Mentre m’escolo

ocell negre taca

Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.