fills per pujar. Per un instant la va assaltar el pensament que potser entremig hi havia algun fet més terrible, la davallada a algun món més obscur. Però l’impuls de posar-se en contacte amb el seu fill la va distreure.

―Escolta, ara sí que he de trucar –va dir.

―Està bé. Si vols, et pots quedar a dormir. Jo demà m’he de llevar a dos quarts de sis, però tu et pots quedar.

―Moltes gràcies. Prefereixo tornar a casa.

Després de parlar amb el seu fill, ella es va tornar a vestir. Ell també es va vestir i van sortir a la nit. Ell li va agafar la mà i la va acompanyar per l’entrellat de carrers, fins anar a parar al carrer Escudellers, directe a la Rambla.

―No cal que pugis fins al metro. Vés a descansar, que s’ha fet tard.

―Em dones el teu telèfon?

―Sí, és clar. Però, em trucaràs?

―I tant, que et trucaré!

Ella li va donar i ell el va apuntar a l’agenda del mateix mòbil.

―Et faig una perduda i així tindràs el meu.

―Molt bé.

En arribar al mig de la Rambla, ella el va abraçar.

―Bé, bona nit –li va dir.

―Escolta, un altre dia ho farem amb més temps, més tranquil·lament… –va dir ell, amoïnat, abraçat també a ella.

―No pateixis gens. Tot ha estat bé. Ja ens veurem –es va acomiadar.

Mentre baixava l’escala del metro ella va pensar que ell era un home extremadament sensorial, que sabia perfectament el que volia, i que necessitava tenir la seguretat de poder viure una intimitat plaent i completa amb una dona. Ella també ho volia, però volia també altres coses: una altra vivor intel·lectual, un cert alè de prosperitat, una dinàmica més àgil i lliure… però va pensar jo ho seguiria esbrinant.

L’endemà al matí, un missatge seu al mòbil: “Bon dia, com va anar la tornada ahir? Em va agradar molt la teva companyia. Que tinguis un bon diumenge. Petons”.

Ella el va rebre amb un cert desassossec. Notava que, en el fons, tot el que havia passat no era de debò el que desitjava, i tenia una certa sensació de forçament que no volia reviure. Però volia fer encara un petit pas més per acabar de saber qui era ell.

No li va respondre fins a la tarda: “Hola. Ahir tot va anar bé. Espero tornar-nos a veure la propera setmana. Ja et faré un truc. Una abraçada.”

I ve’t aquí que ara s’asseia a la mateixa taula amb aquell personatge, dins del Cafè de l’Òpera, sense res a dir-se, amb una sensació cada cop més gran de rebuig que esclatava dins d’ella. Ara li semblava incomprensible la relació que havia tingut amb ell dos dies abans.

―Has sopat? –li va preguntar.

―Sí, he menjat una mica. He fet el sopar per als meus fills, també.

―Després de treballar?

―Sí.

―Quantes hores treballes?

―Dotze, de sis a sis.

Ella es va consternar.

―Això són moltes hores. Deus estar cansat, ara.

―Sí. Però avui hi ha hagut poca feina.

―I si hi ha poca feina, tu guanyes menys, o sempre tens el mateix sou?

―Guanyo el cinquanta per cent del que treballo. L’altre cinquanta per cent és per a l’amo. Però a més jo he de pagar el gasoil.

Ella va intentar imaginar-se quina devia ser la vivència i la percepció del món d’una persona que es passa dotze hores dins un taxi. Va pensar que ella no podria suportar aquesta mena d’alienació. No li estranyava que ell donés aquella imatge d’acabat.

Ara no sabia com seguir la conversa. Ell tenia una expressió tan ensorrada, amb les galtes penjant, que feia por. Ella va pensar, tal com se li havia acudit vagament abans, que enmig de tot potser hi havia alguna història de drogues.

Se’ls va acostar el cambrer i van demanar dos tallats. D’una taula del costat els va arribar una glopada densa de fum de tabac. Ella va ventar l’aire amb la mà.

―Que desagradable. I pensar que jo també havia fumat. Havies fumat, tu?

―El que?

―Tabac.

―No, no podia. Tenia asma.

―I altres coses?

―Tampoc. No podia.

―Doncs jo vaig fumar tabac durant deu anys i em va costar moltíssim deixar-ho.

―Ho has deixat fa poc?

―No, fa més de vint anys, per sort. Tres abans de quedar-me embarassada.

―Jo mai no he tingut problemes amb el tabac. Amb l’alcohol, sí.

Ella va tenir una sensació d’aprensió definitiva i va comprendre de cop el que ja havia intuït: que el seu estat, més enllà de la duresa de la feina, tenia a veure amb alguna addicció.

―Amb l’alcohol, sí? –va preguntar.

―Sí. No estava mai borratxo, però necessitava beure.

―Encara et passa ara?

―No, jo mateix vaig controlant. Però abans era una mica alcohòlic.

―No s’és una mica alcohòlic. S’és alcohòlic o no se n’és.

―És veritat. Però ara controlo més.

―Va ser per això que et va deixar la teva dona? –va preguntar ella, pensant que per res del món es ficaria en un merder com aquest.

―Crec que sí ―va dir ell, els ulls clavats a la paret, com esmaperdut.

Els dos tallats fumejaven a sobre de la taula.

―Et ve de gust anar al concert? –li va preguntar ella, sense poder desfer-se de l’angúnia que sentia.

―De què és, el concert? –li va preguntar ell.

―És música de jazz.

Tres dies després de la seva trobada, ella l’havia trucat i l’havia convidat a anar a la sala Jamboree. Ell, arrossegant la veu esmorteïda, li havia dit que sí, que li venia de gust veure-la. Però amb les poques paraules que havia pronunciat, ell li havia transmès una profunda sensació negativa. Ella, immediatament, es va mig penedir d’haver-lo convidat.

Es va prendre el tallat a glops, mentre pensava que havia de desfer-se, tan de pressa com pogués, d’aquella història. Va buscar el mòbil dins la bossa de mà, com si li hagués sonat. El va agafar i va fer veure que llegia un missatge.

―Ui, em sap molt de greu, Salvatore, però he de marxar. El meu fill m’escriu que s’ha deixat les claus de casa.

Ell la mirava amb els seus ulls envidriats enmig d’una expressió d’orat.

―Potser millor, oi? –va continuar ella―. Així podràs descansar. Al tallat ja et convido jo.

―No cal.

―Sí, home, i tant.

Es va aixecar per anar a pagar. Ell es va encaminar cap a la porta, amb aquella gorra de boig.

Quan ella va sortir, ell l’esperava a fora, igual que en el moment que s’havien trobat. Ell va aixecar una mà i amb dos dits va pinçar-li la galta, com un simulacre de carícia.

―Fes-me un petó –li va dir de sobte.

―No, no em vulguis forçar, sisplau –va dir ella, escapant-se–. No em sento bé.

Va fer unes quantes passes en direcció a la Rambla, i després es va girar per dir-li adéu. Però ell ja s’havia gairebé fos entre els vianants de la nit.

Ella va respirar alleugida, però mentre caminava Rambla amunt li va tornar la sensació que havia caigut en una rasa profunda, en el terreny aclaparador dels somnis que mai no es compleixen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s