Daily Archives: 23 Mai 2015

Línies mestres

galeria montezuma hotel lucy 1

Quan s’ha acabat el viure
resten només els dissenys,
les línies mestres traçades,
gravades a foc que crema,
perpètues, inesborrables.
Com el teu cos fosc d’ocell,
les ales ja mig plegades,
que em tapava veure el sol,
jo que enmig vaig situar-te.
Mar, garses, pelicans, crancs,
les pedres de colors de la badia,
fusta clara, envernissada, de l’hotel,
i aquella extensa i íntima galeria
on per primer cop et vaig veure
i vaig creure que mai t’estimaria.

Fast

parella abraçada nua dreta mà esquena

Es destapà la caixa misteriosa
i d’allà en va sorgir només tendresa.
Tendresa del teu cos, que n’emanava,
tendresa de les mans, focs de revetlla,
els sexes i l’amor guspirejant-ne,
i els frondosos petons… fast, meravella.

Silenci pur

pelicà en cel rogent

Trucava a la teva porta
quan el meu fill dormia
i fèiem l’amor, salvatges,
com per començar el món,
i el crit greu de la jungla
ens llançava a l’abisme
fins que una barca calma
ens recollia al fons.
I en el silenci pur
envoltat pel brau mar
protegit pel brogit
podia passar tot:
aixecar el vol l’amor
com s’enlaira un colom,
la tendresa cobrir
els filats del dolor
i la nit prosseguir
sense estimbar-se mai,
i els petons començar
i tornar el món diürn,

 on inicia a l’alba
el vol el pelicà.

Joies

perles i plata argent joia000

Un a un et trauré
els collarets delicats,
els teus anells de perles,
les arracades fines,
i quan molt tendrament
et llevi la dolça brusa,
els teus pits estremits
de mugrons incitants
enjoiaran la tarda.

 

Feliç

lluna a barca mar

Feliç, sóc el teu home
sota la lluna estesa,
quan els pelicans dormen
a frec de la finestra,
en arbres on les fulles
dringuen amb so de festa,
en les nits estelades
plenes d’aire celeste.
Feliç, sóc el teu home
als llençols vaporosos
quan el brogit del mar
ens bressola sens pressa
i a la meva mà hi poses
el futur d’una estrella,
i orsem junts a la barca
que cerca l’avenir.

“Espagnols” a París

petó parella pont parís 0

Un dia hi va haver París,
la teva imatge vora els canals del Sena.
Érem pobres, espagnols, de Catalunya,
tu de la teva Andalusia tendra.
El teu cabell, en llenques o en cua,
jo amb un vestit de gitana,
passejàvem en l’insòlit paisatge
d’una ciutat que, immensa, aclaparava.
Tu sempre amb la teva beutat,
amb la teva jaqueta marró-daurat de pana.
El meu cabell, rossenc, se m’esllanguia,
entre el riure innocent i pagerol.
Volíem ser grans, comprendre amb maduresa,
però només ens teníem tots dos.
Sorgits del país de la nit negra,
buscàvem, àvids, els plens rajos de sol.
Aquell París, absent, se’ns escapava,
salvatge i altiu, ignorant de tu i jo.
Desolats, després d’arribar-hi en matinada,
asseguts en un banc del barri vell,
la ciutat se’ns feia inabastable,
ferotge i aliena, només dos clochards més.
Vam trobar el nostre lloc a la rue Dauphine,
la cambra polsosa on em vas estimar.
Jo no podia reaccionar, estava xocada,
on era el vell París d’alegres campanars?
Aquella ciutat ens feia fora,
racional, estirada com un adult amb fums.

Érem joves, érem tendres,
just sortíem de la dictadura,
havíem viscut l’opressió als tendrums.
Per això aquella ciutat inaccessible,
somiada en llibres i cançons,
aquella ciutat mesella per nosaltres,
no em deixava desplegar les il·lusions.
Aleshores encara no sabia
quant miserables havíem estat,
amb tots els codis en contra de les dones,
amb la pobresa dels desheretats.
A l’habitació de sol esgrogueït,
amb els llençols bruts, que no es canviaven,
vam ser l’amor més gran d’aquell Barri Llatí,
la tendresa pura aplegada en els salzes.
No et creguis que no queda tot el doll
que degota, constant, entre el boscatge.
Per això és viu, i és verd, i és immortal,
i t’espera dia i nit, somiant-te.
No et creguis que les teves mans se’n van anar
orris enllà amb la runa i les pedres,
no et creguis que no resta París,
que al final no va ser una conquesta.
El teu amor, vibrant com una làmina,
va fer tornar amants les finestres,
va fer voleiar els coloms en batibull,
va fer asserenar el temps de tempesta.
París no ens va mirar,
però tu i jo ens miràvem
abraçats als miralls vora el Palau de l’Òpera.
A les cafeteries luxoses, amb terrasses,
mai, ni un cop, ens hi vam poder asseure,
vam pujar a peu la torre Eiffel,
vam caminar tot París per no gastar en el metro.
Abatuts per la ciutat inaccessible,
que no volia uns pobres com nosaltres,
descansàvem a la nostra cambra de mísers turistes,
regalàvem el nostre menjar
a un que era més pobre encara.
No teníem ni mètode ni traça,
només un rigor ens dava forma,
una ambició total, una esperança:
estimar-nos i estimar la Terra,
acollir, entre les persones, tota ànima.
Mai hi ha hagut, a cap ciutat, a cap empresa,
cap somriure com el teu, cap abundància
d’amor, de sentor, d’alforja plena,
com la teva, a la capital de França.
El teu pas fa callar les comares,
torna ridículs els complaguts, els falsos,
el teu amor que s’arrela en la terra,
que flueix solemniós i pensa en astres,
segur i constant, com el curs blau del Sena.

Carrusel

carrusel foto de r. doisneau

Jo tinc la teva joventut
entre habitacions i viatges,
en calendaris d’anys on cada dia
apuntava les nostres trobades,
on el teu cabell negre onejava
com el filat més lluent de l’alegria,
on la teva veu m’escoltava
i s’obria pas en mi enmig de la nit viva.
Jo tinc les fulles d’aquells arbres
tremolant per la teva tendresa,
amb el temps nítid de riallades,
la teva mà en mi a les places verges.
I tinc el temps buit sense tenir-te
-si bé endins no has deixat de poblar-me-
com si sens tu no pogués construir-se
mai més cap aixopluc, jardí ni casa.
Com si el nostre carrusel de la vida
hagués aturat per sempre més la festa
i tot s’hagués esmicolat, irrepetible,
sota l’impacte rotund de la tempesta.

Espurna’m

mar onades blaves

 Mar blau cel, blau d’ultramar

i verd vidre al flanc que arrisses,

en el teu onatge alat

ets alegre i joveníssim.

Magnificent, colossal,

no saps de les hores tristes

enterrades al costal

dels homes ja vells de vida.

Espurna’m verd, mar, amor,

espurna’m blau de celístia,

arriba’m amb el teu doll

a l’ànima vincladissa.

Mar mediterrània

CREATOR: gd-jpeg v1.0 (using IJG JPEG v62), default quality

Mar blava i antiga,
la brisa et somou, t’ondula i arrissa,
tu maures el blau amb ones de vidre.

Mar dolça i amiga,
el teu serrell fi és randa polida,
tapet colossal de terra indivisa.

Mar alada i rica,
vas precipitant l’embat del teu viure
sota el cel ornat de blens de salnitre.

Mar forta i vívida,
fas trencar les ones, blau marí de tinta,
contra els espadats, gegants que vigilen.

Mar jove i sentida,
t’enduus els vaixells enllà de les ribes,
amb els mariners moguts per les brises.

Mar suau i fina,
les dones de mar preguen i sospiren,
amb els dits creuats: no les tornis viudes!

Mar lleial i ardida,
bressola les naus dels mariners lliures,
retorna’ls a port, les xarxes farcides.

Mar, brúixola i guia,
t’estens amb delit sota el cel que et mira,
prop del teu dens blau la gavina nia.

Mar nostra i brunyida,
mar Mediterrània, pobles et somien
des de fa mil·lennis, i en tu confien.

Platja

cargol de mar a platja

Un raig de sol et travessa,
platja sensible i daurada,
ornada amb tapet de mar
mogut per la brisa clara.

Fresseja aigua cristal·lina
al vaivé de cada onada,
i tu t’estens, felicíssima,
a la carícia lluentada.