Terra catalana

Espriu de jove

Dedicat a Salvador Espriu

Amb les humils paraules del dolor,
home discret i sense somnis,
temptejaves de dir
l’esclavitud del meu poble.

Home penetrant i fi
que dins la còrpora humana
mantenies amb cremor
el continent d’una pàtria.

En aquell vast setge d’anys,
quan ens corsecàvem d’ànsia,
els teus versos mantenien
la torxa de la proclama.

Quan la llengua era prohibida
i érem escarnits a casa
tot el tresor dels teus versos
es desplegava en rotllana.

Perquè sabies que vèncer
és sobretot resistir,
que dintre l’enviliment
cal escoltar el vent i els arbres,

les prades, que diuen “terra”,
i aixecar-nos com muntanyes,
i mirar al lluny d’on venim
i saber que som la fletxa.

Anys de calendaris morts
d’on queien, seques, les fulles,
mentre l’embrutiment orc
assetja amb odi a les urpes.

Feixucs passaven els dies
embolicats amb draps negres,
i tu el cor amb el dolor
encès com una foguera.

Llavors amb mans de gegant
aguantàvem les arrels,
persistint, sabent que viure
és l’únic requeriment.

No s’aturava la vida
com no aturàvem la parla,
com al pòsit fons dels dies
aprenen els nens les paraules.

Pans i peixos es multipliquen
sorgits a les teves plantes:
en tu es sosté la fermesa,
en tu la convicció es clava.

Humana és aquesta terra
amb el temps que la compassa,
el do generós que arriba
amb la llengua i amb la mare.

Homes i dones sabem
que aquesta és la nostra pàtria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s