Goya
Ja se’n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
mentre es conten un secret menudet, d’aquells que agraden.
“Al conill, posi-hi safrà”, ja diu l’àvia a la néta,
“no, dona, què dieu, ca!”, si a mi m’hi agrada la menta.
“Fes-ho com t’agradi més”, diu dona Paula amb paciència,
“si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva”.
“Ca, àvia, que el meu Josep no n’hi vol pas, de llenega.
A ell li agrada un allet abans d’anar a fer la sesta”.
“La sesta amaneix-li bé”, ja diu l’àvia, eixerida.
“Calleu dona, que llavors, rento plats, parlo amb veïnes”.
I ara l’àvia que ja es senya: “Filleta, a mi m’ho has de dir?
A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí.”
“Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m’agradava en Pere,
i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere”.
I l’àvia es torna a senyar: “Valga’m Déu, doncs, criatura!
No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
i el que no has tingut de jove no t’arribarà de gran”.
I així xiuxiuegen, riuen, i ja prenen anís blanc
per celebrar aquest migdia una confidència tal.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 