Mentre m’escolo

Aleshores la meva còrpora moguda
per l’aire aguantava el temps. Esperava
vèncer la mort, la seva rigidesa
en la foscor. Però la mort ja havia vençut
i només restava deixar-se caure
per acabar de penetrar en l’abisme. Sense
esperança, plena de mort, enmig la mort
mateixa, vaig haver de tornar a llevar-me
cada dia amb el desfici esgarrifós
d’haver perdut la vida. Una au negra,
immensa, voltava tots els meus actes
i s’enduia l’energia per aixecar ella
el vol. Ara accepto aquesta mort i hi estic
tan capbussada que ja ni tan sols l’escolto.
¿Algú pagarà per mi alguna penyora
de rescat? ¿Algú em reconeixerà encara
calenta mentre m’escolo en la barbàrie?