Monthly Archives: maig 2015

Anís blanc

Caprichos000. Goya. Chitón

Ja se’n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
mentre es conten un secret menudet, d’aquells que agraden.
“Al conill, posi-hi safrà”, ja diu l’àvia a la néta,
“no, dona, què dieu, ca!”, si a mi m’hi agrada la menta.
“Fes-ho com t’agradi més”, diu dona Paula amb paciència,
“si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva”.
“Ca, àvia, que el meu Josep no n’hi vol pas, de llenega.
A ell li agrada un allet abans d’anar a fer la sesta”.
“La sesta amaneix-li bé”, ja diu l’àvia, eixerida.
“Calleu dona, que llavors, rento plats, parlo amb veïnes”.
I ara l’àvia que ja es senya: “Filleta, a mi m’ho has de dir?
A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí.”
“Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m’agradava en Pere,
i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere”.
I l’àvia es torna a senyar: “Valga’m Déu, doncs, criatura!
No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
i el que no has tingut de jove no t’arribarà de gran”.
I així xiuxiuegen, riuen, i ja prenen anís blanc
per celebrar, aquest migdia, una confidència tal.

Llavor

panxa embarassada

Òrbita d’astres nous
la panxa embarassada,
a dins pren la llavor,
fructifica i esclata.

Torrentera, sang pura
de força renovada,
s’obren els ulls del món
per primera vegada.

Un plor a l’intempèrie
esqueixa alegre l’aire
i les ales del temps
respiren alleujades.

Estornells a ple sol
s’esvaloten i canten,
la saviesa rodona
neix dels pits de la mare.

Nadó

nadó 7838º8

S’obre la rosella
acollint l’espiga,
el sol fogoneja,
la pluja il·lumina,
la terra xopada
fa una olor novíssima,
s’estrena una albada
fins a ser nou dia,
tres estacions passen,
a la quarta piques,
el solstici neix
el dia que arribes.

Dona

noia 000 dona amb flors als cabells 890'

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernadors,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb la veu consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.

Joia

carrusel 0 al bosc 0 pintura00000 (1)

Gira el carrusel
engronxant la tarda,
el temps roda fi
voltat de rialla,
el fullam es mou
al bressol de l’aire,
una melodia
trena joia intacta.

Alço la copa

The Embrace by Schiele.jpg

Alço la copa ben alta!

El vostre sol m’emborratxa,
la vostra abraçada nua
de plenitud que s’escampa.

Sobre un vestit blanc de núvia
damunt la terra esponjada
dormiu amb un son calent,
el cos ofert un a l’altre.

Alço la copa rosada!

Sou una flor de la prada
amb corol·la i calze oferts
tan completa que a si es basta.

Els rajos del dia us colren
i plàcidament compassen
el flux perpetu de sang
amb so de gruta endinsada.

Alço la copa de grana!

Sou home i dona que canten
l’embriaguesa dels sentits,
i els déus us miren i callen.

Vulnerables al destí,
perdedors de la batalla,
us abraceu fins morir
per fondre la mort que campa.

Alço la copa de vi.

Cos despullat

dona mar noia pintura dibuix

Cos despullat
joventut viva
sortint del mar
tot salabror
exuberant
carnal delícia
cos arborant
gaia esplendor.
Àmfora closa
suau fortalesa
carn amotllosa
nu bategant
morenor clara
que el mar cobeja
i de bellesa
es va astorant.