Daily Archives: 29 Mai 2015

Xocolateries de Petritxol

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Xocolata, postres dolces,
ben desfeta en una tassa,
regalimes densa polpa
de melindros i torrades.

Ambrosia dels infants,
berenar de festa sonada,
d’aniversari feliç
i diada assenyalada.

Presa a la plaça festiva
o en trobada ciutadana,
l’ajuntament ens convida
a celebrar la bullanga.

Civilitat, xocolata,
que ens agermanes, polida,
deliciosa, afruitada,
dels plantars de Costa Rica,

i de l’Amèrica immensa,
fruit del cacau, arbre mític
dels maies i dels asteques,
de Quetzalcóatl i els inques.

Xocolata, espessa molsa,
de déus nèctar i delícia,
et tenim a cada casa,
mira si és bella la vida.

Mira com de lluny viatges
de les selves, en estibes,
conreada per mans d’indis,
les sagrades mans indígenes.

Homes que van albirar
en Colom des d’altes cimes
i el van anar a rebre al pla
de les costes ameríndies.

Vas ser l’ofrena ufanosa
dels homes que allí vivien:
la oferien en beuratge
per celebrar que eren lliures.

Xocolata, brou, escorça
de bosc de tròpic endintre,
mantega d’un arbre-déu,
saó del sol i la vida.

Els teus penells són sagrats,
ceptres d’una flor divina,
i et prenem per reforçar
els estrets llaços del viure.

I és al carrer Petritxol,
de la tarda ciutadana,
on prenem nèctar de sol
de la plana americana.

Aquest carrer sempre escampa
la teva olor deliciosa,
i tu vas vessant-te en tasses
de la nostra Barcelona.

Barcelona, ciutat llegenda

Barcelona. Una de les entrades a la plaça Reial.000 Foto meva0

També el sol vol venir amb tu,
ciutat amada,
i quedar-se al teu caliu,
ciutat serena,
per reposar al teu cos bru,
ciutat somiada,
per habitar el teu estiu,
ciutat morena.

I penetra ben endins,
ciutat xamosa,
les teves cambres lluentes,
ciutat donzella,
bressant-se a la teva falda,
ciutat airosa,
respirant la teva festa,
ciutat rosella.

Quan gosa sortir la lluna,
ciutat polida,
s’embruixa tota sencera,
ciutat estrella
amb els teus carrers feliços,
ciutat espiga,
amb la teva ànima estesa,
ciutat llegenda.

Vells cafès

barcelona 000 cafè del liceu 1920 sèpia

Tot es transforma
en abisme de temps,
en llocs daurats
on trenàvem els somnis,
on l’amor queia
com fruit omnipresent,
sempre embruixats
per l’encís més insòlit.
I penetrem
els àmbits del passat
en les grans nits
de misteris i enjòlit
que descobríem
del tot arravatats
en els Cafès
d’encanteri corpori.

Cuba a la deriva

cuba a la deriva000

El temps s’esgota a si mateix
als portals carregats de ruïna.
Esperitat fuig dels carrers esdentegats
i es refugia en un rebrot de pinya,
en les rosades guaiabes del mercat,
entre la polpa dels zapotes liles.
Deshabitada queda la ciutat
de temps, i resta òrfena l’illa
quan la buidor assetja cancells i terrats
i l’Havana llangueix sota la xardor del dia.
Les mulates cremen rom amarg,
desesperançades, als déus de les Antilles,
i els xiquets duen una baldufa a la mà
que ja no vol girar i resta en l’estatisme.
Xafogor sufocant damunt els edificis
corcats de sutge, de rovell i salnitre.
Molt a prop se sent, convuls, el mar,
amb el seu sentiment d’alga, tacat,
que no pot contenir la deriva.

Venècia, aura i aigua

venècia, àura i aigua000

Gronxada pel vell mar, ciutat d’antics palaus,
serena diva hermosa, no pares de bressar.

Les barcasses remunten el teu copiós canal
dens d’aigua fonda, espessa, on s’hi emmiralla el blau.

Dreturera, una barca recala en un voral
just el temps d’aturar-se al nervi del teu flanc.

L’aigua de mar s’endinsa en tots els teus canals,
verd d’or, d’algues, de llima, ciutat dimensional.

Solcada per l’Adriàtic, llatina i oriental,
qui pogué imaginar-te i bastir-te real.

Vells campanars d’esglésies et vetllen les teulades,
ciutat que et multipliques als ulls de milers d’aigües.

Preciós vano de reina, et desplegues en places
on els coloms t’habiten,i en les antigues cases.

Mil pous et donen vida ―aigua dels Alps, sens màcula―,
les Dolomites vibren en l’oxigen que escampes.

Traspassada per peixos, i gavines en l’aire,
fondalades marines i afraus et compassen.

Fragilíssims carrers sobre troncs, estacades,
ponts delicats com vidre, i a cada pas mar brava.

Balustrada de l’oest, ciutat màgica alçada
per marins mercaders de ment mediterrània.

Com podria explicar les teves formes clares,
justes en tota mida a la mesura humana.

Ciutat del vent suau, plouen grosses gotasses
i una església a un confí roman abandonada.

Places on la gent riu i on s’hi aposta la calma,
on la serena cau i la lluna s’hi esplaia.

Generosa ciutat, la de bellesa intacta,
el sol bat de biaix al caient de la tarda.

I les gòndoles vénen, i ara passen les barques
i als estrangers discrets els batega una llàgrima.

Es mou el teu encís al cor mateix de l’aigua,
i puja la marea i un carreró s’enaigua,

i la plaça Sant Marc pot navegar-se en barca,
aleshores marina, amb gavines vetllant-la.

Cantonada fulgent dels porxos, vora l’aigua,
del gran palau del Dux, de l’Orient gran maragda,

i el salvatge i brau mar on s’hi apressa una barca
fermant-se en el corrent per fondejar a una cala

d’una illa al conflent, com el Lido, amb la platja,
com Murano, amb el vidre, com Burano, amb la randa.

I molt a prop, enfront, San Giorgio, església i càtedra,
La Giudeca al costat, llarga i enamorada.

Més enllà hi ha Torcello, que als bàrbars desafiara,
on ja fa quinze segles que a tu et somiara.

A cada plaça, un cor, cada canal, una ànima,
el Gran Canal el pols que alena del teu aire.

Ciutat de capa d’or, a cada instant et salves,
lluen els teus pendons del roig que t’engalana.

Milers lleons alats són el conjur que exhales,
sobreviuràs, divina, amb el mar a les plantes.

Sobreviuràs, segura, i seràs sobirana;
sobreviuràs en mi i en cada ésser que et guarda,

ciutat marcada d’ombra vora del sol que esclata,
amb aire dens i humit que et fa sempre de pàtria.

Els mariners arriben al port de l’aigua mansa
i els cors els fan un tomb i la bellesa els llaura,

ciutat de campanars que toquen a la tarda
suaus, mig adormits, per por de molestar-te.

Tota tu ets coneixible i et desvetlles, intacta,
i a cada instant que vius ens expandeixes l’ànima.

La teva meravella, humana i abastable,
és obra del sud lluent, fruita roja i daurada.

No se’t pot contenir i encisats ens depasses,
qui t’ha vist sols un cop sent el teu cant cada alba.

I davalla de tu, dels teus murs, de les cases,
dels palaus i esglesiols, mel rossa i setinada

que es reflecteix al mar que en canals et traspassa
i perdura en tothom qui t’ha vist, aura i aigua.

Nàpols viva

nàpols viva 000000

Voleia la roba als carrers de Nàpols
sobre la dolçor de les places vives,
per on el sol canta tota l’alegria,
que és mediterrània, de sol i salnitre.

L’aire és l’alè de la mar antiga
que porta cançons de totes les ribes,
que lluu entre els carrers i escales petites,
que refresca el jorn, que les nits aviva.

Cada carreró té una verge nívia
i per tots racons hi ha esglésies polides,
espelmes i sants, oracions i misses,
i enmig de la nau Jesús que predica.

Damunt els teulats les gavines nien,
els nins bressolats pels seus cants i xiscles.
Des del Mont Calvari es veu la badia
com un paradís que els homes somien.

Nàpols, ancorada en una cruïlla,
pobles de la mar duen encens, mirra,
i or al vell brodat de la teva sina,
tu desconcertant de sol i energia.

S’enamora el temps als claustres amb llimes,
rosers i lilàs, rajols de Manises.
Nodrida de llum i cel que sospira
navegues pel sud surreal i verídica.

Olor de misteri fas de nit i dia
i a tots els indrets un geni t’hi vibra.
El Vesubi, a prop, és silent vigia
dels déus que amb la mà segles custodien.

Cariàtides

cariàtides grècia partenó000

Alçades sobre el temps, i com el temps sagrades,
perseverants com ell, teniu l’empar dels astres.
Dones de grega estirp, civilització alçada
al centre dels vuit vents, amb la mar per amplària.

Els vostres tendres ulls d’infinita mirada
observen el pas lent de mil·lennis d’albades.
Regalima saber, tast de sal i magrana
per la pell que exposeu, per les trenes nuades.

El vostre cos serè és estendard i guaita
dels pobles mariners d’aquesta mar amada.
Allà a l’Olimp, els déus, vetllen la vostra flama,
dones dretes al sol, exuberants de gràcia.

Els generosos dons de la Mediterrània
se us apleguen al cor, se us escampen a l’ànima.
I a tota Europa entera verseu la dolçor clara
del seny i la bellesa de la mesura humana.

Aquest vell continent s’alça a la vostra espatlla:
preserveu-lo sencer del monstre que l’aguaita.

Atenes, ciutat clara

atenes, ciutat clara 000

Exposada al sol, nua, amb vuit vents flanquejant-te,
Atenes, vella i mítica, jeus als peus de pilastres.
Els teus altars divins, l’Acròpolis sagrada,
et guaiten des dels segles, amb l’espasa enterrada.

Les coves pels teus déus, -ells ja no responsables-
resten com els ulls buits de conques soscavades.
Dalt la teva carena, a la muntanya sacra,
l’Àgora no predica: ossos blancs sense massa.

Les túniques, avui, són destres estovalles
als restaurants que cerquen clients d’ampla butxaca.
Tu mires cap al mar, nafrada i astorada,
i esperes que l’Ulisses recali en tu la barca.

Les gavines et volen, Atenes, ciutat clara,
gats i gossos passegen en trencadís de marbre.
Cada turista pren bocins de la teva ànima
que tu gloriosa ofrenes, i impassible desgranes.

Passen sols i mil·lennis i tu restes alçada,
ets i seràs eterna, al límit desitjada.
Blau dens de mar et vetlla, ciutat d’oliva i parra,
un mariner és captiu a cada illa esparsa.