Blues

Corre una pols de desert
pels carrers, escombrant fulles,
el temps immòbil s’està
assegut a una gandula.

Els homes negres, al porxo,
callen, aclucant els ulls,
quan la polseguera amaini
encetaran un nou blues.

Nostàlgia antiga de l’Àfrica,
dolor dels camps de cotó,
l’ànima negra rodona
lluu amb la lluna a l’horitzó.

Transició

Espai de tarda confosa,
el sol de biaix il·lumina,
els nens surten de l’escola,
el blau alt del cel ja gira.

Tarda de confí tancat,
el món en si es capfica
deixant-nos abandonats
en el temps indefinible.

Immensitat sense nom,
espai en què s’esbarria
la força astral del clar jorn
fins que el vespre es realitza.

Carnaval

Es desborda l’alegria,
el carrer és un riu d’amants,
la joventut s’origina
en el cor del carnaval.

La dansa és inexhaurible,
bat el ritme fastuós,
cossos de nou primigenis
s’hi bolquen amb tot l’ardor.

Jo guaito darrere els vidres,
la joia que passa arran,
massa tristor em foragita
d’aquest fulgor exultant.

Ganivet

El dolor és un mareig
que fa trontollar el cap,
un vertigen espès
abocat al no-res,
un animal amb urpes
clavades a la carn,
un ganivet burxant
dins el torrent de venes.
I una ànsia irreprimible
d’esqueixar-se el pit
amb les dues mans nues,
i amb les ungles i els dits
extirpar-se’n el cor
per poder estamordir
el patir que anorrea,
per matar la memòria,
que a cada batzegada
més sagnant es condensa.

Màgia de lluna

En els teus ulls hi ha el silenci
amagat a dins els boscos,
on l’òliba de nit calla
entre els roures remorosos.

Dintre dels teus ulls hi cap
tota la màgia de lluna
que et fa transparent l’esguard
enmig l’espessa foscúria.

Als teus ulls hi ha una saviesa
intacta i intemporal
capaç de mudar els designis
de la vida terrenal.

Tarda d’hivern

Tarda blavosa
d’hivern ja sòlid,
cel nuvolós
de pluja baixa,
al verd dels arbres
nia la fosca,
el vent condensa
el temps que passa.
Tarda humida
que va a acotxar-se
a la nit negra,
ja a la rotonda,
tarda sentida
de fràgil passa,
dalt l’infinit
la lluna escolta.

Solar perfum

Potser vindran les abelles
zumzejant als teus rulls bruns,
aspirant la teva aroma,
libant el teu nèctar pur.

A la indòmita sabana
res hi ha més ignot que tu
que enmig les rullades trenes
hi nues solar perfum,

que a les pestanyes espesses
hi congries ardor i llum,
que als ulls negres d’atzabeja
hi duus un secret rotund.

El teu riure arremolina
joia esclatant de salut,
el fill que duus entre els braços
fa més radiant el sol nu.