Dia meu

Dia net
rentat de pluja,
dia ros
de sol enlaire,
dia blau
de cel eteri,
dia meu
de cor cantaire.

Dia alat
de vent pensívol,
dia ric
de jovenesa,
dia arbrat
de fulla jove,
dia meu
d’il·lusió oberta.

Dia bell
de la natura,
dia lleu
d’aura sospesa,
dia tast
de gran maduixa
dia meu
de joia encesa.

Porpra

Brosten els arbres,
reneix la joia,
la pluja cau,
l’aire bressola,
la flor fa ufana,
el sol corona,
el meu cos vol
empelt de porpra.

Lava

Es fonen les paraules de la llengua
en la lava roent que em corroeix;
el seu foc per les ferides obertes
crema vides que ja van existir,
vides que voldrien realitzar-se;
el present, una carcassa de mort
on a dins hi pengen pelleringues:
mots que encara gotegen l’atroç sang.

Mentre m’escolo

Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?

Sospir

Contrallum del cel,
la tarda blavissa,
darrere dels núvols
el sol hi sospira.

Ennuvolat dens,
minses clarianes,
el cel clos al fons
com ordit de sarja.

Càlid bufa el vent
movent el que és fràgil,
tot és expectant
que la pluja caigui.

Terbolí

La primavera em troba
amb el desig roent,
el cos del tot feliç,
l’amor en vessament.

S’arremolina el vent,
terbolí de passió,
se m’emporta rabent
enmig la xafogor.

Va barrejat d’enyor,
d’espera condensada,
d’una densa cremor
per l’ànima isolada.

Alfabet

Mans damunt de l’alfabet
en la màquina d’escriure,
el transformeu en la llengua,
origineu mort o vida.

Nàufrags

 

La salabror crema a tot l’oceà,
els cossos morts s’enfonsen dins la tomba,
els mig vius resten entre onades i embats,
quasi retuts a la mar monstruosa.

Inescrutable és el sotragar del vent,
el percudir d’onades que s’agiten,
desferra i dol s’eleven imponents,
un xiscle clama, més vida es deshabita.

I per encant flueix de nou la sang
la fe potent que la mort foragita.
A l’horitzó, en la mar abismal
una nau ve navegant decidida.

Colors

Dins els colors del vent
les abelles descriuen
vols de pol·len i mel
entre flors coral·lines.

Fragància de libèl·lules
que a l’estany beuen vida,
amb les ales cruixents
d’un blau que el cel aviva.

Papallones com pètals
tot seda i alegria,
fast de porpra llampant,
preciositat festiva.

Colors i més colors
movent-se en la brisa,
el sol enlluernat
per tot el que ell irisa.

Daina

La primavera enraiga
mils d’alegries,
un temps feliç immens
per somiar i viure.
L’aire acarona dolç
desitjos, faules
d’una infantesa bella
prop de la mare.

La florida és zenit
de colors, flaires,
de refilets d’ocells,
d’esvelts brancatges.
Al cel nítid de blau
núvols s’hi afanyen
per deixar gotellar
tamborinades.

Primavera que véns
tota mudada
de sol iridescent,
de vida ufana,
m’has fet drecera a mi
per transitar-te,
camino al teu caliu
com una daina.