Monthly Archives: Mai 2015

Anís blanc

Caprichos000. Goya. Chitón

Ja se’n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
mentre es conten un secret menudet, d’aquells que agraden.
“Al conill, posi-hi safrà”, ja diu l’àvia a la néta,
“no, dona, què dieu, ca!”, si a mi m’hi agrada la menta.
“Fes-ho com t’agradi més”, diu dona Paula amb paciència,
“si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva”.
“Ca, àvia, que el meu Josep no n’hi vol pas, de llenega.
A ell li agrada un allet abans d’anar a fer la sesta”.
“La sesta amaneix-li bé”, ja diu l’àvia, eixerida.
“Calleu dona, que llavors, rento plats, parlo amb veïnes”.
I ara l’àvia que ja es senya: “Filleta, a mi m’ho has de dir?
A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí.”
“Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m’agradava en Pere,
i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere”.
I l’àvia es torna a senyar: “Valga’m Déu, doncs, criatura!
No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
i el que no has tingut de jove no t’arribarà de gran”.
I així xiuxiuegen, riuen, i ja prenen anís blanc
per celebrar aquest migdia una confidència tal.

Llavor

panxa embarassada

Òrbita d’astres nous
la panxa embarassada,
a dins pren la llavor,
fructifica i esclata.

Torrentera, sang pura
de força renovada,
s’obren els ulls del món
per primera vegada.

Un plor a l’intempèrie
esqueixa alegre l’aire
i les ales del temps
respiren alleujades.

Estornells a ple sol
s’esvaloten i canten,
la saviesa rodona
neix dels pits de la mare.

Nadó

nadó 7838º8

S’obre la rosella
acollint l’espiga,
el sol fogoneja,
la pluja il·lumina,
la terra xopada
fa una olor novíssima,
s’estrena una albada
fins a ser nou dia,
tres estacions passen,
a la quarta piques,
el solstici neix
el dia que arribes.

Absurditat

dona noia trista en la foscor

Tarda tot despenjada
del meu inútil viure,
absurditat cerclada.

En tot el transitar,
batallar, ensopegar,
no hi ha ni un pas de canvi.

Jo he de rescatar-me
d’aquestes parts del dia,
insulsa correntia.

Matins, nits, llargues tardes,
camins cap al no-res,
rebentant melangia.

Joia

carrusel 0 al bosc 0 pintura00000 (1)

Gira el carrusel
engronxant la tarda,
el temps roda fi
voltat de rialla,
el fullam es mou
al bressol de l’aire,
una melodia
trena joia intacta.

Alço la copa

The Embrace by Schiele.jpg

Alço la copa ben alta!

El vostre sol m’emborratxa,
la vostra abraçada nua
de plenitud que s’escampa.
Sobre un vestit blanc de núvia
damunt la terra esponjada
dormiu amb un son calent,
el cos ofert un a l’altre.

Alço la copa rosada!

Sou una flor de la prada
amb corol·la i calze oferts
tan completa que a si es basta.
Els rajos del dia us colren
i plàcidament compassen
el flux perpetu de sang
amb so de gruta endinsada.

Alço la copa de grana!

Sou home i dona que canten
l’embriaguesa dels sentits,
i els déus us miren i callen.
Vulnerables al destí,
perdedors de la batalla,
us abraceu fins morir
per fondre la mort que campa.

Alço la copa de vi!

Cos despullat

dona mar noia pintura dibuix

Cos despullat
joventut viva
sortint del mar
tot salabror
exuberant
carnal delícia
cos arborant
gaia esplendor.
Àmfora closa
suau fortalesa
carn amotllosa
nu bategant
morenor clara
que el mar cobeja
i de bellesa
es va astorant.

Sangtraït

gelosia

La cambra en penombra,
sangtraït de l’ànima,
rierol que corre,
cristal·lí de l’aigua.

Entre els camps de blat
la suau brisa amara
roselles i espigues,
mar d’onada mansa.

Dintre el cor batega
la passió amagada
closa en cambra fosca,
sempre impronunciable.

Rere gelosies
cremen els ulls d’ambre
d’ella, que sospira
en l’ardor estancada.

Cavalls en la nit
troten la muntanya
de l’amor ferit,
sangtraït que sagna.

Cap marededéu
no fa cap miracle;
ella amb dolor escriu
solitud amarga.

Mar solitària

mar 000 soltària noia dona llit blanc i negre000

Turgents pits de pell de lluna,
foc ardent melic avall,
passió del cos que s’abrusa
cel enllà, regalimant.

Dits alats polint la gemma
amb delícia electritzant,
anhelosos l’enardeixen,
delirosos van llustrant.

Esplendor, zenit de l’alba.
Estrelles en devessall
cauen en mar solitària,
que ha perdut el seu amant.

Pluja de febrer

pluja torrencial a taula000

No hi ha cap lloc per a tu
al terra de la ciutat mullada
per la pluja de febrer.

Persistent cauria
sobre les teves espatlles pures,
sobre el teu cabell indefens.

Repicaria tristament
al llautó ja foradat de la teva ànima
llançada entre les despulles.

Faria bassals al teu voltant,
entorn el teu espai d’àngel caigut
abandonat a la tempesta.

I en un riu de temps malmès
naufragaries als obscurs tossals
d’una mar tenebrosa.

Però no hi ha cap lloc per a tu
al llindar de la ciutat trencada,
sota la pluja tèrbola d’hivern.

Només una senzilla mà
que segueix segant el blat
i polidament te n’ofereix.

I et duu una plata de cireres,
i et retorna al temps de parres altes
amb el seu sosteniment d’amistat ferma.