Monthly Archives: Octubre 2014

Pàgines rovellades

images2_zps68eb0642

Es bressolen fulles seques
i pàgines escrites en el temps,
rovellades i velles.
Tot el fat d’una etapa morent
que no sap si es fendirà en una aresta
o si podrà mai tornar-se a escolar
cap un vivificant fred d’hivern,
cap una enardida primavera.

Absència

DONA NOIA D'ESQUENA COLOR

La teva absència és
el respir que m’ofega
la buidor al meu espai
que constantment trontolla,
immensitat arreu
sense ni arrel ni rella,
la meva estàtua amorfa
en els anys que s’escolen.
La meva boniquesa
no ha estat mai més mirada,
la tendresa que duc
mai més no percebuda,
he errat amunt i avall
constantment aliena,
solitud de la nit
que arriba estèril, muda.
La teva absència són
les estacions que passen
ferides per l’esquerda
coent del món sensible,
mitja figura boja,
eixorca i esventrada
que sóc jo tota sola,
amb la sang escolada.

Al tren

pintura 000 tren 78978

S’anima el tren de joves i energia,
l’alta cridòria no esvalota els ocells
bo i protegits en flors de galania,
en branques verges i nius fets com cistells.
Llarg cuc, el tren, immens gegant de ferro,
articulat, d’elèctriques espurnes,
travessa el bosc, que ja hi és avesat,
a dins el sol assaja formes lúdiques.
Tren coratjós que t’enclous al paisatge,
pins i ginestes, plataners i baladres,
tot saludant estacions modernistes
de trencadís, colorades per vidres.
Som dalt del tren, uns drets, altres s’asseuen,
i les converses flueixen als vagons,
a frec d’andanes s’hi obren les portelles,
llavors qui baixa fa el seu camí tot sol.

Jocs d’infància

  estany 000 000nenúfars peixos

     Puc parlar de l’estiu en aquells jardins frescos sota les acàcies aromàtiques. Érem ella i jo jugant en aquelles llarguíssimes tardes, amb tota senzillesa inventant jocs i, alhora, també inventant-nos nosaltres. Al mig dels jardins hi havia un estany, amb un brollador d’on l’aigua queia amb una cadència melòdica. Més enllà, en una àmplia raconada, un cosidor, obert a tota lluminària, cobert de banda a banda per una vidriera.

       Era un món segur, ple d’abundància, i l’avinguda on hi havien les seves torres i casa meva, amb la seva xafogor d’estiu, quedava desèrtica i oblidada. Només érem ella i jo vibrant en aquells jardins, pertanyents a aquelles diverses torres, que la seva família havia fet ajuntar.
Teníem un regne de nenes soles, una pissarra on practicar amb elegància lletres majúscules, un joc de dòmino, de vori autèntic, portat pel seu pare de l’Àsia una de les poques vegades que havia retornat dels seus viatges de mariner, una harmònica antiga, de la qual costava molt extreure’n música, un joc de fireta règia, amb petites peces de fang esmaltades. En aquells jardins sabíem com fruir de la nostra existència.
Però amb el que més ens estimàvem jugar era amb la roba fantàstica de festa, baldera, de la família rica d’ella: peces refinadíssimes per anar al Liceu, passades de moda, plenes de decència, una túnica d’actriu, vanos, boes, fulards, un capell amb plomes i una agulla per subjectar-lo, una faldilla negre de vellut, enagos, bruses de farbalans, sandàlies de taló afuat.
Ens disfressàvem amb aquella indumentària per inventar que érem, sota les acàcies, unes altres persones, i amb un plaer saborós assajàvem posats plens d’indolència, mirades càlides, actituds delicades, la màgia insòlita de les quals potser encara viu en aquells jardins, avui trossejats. Molt sovint, jo a ella li copiava els gests.
Sèiem a la vora de l’estany, on els peixets lluents s’acostaven, per entre a molsa i el llim, i amb la fireta organitzàvem un berenar sumptuós, ple de magnificència.
Aleshores érem noies fines, sortides de la capsa, excelses. Cap malvestat no ens podria tocar. El món seria un jardí d’acàcies oloroses, un estany amb peixets de color púrpura, un berenar capriciós sota el cel pur, i la nostra màscara, que estava feta de delícia i prudència,  tothom se la creuria.
Totes dues érem una imatge que s’encarnava en l’altra, i aleshores res no ens hagués pogut dividir. Ella prenia part, ja en aquell començament, de la vida que li tocaria en herència, una vida d’opulència, de luxe, de protecció, de comoditat, de torres senyorívoles, de robes esplèndides, de joies autèntiques. Jo, amb el meu abillament, transformava radicalment el meu futur de noia pobra, rebel, desprotegida, de filla de ferroviari de pas a nivell. D’aquella manera, em convertia en tota una dama carismàtica.
Aquelles tardes en què ens disfressàvem i preníem poèticament el berenar com un ritual, molt pròximes, fent molta cerimònia, extremadament concentrades, eren la clau de la passió de la nostra amistat. Crèiem de debò que mai no podria desfer-se.
Teníem 12 anys i ja dúiem al cos l’esgarrifança del plaer, que jo sabia que més tard vindria dels nois, sense encara no haver-los tocat mai, només coneixent-ne la fragància.
Una de les tardes, al racó del brollador on hi havia un angle cec, ens trobàvem recollint la fireta. De cop, la seva proximitat íntima, indòmita, la seva olor de colònia, un fregament de cabell, un impuls punyent, i els seus llavis damunt els meus.
Em vaig quedar atònita, amb la mullena calenta de la saliva, l’escalfor de la carn molsosa, el seu l’alè cremant, el so del lleu xoc de dents.
Vaig sentir el seu gust de seguida, però ella, molt ràpida, es va girar.
Trasbalsada, jo sabia que el que ara havia passat era una transgressió, un fet que s’escapava de tot joc, de tota alternança de personatges, de tota curiositat, i que responia a un impuls incontrolable.
Vam seguir recollint fireta. Jo la mirava i sabia que l’estimava. Estàvem molt juntes. Li vaig agafar la mà amb diligència. Li volia somriure, però ella no em va mirar. La llàgrimes li queien cara avall, espesses, i li gotejaven barbeta avall.
Sota aquell silenci, on només se sentia el brollar de l’aigua a l’estany, em vaig adonar que el seu sentiment era d’una altre caire que el meu, que aquella convicció de plaer, romàntica, de la qual totes dues estàvem expectants, a ella se li havia presentat d’una altra manera, amb una altra forma, amb un  altre enfocament del desig.
Recordo com va acabar de de pressa aquell estiu. La setmana següent va ser de xàfecs continus, i no ens vam buscar per jugar als jardins. Després, ràpidament, vaig estar embotida dins l’uniforme de les monges, i ella en la roba suau i delicada d’una bona escola per a noies de Barcelona, on s’estava interna tot l’any.
Aquells van ser els últims dies de la meva infància, un passar definitivament pàgina, ja havent après que existia una cosa immensa que se’ns imposava contra la nostra voluntat.
Ella, l’estiu següent, no va tornar. Se’n va anar al mar, amb les cosines, i jo mai no hagués imaginat que la podria enyorar tant. Així va ser com vaig perdre el regne dels nostres jocs. I així va ser també com la vaig perdre a ella, amb la seva besada càlida i desesperada que jo mai no li podria correspondre.
En la meva infantesa, tret de la mare, no hi ha ningú que hagi tingut tanta importància.

Dia Inerme

 chatillon-car-graveyard-abandoned-cars-cemetery-belgium-1011_zps216146e1

Dia inerme al vaivé del tren,
passen erms, natures castigades,
temps aliè d’una vida a un extrem,
herba i fang i ferralla trencada.
Roda el tren damunt aquest paratge,
entre deixes s’atura a baixadors,
duc el pes corrupte del paisatge
que envileix els sentits i confon.

Món

balena 000 i ocells arran de mar

Es desvetlla el món meravellós
amb les seves cadències mil·lenàries,
l’harmonia dels seus elements,
jocs de l’aire, la terra, el foc i l’aigua.

Assaja colors en transició
d’una delicadesa exquisida,
i amb una pagana fruïció
deixa pas al sorgir de la vida.

Tota la immensitat
des d’un confí fins a l’altre
ret homenatge als seus déus,
intricats en la seva ànima.