Respiro

Floreixen els dies
del tardà estiu,
núvols blancs es drecen
en el blau intacte,
remor de passejos,
persones que passen
davant el meu viure
sense cap volada,
prop de la ferida
que tinc d’operada,
prop del forat fosc
on el càncer niava.
Respiro asseguda
l’aroma de l’aire,
prenc el bon cafè
ja a la terrassa,
trontolla la fe
que m’alimentava,
cauen en cascada
reptes i programes.

Tarda de setembre

Tarda meravellosa,
en el teu centre sóc viva,
sota la blavor encantada,
entre els boscos i la brisa.

Tarda de colors, contrastos,
riquesa que predomina
damunt la pell despullada
dintre el cos, que es vivifica.

Tarda feta d’encanteri,
al fons, el mar que sospira,
la ciutat sencera estesa
sota el teu regne benigne.

Tarda de fruits de setembre
d’aquesta terra que gira,
espai obert de sol tàctil
on tota pena s’esquitlla.

Tarda d’il•lusió als ulls,
el teu nèctar regalima,
la magrana esclata, al punt,
la mediterrània vibra.

Tarda punyent de tardor
portes a vessar la vida,
tu ets el meu horitzó,
de la mà et vinc, agraïda.

Solitud desconeguda

Tot m’ha arribat de cop, arrabassat,
en la meva solitud desconeguda,
aguaitant sigil·losa en un racó
de les cambres on passaven les històries.

Allà hi vaig ser jo sola, per pair-les,
per fer-hi front sense poder fugir-ne,
i em desdoblo constant en solitud
i fora d’ella resto una pelleringa.