Botxí

Quin fosc destí ens va agafar
dins de la seva tremenda aurèola
i ens destrossà, llançant-nos contra
roques agrestes del mar febrós.
L’aigua escopia a borbollons
la sang salada, i lacerava.
Quin implacable déu renegà,
cec, de nosaltres, amb quina fúria
ens desmembrà i ens va llançar
a un clos de feres afamegades.
Un ganivet que tu empunyaves
m’entrava al cor, i l’esgarip
ressona encara a la cavitat
del meu cos buit, rugós de sang.
Gleves molt tendres adés palpiten,
condensen foc, dolor roent.
Quin botxí foll, el més terrible,
va aixecar enlaire la greu destral
decapitant-nos i condemnant-nos.
La carn sensible del món, per sempre
és seccionada, i el temps ja absurd
resta esberlat en secs pedaços.

Llums

 Camille Pissarro

La suavitat del vespre,
seda en el vent desplegada,
quan la natura palpita
i el misteri es sosté a l’aire.
Jeuen al cel núvols roses,
els arbres són tinta negra,
els llums de la ciutat s’obren
en teatres i cinemes.

Setembre

Tarda enfonsada
en la immobilitat,
gris de tardor,
pluja en el gruix de l’aire,
un lleu fracàs
en dibuixa el contorn
d’aquest dens temps
que no prendrà volada.
Em duu el tren
d’andana a baixador,
rodons rellotges
marquen l’hora aturada,
faig un camí
que és sols de transició,
com aquest dia,
d’una estació a una altra.

Paraigües

Dia tancat i plujós,
envoltant el recer de la terrassa,
l’aire s’ha tornat espès,
entra grisenc dins de l’ànima,
es perfilen concrets els contorns,
els paraigües fan feixuga la plaça,
la gent camina cap a un sol horitzó,
jo somio amb quimeres de sol i platja.

Cremor

Entre la calor d’agost
retinc el desig que escapa,
apaivago el meu amor
ple d’embranzida frenada.

Toco la pell de l’estiu
amb una mà enamorada,
l’home amb qui vull festejar
té esbarriada la passa.

El topant del seu cos és
la força que em té fermada,
gran passió, fast d’estiu
que em deixa cremor assolada.

Banyistes a la platja

Diumenge d’agost, la gent a la platja.
energia fresca, remor que es propaga
El mar duu el seu aire amb nervi que fibla,
l’ambient el traspassa vigor i alegria.

És la gent vital que pobla ciutats,
que ha batallat fort als torns de la feina
i al moment que arriba la festa, el descans,
amb el mateix tremp s’hi lliura amb feresa.

I sap beure a glops el bo de la vida
i puja família, i vol viure anys,
i compta els cabals, i lenta prospera,
i sempre es sent lliure si té feina i festa.

Astres esbarriats

S’esbarrien els astres
en el calorós cel,
no coneixen si és festa
o si és dia feiner,
no saben de les hores
ni quantes n’han passat,
no es reconeixen astres,
del tot desconcertats.
El seu rodar s’encalla,
rodolen de gairell,
han perdut la memòria,
es perden al present,
esperen que el déu sol
vagi apagant els rajos,
anhelen que la nit
recompongui els pedaços.