Boca de volcà

Aquí s’acaba tot,
en el teu misteri natural,
boca ígnia,
porus obert del món,
de les seves tensions
traduïdes en flames.
Aquí no hi ha bé ni mal
sinó la seva antítesi,
el no-res,
deglutit en un únic fornal,
que glateix en fusió
i torna a l’hora zero
el complet univers.

Arborament

Recordes la nit calenta a Lijiang?
Els fanals tornaven vermells els estrets carrers,
crisàlides enceses vibrants de llum,
a punt de convertir-se en papallones.
La pluja queia suau,
com despertant tendrament
la vida interior de cada cosa.
Mullant-nos en la nit,
personatges d’un somni oriental,
no volíem marxar dels carrers solitaris.
Érem també dos éssers de llum
a punt de convertir-nos en uns altres,
arborats per una flama incandescent
dins el misteri d’amor
que la lluna ens xiuxiuejava.

Llum

Obria camí
en la nit del bosc
de foscor gebrada.

La boira espessia
els pulmons i el cor
de negror esglaiada.

Fendia la nit,
camí tortuós
on, cec, temptejava.

La lluna gelada
era un disc d’acer
de vora esmolada.

Arrapava el cos
als nuosos troncs
de paor gelada.

El vent udolava
esqueixat, violent,
dalt la serralada.

Anava endavant,
allunyant la guerra
bruta i sanguinària.

Més enllà del bosc
la llum esperava
amorosir el món.