Em premo l’ànima

Em premo l’ànima
per apaivagar el mal,
tot el dolor
que es remou sense límit,
el desconcert,
la manca d’unitat,
esquarterat
el meu ésser tan nimi.

Clausura

Mai no entraràs
al meu jardí secret
ni brollarà
cap font del meu reialme,

ignoraràs
la florida i el vesc
del bosc ardent
que entre el fullam s’amaga,

aquí es clou
el temps del teu festeig,
pren per bellesa
el petó que vaig dar-te.

M’he perdut

M’he perdut
enmig de l’inconcret
d’aquest temps
que marxa rectilini,
queda a sobre
el vast univers dens
que em fa por
que caigui i m’aniquili.
Vaig amunt
i avall, i perdo coses,
el temps lliure,
el misteri dels homes
i tot l’aire
de la terra a la lluna.
He perdut,
també, tota fortuna.

Desferra

La cavitat que sóc és una gruta inerta,
tenebrosa, colpida pels gels d’un gran hivern,
les gotasses de pluja que amb força es precipiten
reflecteixen l’angoixa que fa empal·lidir el cel.
S’hi acumula la sang coagulada i seca,
la desferra dels anys, ferits, desllorigats,
no neteja la pluja ni amb aigua jove i fresca
el dolor de tortura, l’ésser meu desolat.