Sol

Al cor de l’estiu
no corre cap aire,
al vespre, a les nou,
sol a les teulades.

Es redreça el dia
del bat de cremor,
els arbres alenen
la pau de l’entorn.

Treu el cap al cel
la tímida lluna,
rere el fast del sol
els estels es muden.

Cau la nit

Cau la nit
en un petit
deixat racó
de la ciutat.
Al fons sona
una música
que prové
d’una altra vida.
Ella sola,
amb el temps
clausurat,
sopa un plat
d’abandó
i malenconia.

Soul

Corre el tren rabent
entre els camps del sud,
l’aire espolsa espigues
i plora aquest soul.

Per les mans segades,
la cremor de pell,
la cruixida ossada,
els jorns de l’infern.

Terra inacabable
de sang i suor,
els esclaus sirgaven
l’or pur del senyor.

Juliol

Tarda silvestre
entre fonolls i espigues,
el fort sol crema
la terra engrunadissa,
sota dels pins
l’obaga es fa difusa,
sense cap vent
el juliol abrusa.
Les estacions,
entre plataners i heura,
duen frescor,
que tot el fullam venta,
a dins el tren
hi entra el sol a raig,
estiu roent
entre bosc i ciutat.

Vespre

El cel és d’un dolç blau,
finament llostreja,
un vespre de rovell
gira damunt la terra.

A la plaça de sorra
obren els arbres braços
amb les fulles sonores
pel vent que fa suaus passos.

Ja han tocat les nou,
el dia s’allargassa,
és dins del juliol,
molt lentament s’ajaça.

Flaire

El dia clar
s’obre com una flor
que deixa anar
escalfor com a flaire.
Tòrrid juliol
ple de color i sabor,
de sentiment
i suor amarada.
El dia és llarg,
amb desig d’infinit,
fruita polposa
que va creixent i esclata.
A tots confins
bevem el glop concís
de la calor
xopa i mediterrània.

Nits

Nit dintre de mi tancada,
Barcelona encén fanals,
llarg túnel espès dels arbres
de Canaletes al mar.

Lluminària d’alegria
en la dolça hora d’estiu,
la nit, en mi arraulida
amb tot el meu goig captiu.

Nit per respirar-te, encesa,
entre el més íntim caliu.
Jo torno a casa de pressa
per no fer del plor eixidiu.

Tarda d’estiu

La tarda dalt de l’estrada
rodant a ritme del món,
de l’estiu extasiada,
bressolant-se en l’escalfor.

El cel reservat per a ella
amb el sol esplendorós,
el temps s’hi ajeu sense pressa
fins que baixi els esglaons.

Absència

Tot el món sencer és absència,
la buidor es solidifica,
massa amorfa de blancor
que penetra fibra a fibra.

Aquest blanc, color de mort,
mortalla que m’embolica,
de cop es torna negror
en l’espadat que s’abisma.

Espai sense temps ni cor
on per sempre es fon la vida,
és l’esglai més consirós
on desapareix l’abscissa.

Niuades

Calor abrusada d’estiu xardorós,
nien els ocells a les altes branques
gronxats per un vent jove i glamurós
en l’enteixinat de les fulles àuries.

I volen lleugers, feliços al món,
amb el seu insòlit solcament de l’aire.
A la nit la lluna cova al cel l’amor
perquè res malmeti els seus éssers fràgils.