Monthly Archives: maig 2013

Joc de cartes

Paul_Cézanne Els jugadors de cartes (1892-95)0

En la pau de la tarda tranquil·la,
quan els arbres traspuen verd i ambre,
la claror cau potent i concisa
i en colors poderosos s’encarna.

En el goig de la tarda rotunda,
dins el bar, asseguts a una taula,
dos bohemis amb el seu temps juguen
apostant-se’l a un joc de cartes.

Abisme

pont damunt la boira jpeg0

Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.

No hi designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.

Dolces mans

carícia de mans0

Dolces mans
que guareixen el món
a ple sol
amb profundes carícies.

Dolces mans
que són tot el consol
de l’amor
que el viure necessita.

Terra catalana

Espriu de jove

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Musa estàtica

503px-Jan_Vermeer_van_Delft_01100

A dintre de la cambra
s’hi mou sencer el país,
i entre aquests quatre murs
totes les arts hi creixen.
Però sols de musa estàtica
m’hi vols només a mi,
mentre que em vas pintant
davant de la finestra.
Ja veus, em fa vergonya
que s’obri el decorat
on jo no sóc res més
que simple musa teva.
Altres dones, davant,
passen i van mirant
sense fer comentaris,
corpreses i discretes.
Respiro fondament
i deixo caure el mant.
–Què tens?, tu que em preguntes.
–Una rampa a l’esquena.
–Tu, que aquí representes
la més alta beutat?
–dius ara, amb el pinzell
ple de pintura fresca.
–Sí que és tot un honor,
però m’has de disculpar,
que tinc una altra feina.
–I quina feina és?
–La de viure en funció
de la meva volença.