Malastre

pintura 000 dona noia d'esquena mocador cap

Viuen els arbres
la seva intel·ligència
harmoniosa
al ple de la tardor.
El meu respir
encrespat s’accelera
conté amb fermesa
la cremor del dolor.
Passa la tarda
d’aire blavenc i moll
on el vell sol
s’hi eixuga la cara,
el meu esguard
to ho dol i no vol,
cauteritzat
per un esglai que mata.
La ciutat vella,
de pas pausat i atent
obre carrers
on s’equilibren mons,
un pes feixuc
em tanca les parpelles
tot fet de mort,
desgràcia i coïssor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s